» » » El galliponter Nart y la llengua valenciana

El galliponter Nart y la llengua valenciana

Publicado en: El Palleter

22-04-2014 

Carregat de llibres y roba, aufegat y en certa auloreta entre Eau Sauvage y cadaverina, en jagantesca mochila-sac a l’asquena, l’abogat Javiert Nart estava al meu costat en la llibrería París-Valencia. Marmolava entredents algo que no vaig enténdrer  y, en valenciá, li diguí alguna vaguetat. Tot serio, em respongué:

“Perdona, es que no hablo valenciano. Soy de Santander”

L’agradable conversació que tingueren a continuació va ser tota en espanyol. D’esta anécdota fará tres anys y may m’havía anrecordat d’ella,  dasta que l’home  amanegué per Intereconomía TV y doná la noticia del Pentecostés idiomátic.

A la meua etat, per tombollons de la vida, sempre acamines com a gat per taulá, aspayet y escuadrinyant ahón chafes. En esta ocasió, per l’aspecte abofegat de Nart y, també, per dirme que naixqué en Santander (no Cantabria), em deixá sinse defenses sicológiques.

En desgrenyat monyo llarc y blanquinós, chopat de suor, com a eixit d’anfrontarse a les chorrolloses boques de rap de les chicones de Marine Le Pen, o als talibans de Kabul,  allí estava en París-Valencia el masclot Nart; aumplint el sac de coneiximent y lliteratura, com si no tinguera que tornar a sa mansió  burguesa de Barcelona; sinos als puestos salvages ahon els llibres no eixistixen: desert de Kalahari, territori caníbal de Papúa, etc.

¿Qué podía fer per este gran boloni que no parlava valenciá pero, com me digué, li agradava molt? ¡Nyas, li  oferiría un  eixemplar del Diccionari Históric del Valencia Modern dels que teníen en la llibrería!. Testic del numeret va ser Daniel, l’atent encarregat de París–Valencia, al que li demaní u dels DHIVAM y, encá que no antengué  lo de donárlilo debaes al millonari Nart, aixina heu férem.

Ara, en ma vida caragolera de blaver apestat, fa semanes estava sopant una tortilla de creílles de Muchamel en pa de Benimagrell, arremullat tot en un gotet de Font de la Figuera, cuant m’ix per Intereconomía un personage fent carases de tíndrer buderons mordinyanli el melic. Era l’abresquillat  Nart, guerriller de l’equitat y bonea, greixer del sac lliterari, espantapardals de tenebrees dogmátiques y, ademés, místic empiulat per  l’Espírit Sant. Carasero y reguinyós, digué de carrereta:

Nart: «vamos al esperpento pepero, en el cual, los valencianos, impulsados por el Partido Popular, tienen que diferenciarse de los catalanes y hacen algo que es maravilloso  y es que a mí  me otorgan, a mí, que yo entiendo y hablo catalán, pero que nunca estudié valenciano,   pues  soy capaz de hablar valenciano y  entenderlo perfectamente sin haberlo estudiado nunca, es un Pentecontés que me cae porque un buen día, los señores del PP  deciden que el valenciano es un idioma diferenciado, bueno…»

La intervenció d’Nart dua musiqueta de fondo d’uns estertors agónics en carcallaetes y burles (¡arrrs, jee, jeeg,  arrr, jeef, jjeegg!)  en  la veueta de soterrahor  sádic de Vidal Cuadras. Faltava que’ls mostrencots, baixanse camals,  oferiren un calbo als valencians.

L’hermenéutica de Nart pera benisants

A Fa tres anys, Nart era incapáç de dir paraula en valenciá y no m’antenía. Per lo vist, l’Espírit Sant (‘un Pentecontés que me cae’, diu el barafuller) encá no li havía otorgat el do de llengües com a Sent Vicent Ferrer. Si el bacorer no ha estudiat, com reconeix,  y no parlava ni chut de valenciá; y ara, de sopte, heu sap ¿Vostés antenen el milacre?.

