En un temps lluntá, molt lluntá, estávem uns amigachos props als vint anys engolint clóchines en suc de pebrerroig y corfes de llima , ademés devi valenciá en La Pilarica. La taberneta1 estava just debaix del meu estudi en el Trosalt, que aixina li díem per cámbit morfológic y etimología popular, com ha pasat en fotracá de veus en tots els idiomes. Derivats d’un étim mosárap d’orige prerromá (¿*taucia?), ixqueren el val. tos (cast. cogote) y tossal > tosal, terreno2 elevat, per lo q ue’l poble aná cambiant lo de tosal pera nomenar el puesto ahon pujava la llaugera costera que fea el carrer de la Bolsería, y creá ‘Tros Alt’ que, per lley d’economía llingüística, donaría el valenciá modern Trosalt:
«Tros Alt» (Llibret Falla Tros Alt, 1864, p.10)
«el Mercat, la Bolsería…, y el Tros Alt» (Lluch, F.: Terra d’amor, 1914, p.3)
“tots el coneixen per el peluquero del Trosalt” (Llombart: A Chusep Pérez, 1877)
Per estar en el mes dels gats, giner, y fer prou de fret dalt, en el porche del terrat, havíem baixat del estudi a calfarmos la pancha al fosc baret, ahon teníen clóchines jagants que portaven del port junt a la Chitá (ara diuen que les valencianes son les chicotiues, ¡cóm mos prenen el monyo!). Els reunits, abanda del terroriste blaver que escriu astó, eren Santiago Bolufer, ductós estudiant de Filosofía; el yogui Sebastiá Marés, pintor; Alfonsito Plaza, escultor (que havía tornat de Nova York en unes malletes roses); Jorge Inglés, ceramiste; ademés del artiste de ballet Federico, alemá que mos doblava en etat. Vingué a Espanya fugint dels nazis, enrosinats en fer chichines als homosexuals. Estaven en mig de la conversació, raere de béurer uns gots, cuan el provocatiu y bromiste Bolufer, d’una rabotá, li esbramá a Alfonsito: ‘¡Mosatros son mariquitoles!’. La bonica paraula valenciana, dita en aquell temps de represió sexual, soná a cartapell als fartons clochiners que aumplíen La Pilarica; pero l’ambient era chaler y, abanda de caps de gaidó, miraetes de reull, colsaes y escoltetes a barra cacha, seguírem engaldint y chuplant clochines en aquells companyers, que tant inyore.
La paraula dita per Bolufer m’agradava per sa rarea. Era del valenciá amagat, el que eixistix sinse que ningú li fasa puesto en diccionaris (yo, tart, la fiquí en el DHIVAM, GINER 2022). Crec que, per aludir als gays, no ix en la majoría d’autors; perque més de u y dos estaven aponats dins l’almari; pero, per eixemple, en joliol de 1883 tenim un cas ahón el mariquitola es protagoniste. Segons llixc, les mixorreres de Benidorm volíen que les portes de la iglesia estigueren aubertes desde les sis de la matiná: “pues a la avanzada hora de las seis de la mañana aun continúan cerradas.” L’encarregat d’aubrirles era el gorromí sacristá “Mariquitola”3, que volía ampomar estipendis per matinejar. Deixe pera’ls novelistes la riquea de idees que sugerixen aquells valencians de Benidorm y les causes del malnom mariquitola. Per cert, una de les cristoleres vehines del sacristá era la sinyora Ibars, coneguda en el mot “Tesola”; y prop de Benidorn estava el barranc “Aulfera”, variant d’albufera. Documentats estos vocables, nemon a atres del temps de l’anguila.
En la mateixa fulla del semanari ahon ix ‘mariquitola’, feen fan campaneta de combregar del forner de Benidorm que calfava a la parenta: “el hornero de la calle de Santo Domingo, conocido con el apodo de Rabosot fue conducido a la cárcel…, gritos que daba tal sujeto maltratando a su mujer.” Paraula clásica y viva entre mosatros, el polisémic ‘rabosot’ aludix a l’astut que s’esmunyix raere de fer trastaes y oferix dos cares. Al náixer ‘rabosa, rabosot’ en valenciá, es propagá a territoris vehins d’Aragó, Murcia y Catalunya, encá que’n llengua valenciana deixá més derivats: rabosa, raboser, rabosera, raboseríes, rabosí, rabosot, etc.: “rabosa” (Ferrer, St Vicent: Sermons, c. 1400); “e sobre aquell (un) rabosí” (AMV. Manual de Consells, nº 16, f. 159, 8 juliol 1373); “com un rabo / de rabosot” (Sento y Tito, c.1794), etc.