B Segons bonegava Nart en carántula de mal rasquit, els valencians no tinguérem coneiximent de parlar y escriurer un idioma diferenciat del catalá dasta:

“que  un buen día, los señores del PP  deciden que el valenciano es un idioma diferenciado” (Javier Nart, llingüiste chirimbela y diacrónic per la Univ. de Maganyascar)

¡Ay, Nart entre carts y Cuadras, quína miseria moral y pobrea d’argumentació eixhibixes! Volíes afonar al PP y  has fet lo contrari. Els chupladits creurán, gracies a ta lliseria,  que’l PP ha defengut el valenciá, mentres que la realitat es que hua (ho > hu + ha = hua)  martafallat. ¡Quína torpea la teua!. Aixina no guanyarás més vots ¿No’t  dones cónter que, pera deféndrer eixes gábules, el fascisme expansioniste dispón d’un pomell de partits en manobrers que viuen de la catalanisació?.

N.B.: Esta advertencia debíera ir al final del artículo, tertuliano Nart, pero creo más prudente añadirla aquí y en español,  pues sospecho que el Pentecostés idiomático no te facilita captar singularidades del valenciano moderno, el prohibido desde hace 35 años. Per ejemplo, esa contracción y fusión de pronombre y verbo que he escrito: ho > hu + ha = hua,  estaba arraigada en todo el Reino:

hua “hua comprés” (Palanca: Secanistes de Bixquert, Eixátiva, 1867)

hua “Ya hua dit” (Liern: Telémaco en l’Albufera, 1868)

hua “¡Hua sabut!, m’alegre” (Liern, R. Mª: Una broma de sabó, 1867)

hua “Quí hua dit” (Colom, J.: Tal es Cualis com Camalis, Castelló, 1872)

hua “pero hua dit en lletí” (Ferrandiz, E.: Penélope en Borriol, 1873)

hua “yo no hua sentit”  (Salvador, J.: Una agüela verda, 1876)

hua “yo hua fet sinse voler” (Soriano, F.: Ploramiques, 1887)

hua “aixó hua de dir…” (Valls, E.: La verbena, Alcoy, 1935)

Como el DHIVAM que te regalé, enemigo Nart, en la librería París-Valencia sólo era un tomo 850 hojas, te sugiero que, para cualquier duda,  consultes gratis y sin trampas las 2724 páginas del actualizado dhivam.wordpress. Y ara, en melsa, seguim  l’asunt.

Al viurer Nart en Barcelona, pot ser que llegira en els mijos de comunicació d’eixa ciutat la comparansa que feen, fará vint anys, entre’ls idiomes surgits modernament en l’antiga Yugoslavia y el cas valenciá:

«la independencia de un país ha Ilevado a codificar como una lengua distinta la que se consideraba dialecto. Así lo hizo Noruega a comienzos de siglo respecto al danés. Y así está ocurriendo hoy en la antigua Yugoslavia donde el serbo croata, codificado a mitad del siglo pasado y lengua común en la Yugoslavia de Tito, se ha escindido en cinco lenguas distintas. En las últimas conversaciones de paz en territorio norteamericano croatas, serbios y bosnios se presentaron acompañados de sus respectivos intérpretes para traducir unas lenguas que los expertos consideran que difieren menos entre sí que el catalán y el valenciano» (La Vanguardia de Barcelona, 10-IV-96).

Molts sigles abans de náixer el PP, els meus antepasats  teníen clar que valenciá y catalá eren llengües germanes, pero singulars una d’atra. No anem a fer campaneta de combregar de la coneguda llista de testimonis que diferenciaven als dos idiomes; asoles t’oferiré  alguns eixemples com el de Cervantes, que convixqué en catalans y valencians a lo llarc de sa vida (galeres reals, cautivitat en Argel, charraes en son amic  Timoneda…) El noveliste distinguía en nitidea  valenciá de catalá. No li dic a Nart en quínes obres ixen les referencies; aixina que, si vol anterarse, colses.

¡Vaja manera d’afonar, paroler Nart, ta image d’intrépit coronel Safanoria de les idees!  El PP es qui prohibix l’us del valenciá en l’Ensenyansa y Administració, culminant la catalanisació que ascomensá fa anys l’acartonat Lerma. El PP ampara la inmersió baix l’anganyifa de dirli valenciá.  Tot lo que veus en publicacions y rótuls de la Generalitat del PP o del Ajuntament de Rita Barberá es catalá, no valenciá. Y heu saps.

Nart seguix el model dels lletrats de melodrames americans, ahon el juriste te que deféndrer prestigi y millonari bufet guanyant tots els juits, encá que recurrixca a matáfules pera enganyar al jurat y obtíndrer la llibertat del rampinyer de tanda. En este cas, anhelant cairot d’or en el Congrés, Nart mentix sinse esme; perque la simplea del Pentecostes y la lepa de que’l PP creá el sentiment  d’idioma diferenciat es raspeig sinse valor, fum de bocha argumental que falta el puntillo als valencians.

Alluntats de Nart y d’eixe sinyor de VOX en  veueta de rata sellarda, tenim testimonis de llingüistes com Abraham Madroñal, “Doctor en Filología Hispánica por la Univ. Complutense, prof. de la Univ. de Ginebra, del Instituto de la Lengua del CSIC,  colaborador de la RAE en el Corpus Diacrónico del Español…”; que parlant d’Hernán Núñez, día:

“Por otro lado, la importancia concedida a las diferentes lenguas romances de la obra: catalán, valenciano… italiano, francés y portugués hacen de la recopilación … No se puede olvidar que nos encontramos delante de la obra de un filólogo, el Comendador (Hernán Núñez) no es como Melchor de Santa Cruz, el de la erasmiana Floresta de apotegmas (1574), un aficionado de muy pocas letras. Se trata de un humanista de gran talla, colegial en Bolonia y discípulo de Nebrija. Esa formación cortesana, junto con su grado de maestro en Alcalá primero y en Salamanca después, los frecuentes viajes y conocimientos de tierras, el contacto con lenguas muy diferentes, como el árabe en su etapa granadina… El filólogo que es Hernán Núñez, glosador de las Trescientas y editor de autores tan sesudos como Plino o Pomponio Mela, traductor de Piccolomi…”  (Madroñal: Revista de Literatura, CSIC, 2002)

Sinse odi ni prejuits,  Madroñal fa referencia a les llengües europees que’l humaniste Hernán Núñez tingué en cónter  en  1555 ¿Estaría raere de tot astó el PP de Carlos I d’Espanya? Aixina sería, segons Nart. A diferencia d’éste, el llingüiste Abraham Madroñal viu inmers en el mon idiomátic de les llengues neolletines, tenint un currícul impresionant sobre idiomes y lliteratura. Deontológicament, Madroñal viu en les antípodes de Nart.

L’estaranyit Nart,  galliponter entre abroixos y enredros

Al tancarli Intereconomía TV, Nart no enredrará en demagogia tartufera. També es veritat que, les opinions que dona sobre’l valenciá, son les de la chusma  antabuixá de buenisme catalaner, pell de borrego que amaga al fartó llop del expansionisme. Tampoc sorprén que, alluntat del conflicte (com digué en la llibrería París-Valencia), es crega lo que diu  la gent que’l roda. Per cert, li aclarixc a Nart aixó d’estaranyit, enredrar y, especialment, galliponter; un derivat de gallipont, que donaría el cast. gallipuente en atre semantisme que’l valenciá:

GALLIPUENTE “de gallón, tepe, y puente. Especie de puente sin barandas, construido generalmente de cañas cubiertas de césped, que se hace en las acequias para comunicación de los campos» (DRAE).

GALLIPUENTE “puente sin barandas en las acequias” (Dicc. VOX)

Corominas donava el Reyne de Valencia com a bresol d’esta familia lléxica, encá que mostrava dos étims: el val. galló, cast. gajo; y el lletí *canni-pontem:

GALLIPONT «en Sumacárcer calipont, pont per ahon pasa un barranc per damunt d’una sequia (…) hia diversos caliponts molt coneguts, antius, y en vell nom própit individual, a lo llarc del terme  y, en una variant en g-, el vocable s’havía usat desde antiu en Eixátiva; y en atres pobles s’ha alterat un poc més , en gallipont (…) aixó es clarament un compost resultant d’una construcció de genitiu *canni-pontem ‘el pont d’un cano’, que confirma irrefutablement l’eixistencia del hipotétic *cannum desde’l hispá-lletí dels temps visigótics» (DECLLC, II, p.476).