L’anguila que matava valencians
La veu ‘anguila’ apenes oferix singularitat respecte a les llengües vehines, per ser filla del lletí anguīlla; pero, abanda de l’us metafóric y les varietats d’anguila maresa, martina, pasturenca, cabuda, fartona, anguilonet (cast. angula), també era nom del cólera. En vida dels dits Mariquitola y Rabosot n’hiavíen tres enfermetats que inquetaven prou: la pigota, la pallola y l’anguila.
Aixina, en Benidorm, junt a les dotoreríes del sacrista y el forner, es parlava de certa enfermetat: “esa mortal epidemia llamada cólera morbo-asiático.”4 En tot el Reyne patíen este calfament de cap; aixina, a Valencia aplegaven inquetants noticies d’Aixátiva: «si lo de Eixátiva es efectivament l’anguila y…»5; pero, ¿qué volíen dir en aixó d’anguila? El periodiste mós heu aclarix: “si el cólera en tot y en aixó s’haguera presentat… ya escomensá l’anguila a picar per ahí com si…”6. Per tant, en valenciá díen anguila al cólera.
La rahó d’eixe nom era per els dibuixets de la bacteria Vibrio cholerae que garabatechaven biolécs com Ramón y Cajal. Pera cuansevol valenciá era pareguda a una ralleta o vírgula que fea moviments com aserps y anguiles, motiu pera que`l batejaren aixina al bicho, sinse pédrer el lletinisme: ‘virguleta, virgules: rayitas o líneas muy delgadas, y varitas pequeñas” (Escrig: Dicc. 1851). De fet, trobem l’us de les paraules vírgula, cólera y anguila: «del vírgula a la presensia, cantem el kirieleixó» (La Moma, 11 / 04/ 1885, p.2); “molt fondes en el sementeri pera soterrar 500 morts per si ve el vírgula” (La Moma, 18/ 07/ 1885, p.5).
Atent als aconteiximents, Eduart Escalante es feu eco d’este asunt en ‘Fuchint de l’anguila’. A modo de croniste de la dramática enfermetat, mos oferix dasta la dieta que, supostament, els defenía contra la7 enfermetat: “que t´agarra l´anguila” (Escalante: Fuchint de l´anguila, 1891, ed. 1917, p.10) El toc irónic estava motivat perque’l poble es sentía prou segur tras tallar el contagi en vacunes y medides8 higiéniques tras el mortífer colp de l’anguila en 1885, en 200 morts diaris. El sainetiste fa que parle una sinyora contra’l marit maniátic y encarabasinat en lo bo y lo roín contra l’anguila; aixina, desaconsellava “les verdures y frutes”. N’hia que dir que’n valenciá modern tenim les morfologíes cultes frut, fruta, frutes, frutals, fruters…, del lletí fructus, fructa; deixant en el caixó dels arcaismes les corrupcions fruit, fruita…:
«si asó dura o se fa llarc,/ d’esta, anem a la goleta…/ que no se compren verdures
ni frutes, (en llibertat,/ perque yo no vullc privarme/ de res del mon.)»
La sinyora, reguinyant, seguix marmolant contra’l seu marit:
“…no vol eixir de la olleta; / per la nit , sopes y carn/ rostida, qu’estic ya d’ella/ hasta més amunt del cap: / l’aigua pe(r)a beure, bollida;/ els cuberts, s’han de cremar,/ mos fa llavar trenta voltes/ en sabó desinfectant; / y, hasta en l’aigua que escurem / mon marit mos fa posar/ vidriol… vostés reparen”
Trencá per els nyérvits, l’ama de casa concluix en esta rahonamenta: “El día manco pensat / si no morím de l’anguila/ morirem envenenats”. Exponent del valenciá del sigle XIX, Escalante reproduix el parlar rápit d’algún personage y, per eixemple, en este cas suprimix la vibrant –r- de la prep. clásica pera > pe(r)a, recurs pera donar carácter a la sinyora; pero la preposició sempre estigué viva en valenciá de tot el Reyne:
Aixátiva: “pera els efectes de…” (Bellver: La creu del matrimoni, 1866, p.1)
Novelda: “está reservat pera mi” (El Tío Gabia, Novelda, 7 -I- 1884)
Alacant “pera que estaguera al alcanse de tot…” (Garrotá de sego, 19/08/ 1888, Alacant, p.2)
Valencia “pera quí fi va ser creat” (Vives, F. Pere: Catecisme valenciá, 1907, p.28)
Castelló “mosatros a fer natilles pera postres” (Soler, S.: ¡Mos quedem!, Castelló, 1907, p. 25)
Castelló “pera la meua vellea” (La matansa del serdo, Castelló, 1911, p. 23)
Elig “pera que tot el mon vixca” (Semanari ‘El Obrero’ d´Elig, 30 de giner 1938)
Alacant “pera representar al distrit” (Ensómit d´un foguerer, Llibret Benalúa, Alacant, 1960)
Era valenciá de juristes: “pera’l be publich y de molt gran treball” (Nofre Ginart: Reportori dels Furs, 1608)