Pascual Madoz que, supostament,  vesitá Bocairent y  dotorejá dasta ‘Les Casetes dels Moros’,  día:

GALLIPONT  “Bocairent… brota el manantial ½ leg. O. del pueblo, intermediando los barrancos y lomas de piedra muy dura; a pesar de estas dificultades se ha escavado un canal profundo y levantado sobre los barrancos gallipuentes para conducir las aguas” (Madoz: Dicc.t.IV, 1849, p. 368)

En realitat,  Madoz  havía furtat a Cavanilles lo que tant li havía costat coneixer y escriurer, carpinse per llomes, galliponts  y barrancs de Bocairent:

GALLIPONT “Bocayrent… hállase el manantial a media legua al poniente de la población, y en este espacio barrancos y lomas de piedra muy dura: a pesar de tantas dificultades se ha excavado un canal profundo, y levantado sobre los barrancos gallipuentes para conducir las aguas con seguridad” (Cavanilles: Obs. Del Reyno de Valencia, Libro IV, 1797, p.167)

Tots teníen part de rahó, perque el sust. val. ‘gallipont’ era, generalment,  el tret o escachet d’acueducte de damunt d’un barranc, riu o sequia. L’altea y  amplea del espay a salvar, y si se volía aprofitar pera  fero camí de comunicació,  condicionaven la construcció en fusta, mampostería o sillars, en u o més ordens de pilars y arcs.

Més antiu que’l testimoni de Cavanilles es el del italiá Torriani, que vixqué en Espanya desde’l 1529  dasta sa mort en Toledo (a.1585);  deixant un manuscrit que, modernament, s’atribuix a atres. Conté la descripció d’estes obres, en dibuixos que recorden l’estil del que fea  Lleonart de Vinci, ingenier al servici dels Borja valencians, relatius a aiguaductes, canals y rius com l’Arno:

GALLIPUENTE “…por ençima de unos arcos redondos o aguaducto, el qual se a (sic) de hazer en una parte que, por sus vezes, suele traher mucha cantidad de agua en tiempo de lluvias (…) Y para hazer este gallipuente que pueda resistir al trabajo de la mucha agua…

Este aguaducto o maripuente, y éstos llámanse de diversos nombres. Y el llamarse aguaductos los unos, y los otros maripuente o gallipuente. Los aguaductos, es por raçón que estos arcos caminan grandes trechos de tierra para aver de traher el agua (…) Llámanse maripuente o gallipuente quando estos arcos tan solamente, o uno o muchos, allegan de un monte a otro, o de una parte a otra de algún barranco, de adonde la toma hasta donde la deja, (…) este maripuente puede servir para dos effectos: el uno es para traher agua por él, y el otro que sirve de puente para passar peones y de a cavallo, por evitar rodeo de camino, por causa de los barrancos”. (BN, ms. 3371, Los veintiún libros de los ingenios, a. 1605, ff. 83, 88)

gallipuente-Nart

«de donde viene el agua es D

el gallipuente es E que traviesa el rio

G es la otra parte la acequia o canal»

A mosatros mos sindona lo mateix quína es l’autoría, siga dels italians  Giovanni Torriani, Lleonart Torriani  o l’aragonés Lastanosa. Qui fora l’autor tenía  coneiximent dels aiguaductes, maripuentes y galliponts, incluits els valencians. L’original d’ahon es copiá este manuscrit, segons els especialistes, estaría acabat per 1570.

Gallipont: ¿valenciá, aragonés, valenciá-aragonés…? 

En el sigle XVI, en l’eufóric y potent Imperi d’Espanya, els vocables d’atres idiomes  eren asobint castellanisats, especialment  noms própits, topónims y sustantius del mon militar e ingeniería (p.eix.: Giovanni Torriani era Juanelo Torriani; y el cultisme acueducto, del lletí  aquae ductus, estava castellanisat en aguaducto). L’autor del manuscrit, en relació als aiguaductes y galliponts, diu que:

“en España… ay (sic) muchos y en diversos lugares della, cerca de Sevilla ay los caños de Carmona que es un aguaducto, en Merida y en otras infinitas partes, en Aragon cerca de Sadava…en Teruel … en el Reyno de Valencia, en Monviedro (sic)” (f. 87)

El seudo-Torriani  escriu que’n Andalusía es día ‘caños’ al aiguaducte de Carmona; y, en castellá, ell usa generalment ‘aguaducto’. En cat. no coneixíen atra veu que’l lletinisme castellanisat “aquaducto” (Torra: Dicc. 1660), dasta aplegar al 1800 en que apareix “aquaducte” (Dicc. Belv. 1803). El sinónim ‘maripuente’ era aragonés, desde Buñuel cap al Nort. Mos quedaría la llocalisació del nucle d’esta veu en el Reyne de Valencia: ‘gallipont… usat desde antic en Eixátiva… y conservat en toponimia… en partides en NO de l’Horta, en Benaguasil, Pobla de Vallbona…” (DECLLC,  II, p.476).

Com atres veus valencianes que’s propagaren als territoris vehins, ‘gallipont’ també heu faría; pero no podem cáurer en deféndrer la purea de valencianitat d’una paraula que naixqué, com rahona Corominas, entre’ls sigles V al VIII y, segons sembla, sería vocable del mosárap valenciá-aragonés. En documents del monasteri cistercenc de  ‘Nuestra Señora de la Rueda’, vora l’Ebre, ix varies vegaes  un musulmá de nom Catí (del lletí catinum, ‘font’)  y d’apellit Galliponte:

“item unam vineam a la Partita cum vinea Mahome filii Calene et Cati Galliponte” (Frago García: Toponimia del Ebro; Cister, dc. 228, p. 233; doc. año 1398)

Eixe monasteri aragonés de Rueda tingué estrets vínculs y privilegis en terres  valencianes del Maestrat. Desde’l 1233, cuan Blasco d’Aragó entrá en Morella, les donacions al Monasteri de Rueda varen ser importants, desde cases en la mateixa Morella a alqueríes del ‘Villar Nicolai’ y lloc d’Alhorre, en el terme morellá. En l’intercámbit llingüístic entre’ls flares, amos de les terres,  y  els seus campesins no faltaría el sust. gallipont, al tíndrer els relligiosos el dret de rec y peixca en riuets y sequies.

De moment, la 1ª doc. del vocable sería la del manuscrit cistercenc del 1398. En temps moderns, la morfología en aragonés derivaría a gallipuén (‘Pantano de Gallipuén’, vora territori valenciá, construit en 1927). Aixina que tenim:

aragonés:  gallipúen, gallipuente, maripuente.

valenciá:   gallipont, calipont, galliponter, gallipontejar.

El cámbit semántit de gallipont a galliponter

De les neolletines, asoles la valenciana tingué derivats del sust. gallipont: l’adj. galliponter y el verp gallipontejar; confirmant que’l territori valenciá sería l’orige d’esta familia lléxica:

GALLIPONTEJANT  “gallipontejant: callejeando” (Escrig: Dicc.1851)

GALLIPONTEJAR “gallipontejar: callejear” (Escrig: Dicc. 1851) 

GALLIPONTEJATgallipontejat: callejeado” (Escrig: Dicc. 1851) 

GALLIPONTERgalliponter, ra: Deslenguado, desvergonzado. Callejero, ra. Se usa mas comunmente en la terminacion fem.” (Escrig: Dicc.1851)

El cámbit semántic d’estes veus sembla al patit per el cast. ‘altozano’, segóns el clásic eixemple donat per Menéndez Pidal:

“En las casas antiguas se dejaba ante la puerta (ostium en latín, uço en cast. ant.) una plazuela llamada ante-ostium, nombre a que se añadió el sufijo –anu, y de *ant(e)ustianu vino la voz antigua antuçanu, anteuçano; esta plazuela se conserva todavía en el norte de España, y se llama en Vizcaya y las Encartaciones antuzano y en Asturias antoxana: pero ha desaparecido de las ciudades, pues por necesidad de la urbanización sólo podían conservar esta plazuela las iglesias, castillos y casas grandes, y como éstas suelen estar en la parte más alta y fuerte de la ciudad, hicieron creer que su antuzano se llamaba así por estar en alto, y se le llamó en consecuencia altozano, dejándose de llamar a las plazuelas que no estaban en alto, por creer cometer una impropiedad” (M. Pidal: Gram. Hist., p.191)

En els pobles ahon teníen al costat un ‘gallipont’ que, generalmente, era també  pont de camí o carretera que conduía al carrer major,  al creixer la població es convertiría en  prolongació del paseig o camí que la gent aprofitava pera pasejar amunt y abaix, com es fea en temps pasats els díes de festa. Els chics y chiques no teníen distracció més económIca y, de pas, ensetaven conversacions y festejos.