Valenciá cult universitari: “pera tot lo sobredit” (Const. Univ. de Valencia, 1611)
Dels administratius: “despachá en l’aduana pera dur a Castella…” (Archiu Mun. d’Alacant, Llibre de la peixca d’Alacant, 1578, f. 10)
Dels poetes: “pera que se…” (Matéu y Sanç: A la Verge de la Sapiencia, 1642)
Del eixércit: “senyalá pera‘l socorro” (A. H. Oriola, L. 984, Orde Generalitat, 13 març 1650)
Dels erudits: “pera fer censura de…” (Archiu Patriarca, BAHM, 349. Nunyes, Pere J.: Epístola, c. 1560)
Dels cortesans de Germana de Foix: “allargat la festa pera despusdemá” (Milá, Lluis: El Cortesano, 1561)
Dels clásics com Jaume Gaçull y místics com Anyés: “peral çel” (Anyés: La vida del gloriós Abat Sant Juliá, 1527,v.76); y aixina aumpliríem una tonellá de fulles en testimonis de la prep. valenciana pera; cast. para; cat. per a. En el valenciá del temps de l’anguila, entre 1834 y 1885, trobem lléxic que més de u creu aulorar castellanisme en ell; per eixemple, el ‘envenenat’ usat per Escalante, en realitat era un cultisme valenciá derivat del lletí venēnum: “veneno, en que maten / tan sols en lo salivar” (Ros: Paper entretengut… pera les Carnistoltes, 1742); “al temps present / veneno pestilencial” (BNM, Col. Barbieri, Un llaurador li declara son amor a una Dama, c.1750); “veneno, venenós, venenositat” (Escrig: Dicc.1851); “del arbolat jovenet / tot ganao ben lluntet, / que pa’ls abres, tin present, / es veneno tota dent” (Fagés de Romá: Arorismes rurals catalans traduits al valenciá, 1853, p.61), etc.:
“envenenar” (BMV, Serrano Morales, ms. 6549, Dicc. valenciá, any 1825)
“envenenar en herbes” (Escrig: Dicc. 1851)
“envenenant les idees” (Ballester Pastor: Pasions de l’horta , 1914, p.5)
“la sanc li envenena” (Martí Orberá: Honra entre llengües, 1927, p.16)
Escalante arreplegava ductes paregudes a les que tenim hui en el COVID-19, com les causes de la mort d’algún conegut; y dona l’eixemple de u que faltá, ¿per l’anguila o una fartá de polp? :
“Preguntaliu a ton tío
Nelo el del carrer de Cuart,
qu’era amic d’ell, que te diga
de qué s’ha mort y vorás.
De la epidemia, del cólera.
Mentira, de una fartá
de polps y sepia, de un cólic”
Abanda de chicotets lapsus, trobem el verp vórer del valenciá modern, aixina com morfologíes nostres de fa sigles, com polp y sepia:
“sepies, polps” (DECLLC, en text valenciá de 1324)
“polp” (March, Jacme: Dicc. 1372)
“polp” (Roig: Espill, 1460)
“polp almesquer” (anotacions de Miquel Johan Pascual en Rondaletio de Piscibus, Lyon, 1554, p. 535)
“polp, peix” (Vilarig: Memorial… han de pagar les mercaderíes, 1607)
“polp, polps” (Orellana: Cat. peixos en lo Mar de Valencia, 1802)
“polp: pulpo” (BMV, Serrano Morales, ms. 6549, Dicc.valenciá, 1825)
“polps, sepietes” (Roig y Civera, A.: El casament de les borles, 1874)
“madur a colps, com un polp” (Un pillo y els chics educats, 1846, p. 42)
U que patí el pánic del cólera va ser el croniste Vicent Boix en mig de les festes a Sent Vicent Ferrer, perque la mort tornava una y atra vegá a Valencia, que encá lluía flors festives: «Mucha parte de sus flores se agostaron en seguida por el aliento mortífero de la epidemia, que sentada sobre los sepulcros de las victimas de año anterior, esperaba que se apagara la última voz de las fiestas para… Apresurémonos a concluir este trabajo, porque el soplo mortífero del cólera baña ya nuestras frentes: la epidemia estaba esperando silenciosa que se apagaran las últimas luces de de las fiestas… las ataúdes que cruzaban en altas hores la ciudad…»9
Asoles cuatre anys més tart del terror vixcut y descrit per Boix en 1855, este dibuixet de la fira de Nadal en Valencia mos confirma lo dit per l’historiaor10: els valencians intentaven fer sa vida, sinse que l’anguila els martafallara del tot. Els versets mos diuen que’ls valencians tenían més porega als gafauts polítics que a la enfermetat del vírgula, y els furtaven tant que no’ls aplegava ni pera dos caixetes de torró en la fira de Nadal de 1859: «Per Nadal ya es bo y sabut / qu’en tots els pobles d’Espanya,/ portant per setro una canya,/ no més reina el gafaut./ Uns peixquen net, atres brut,/ y en tant de afluixa y estira/ será un chasco, si be es mira, que, cuant tots menchen torró, / no puga comprarmen yo/ dos caixetes en la fira.»
Al vórer estes llínees me torna al cap el melós valenciá d’aquells companyers que, asobintet11 y ensomiant, volíen apanyar el mon en les charraes a hores del Rat Penat en La Pilarica ¡Qué valenciá més bonico parlaven Ramón Inglés, Alfonsito, Sebastiá y Bolufer!. Mosatros teníem l’aspecte de cromos de calandari, pero ells eren prototip del idealiste sinse més quimera que la cultura. Estar en ells era una festa d’ingeni y pau sinse fi. Estic segur que si escoltaren a u dels comisaris que mos volen ‘dignificar’ la llengua, li diríen: “yo no l’antenc en eixa llengua tan enredrá que parla; digameu en valenciá.”12 En fi, mos pasá el temps de l’anguila y, pera donar més tristea als renglons, em diuen que ha faltat Ricardo Bellveser, al que coneguí cuan treballava en Las Provincias junt a Baltasar Bueno, en l’Alameda, y li fea els discursos al meu amic González Lizondo. El periodiste, bona persona, va ser protagoniste d’algún artícul meu ahon eixía com ‘El Dotor Taranyina’. Deu que li done bon pos.
1 –cultisme, del lletí tabĕrna: “taberna” ( BNM, Mulet: Ms. Infanta Tellina, c. 1660); “que hau entrat en la taberna” (BUV, Ms. 668, Rahonament de Vinalesa, 1735) “en Sueca, ni en dos llanternes, / no s’encontren dos tabernes” (Granell, Joan B.: Una fulla de llorer, Sueca, 1885, p.13), etc.
2–cultisme valenciá, del lletí terrēnus: “y netejat lo terreno” (Ms. de Jusep Esplugues, retor de la Vall d’Albaida, a.1740); “adelantarem terreno. Bona faena farás” (Conv. de Saro. 1820); “lo favorit que es este terreno de la naturalea” (El Mole, 1837, p. 116); “terreno en profusió” (Un pillo y els chics educats, 1846, p. 43);“en terreno llaujer (…) com també en terreno humit” (Aforismes rurals catalans traduits al valenciá, 1853, pp. 58, 63); “tant de terreno” (BNM, Ms. Marsal, Ramón: Els amants d´Alboraya, 1862, f. 42); “per aquells terrenos” (La creu del matrimoni, 1866, p.10); “al terreno qu´els siga més apropiat” (El Canari, volá 1ª, Castelló, 1883, p.6), etc.
3El Canfali, Benidorm, 20/ 07/1883.
4El Canfali, Benidorm, 20/ 07/ 1883.
5 La Moma, 4 d’abril 1885, p.12.
6 La Moma, 25/ 07/ 1885, p.1.
7 Sinse aprostrofar artícul y sustantiu: “patir prou en la enfermetat” (El Cullerot, Alacant, 19/ 06/1897, p.2.
8Del lletí metīri > medir > medida: “perque es dador sens medida y llum” (Timoneda: Castell d’Emaus, 1569), “les verdaderes medides de terra (…) meeida que te un peu” (Pou: Thesaurus, Valencia, 1575), etc.
9Boix, V.: Fiestas que en el s. IV de la canonización de San Vicente Ferrer se celebraron en Valencia, 1855.
10En 1851 ya’s plantejava deixar per escrit la caiguda de la -d- intervocálica en paraules con: “historiahor” (Escrig: Dicc. 1851), ficant -h- muda en sustitució de la dental sonora.
11Del lletí subinde; cast. frecuentemente: “venen alguns capellans… molt asobint” (BUV. Morlá, Ms. 666, c. 1649); “de que tan asobint…” (Ballester: Ramellet del bateig, 1667, p. 20), etc.
12Caps y senteners, 1892, p.52.