Posiblement, les persones que asobint pasejaven per la carretera dasta’l gallipont, seríen dites ‘galliponters’; amplianse el semantisme a qui trochara molt per els carrers del poble, “gallipontejar: callejear” (Escrig: Dicc. 1851). Si, ademés,  els trochers anaven sempre charrant, en veu forta y proferint algú que atre descarament, com era costum, tindríem l’adj. “galliponter: deslenguado” (Escrig: Dicc. 1851). El masclisme de temps pasats faría que la dona que eixía a menut a pasejar, parlant en chicons, la calificaren de “gallipontera”. El llexicógraf Escrig, en 1851, aclaría que’l  adj. valenciá era usat «comunmente en la terminación femenina».

En 1921, la familia lléxica naixcuda en temps visigótics es reduía a ‘galliponter’  pera’l filólec Lluis Fullana:

GALLIPONTER “Galliponter: deslenguado, callejero” (Fullan: Voc. val. 1921)

En el sigle XXI, algú caigué ingenuament en l’error de péndrer l’adj. “galliponter: callejero”,  com a sinónim del sust. cast. “callejero: Lista de las calles de una ciudad populosa que traen las guías descriptivas de ella” (DRAE).

No tenía res que vórer l’adj, valenciá en este semantisme del sust. castellá; pero, si tenim en cónter que errors pareguts han donat naiximent a ampliacions semántiques d’un vocable ¿per qué no admitir el val. “galliponter” també com a sustantiu, en lloc del “guia de carrers” que dona el SALT, seguint model catalá?.

Tot está en pinganelles, quedant més ductes que seguritats; per eixemple: ¿quín étim amaga l’apellit valenciá Gallipienso?¿Te nucs en el migeval gallipont?. Tot sugerix que’l  portaríen els navarros de Gallipienzo en el sigle XIII. Corominas plantejava aixina l’etimología del topónim:

«Gallipienzo… quizá de Kallipiendion, compuesto de Kal(l)lo piedra y Pend-de-Quend, ‘fragmento’ (arapendis en galo) importante por ser un nombre dado por celtas de P= QU; tal vez  kalipendion (con ll por etimología popular),pues es Garipenzu en vasco»

La ubicació de Gallipienzo (també Gallipentzu) era en la Baixa Navarra, rodat de ponts y sequies vora riu  Aragón,  afluent del Ebre, ruta de comunicació pera navarros y aragonesos que, desde sempre, baixaven al Reyne per motius económics,  bélics, etc. En realitat, es desconeix  l’étim prerromá que donaría les morfologíes  Gallipentzu, Gallipienzo. ¿No n’hiauría eixistit en eixe llogaret una varietat de construcció rudimentaria pera l’aigua que, pot ser,  duría  un microtopónim iber-vasc que, pasats els sigles y alluntats geográficament, donaría els gallipentzu, gallipont, galliponte, gallipuente, etc.

Respecte a estaranyit, enredrar  y abroix, es més sencill d’enténdrerlo pera  Pentecostes Nart:

ESTARANYIT   Lo que Nart diu que “entiendo perfectamente”  es el catalá que ha impost el PP, no el valenciá prohibit. Per eixemple, eixe ‘estaranyit’ del epígraf, segur que Nart desconeix que’s  sust. ornitológic (pardalet que li agrá anar per puestos en taranyines); y, també, adj. metafóric alusiu a qui s’anredra en conceptuals taranyines (en este cas, seríen llingüístiques).

ENREDRAR  Respecte al val. ‘enredrar’ (cat. y cast. ‘enredar’), du una -r- epentética que li dona singularitat respecte a atres derivats del lletí ‘rete’; mes,  ¿ahón está l’orige de la vibrant?. Fa poc, mon amic Darijo em día si la –r- d’enredrar no hauría eixit per contaminació del mosarabisme val.  ‘edra’  (del lleti hedĕra: cat. eura), per lo que tindríem un cas d’etimología popular . No cap ducte que les rames de la ‘vert edra” (Espill, 1460), s’anredren al llímit per fronteres y murs.

Els filólecs (no els valencians), solen deféndrer la morfología y lléxic própit; y si está alluntat morfológicament del étim, encá li donen més valor. En surgir este asunt, sempre m’anrecorde del eixemple que donava Menéndez Pidal del cast. ‘altozano’, que molts, caiguent en etimología popular, traduiríen a ‘lloma o altet sa’, be per tíndrer piná o cuansevol  atre factor mig-ambiental.

També mosatros ham deixat d’usar lléxic “por creer cometer una impropiedad”, com día M. Pidal. Aixina ha pasat en paraules, morfología y sintaxis que patiren desdor per rahons que, en realitat, es reduixen a una: obedir al fascisme filológic catalá. Ells poden usar  castellanismes com ‘tarda’; pero a mosatros no mos donen permís pera escriurer, per eixemple, el valenciá  ‘abroix’:

ABROIX, ABROIXOS  Nom de certes plantes punchoses,  que no trobará Nart en  diccionaris inmersors. Este sust. va tíndrer una evolució morfológica interesant, al derivar del lletí apĕri ocŭlum , ‘aubri l’ull’, que donaría varietat de grafíes: ‘abreulls’ (Micer Johan, s.XV),  abrulls, adragull, ardagull, etc. En valenciá modern tenim abroix, abroixos; morfología eixida, probablement, per analogía en el val. ‘abre’ (cast. árbol). Els derivats del lletí  apĕri ocŭlum eren críptics pera’l poble valenciá del Barroc, per lo que’l nom d’eixos matorrals es faría més comprensible en el despectiu ‘abroix, abroixos’, com trobem en lliteratura  y diccionaris:

abroix “caminá… per montanyes, per entre abroixos” (BV, ms. 255, Planells, Vida fr. Pere Esteve, 1760)

abroix “abroix, abroixo: abrojo” (Escrig: Dicc. 1851)  

abroix “abroix: abrojo” (Fullana: Voc, val. 1921)

Hui está prohibit. El traductor informátic SALT de fals valenciá del PP dona  ‘queixal de vella’ en lloc d’abroix. Ademés,  en val. modern sería ‘quixal’, y eixa denominació que dona SALT no ix en cap d’escrit valenciá com a sinónim de ‘abroix’ dasta’l 1887,  en l’edició del dicc. d’Escrig ahon els floralistes incorporaren lléxic catalá. En la de 1851, en vida d’Escrig, no ix. Per cert, dasta’ls  catalaners de 1887 escrigueren  ‘quixal’, no ‘queixal’.

Botant entre abroixos y enredros de Nart, nemon al 1568, cuan en Sevilla publiven ‘La Philosophia vulgar’ del andaluso Ioan de Mal de Lara (Sevilla, 1524), humaniste mestre de Mateo Alemán, home cultivat y de fonda obra:   poemes  a   pintures de Ticiano,  Phraseon latino hispanicarum thesaurus, etc. Intelectual viager, vixqué en Barcelona y Valencia, per lo que conegué els dos idiomes y, encá que Nart heu negue,  tenía el mateix concepte diferenciat que cuansevol  terroriste blaver com servidor. Aixina, glosant els refrans d’Hernán Núñez, diu que molts estaven escrits en llengües ‘estrañas’ al castellá:

“los del Comendador salieron el año mil y quinientos y cinquenta y cinco, los quales traen gran copia de lenguas estrañas, como (refranes)…  catalanes, valencianos, franceses, toscanos” (Mal de Lara, Joan: Philosophia, Preámbulos, Sevilla, 1568)

Y el valenciá, aspayet, s’encaramitá per Catalunya

Del mateix sigle XVI n’hian manuscrits que mos recorden una realitat que desconeix Nart: la forta penetració del valenciá en Catalunya. Alguns d’ells mostren les ordens pera que’ls  nou convertits tingueren ensenyansa en valenciá o castellá, desde Oriola a Tortosa (ahon n’hiavía un colege dedicat a esta inmersió idiomática). Astó heu vaig publicar fa molts anys en prensa y, també, en ‘Historias del idioma valenciano’ (2003, p.92), d’ahon es copiá la documentació que ixqué en el  llibre de m’amiga Teresa Puerto:

«Que ymporta mucho se les quite el uso de su lengua arabiga y se les mande que usen la castellana o valenciana» (BN, ms. 10388, 30 de diciembre de 1579, f.45v.)

idioma-valenciano

Y, en el mateix manuscrit:

“A esta Junta parece lo mes en lo que ha respecto a (….) enseñarles a leer y escribir en castellano o valenciano”

Javier-Nart

Mira,  Javier Nart, desde Tortosa a Lleida y sigle tras sigle, el valenciá es sorregava cap al  territori catalá, ¿cóm dius?, ¿qué no t’heu creus y dius que’s invent del PP?. No, teatrer Nart, els testimonis no son de parásits polítics actuals, sinos d’intelectuals acreditats, com el catedrátic Andreu Bosch, naixcut en Perpinyá en 1570. Este escritor va conéixer la penetració del valenciá per el Sur catalá y, en 1628, comentava  la realitat que ell vixqué:

“que tots han volgut, y volen cada dia imitar la llengua Valenciana” (Bosch, A.: Summari, Perpinyá, 1628, p.27)

rosello

En la mateixa obra, Bosch es llamentava de “les llengues vehines”  y sa penetració en el catalá:

«la mescla de dites diferents llengues, com tambe ab les de les nacions vehines, Valencia, Arago, y França (…) com se veu tambe en Tortosa, que pren de la valenciana,  Leyda de la aragonesa, així Vrgell, Cerdanya y Roselló de la vehina francesa» (Bosch: Summari, 1628, pp.21, 23)

Ya veus, Nart, que la singularitat del valenciá te fondes arrails. Si el catedrátic Bosch, desde Perpinyá, reconeixía en 1628 la fortalea de la llengua valenciana, “que tos han volgut, y volen cada dia imitar”, ¿com pots dir que’l sentiment de tíndrer una llengua diferent provinga del PP, partit que mos destruix?.

Les tertulies y tarees del trocher Nart no el deixen temps pera llegir a Andreu Bosch o  a  Diego Cisteller, atre catalá que reiterava l’observat per Bosch. En  el Memorial de  1636, en espanyol y dirigit als ‘Padres de la Patria’, recordava als Diputats de Catalunya les costums idiomátiques migevals, que també arreplegá Bovadilla en sa República:

“Y los españoles cada qual en su lengua natural, las leyes de las partidas están en Castellano, en Aragón en aragonés, Valencia en valenciano, Cataluña en catalán” (Cisteller: Memorial en defensa de la lengua catalana, Tarragona, 1636).

Y els testimonis d’estos intelectuals, amic Nart, te deixen a la berlina (¿o també eren genteta del PP?).

Matheu y Sans, abogat opost a Nart

Matheu-SansNaixcut en Valencia en 1618, Llorens Matheu y Sanz es convertiría en u dels abogats de major prestigi del Imperi, aplegant al cárrec de Regent del Consell de la Corona d’Aragó. Prolífic autor en prosa y vers, escrigué en lletí,  espanyol y valenciá. Fa prou de temps,  en la Bib. Nacional  poguí deleitarme en u dels manuscrits originals d’este juriste. El contingut, segons l’autor, era variat:

“versos… hay de todos generos y una comedia que escriví por cierto empeño… Los de Lengua Valenciana están al remate” (BN, ms. 3746, c.1645)

Per el seu cárrec, Matheu y Sanz tingué que conviurer en valencians y catalans, coneguent les dos llengües, especialment la valenciana, en la que escrigué en prosa y vers:

 

 

fabula-en-valenciano

 

“Fabula moralizada que  «me pidieron en una Academia en valenciano

Romanç

La fabula quem demanen

en este romanç escrich,

moraliçant los conceptes

y fentlos de humans Divins

que fabula, ben mirat,

es metaforich espill

en que la vida humana

los defectes corregim.

Venus, anima del home

Dea fonch en temps antich

de la bellea, perque era…»

 

No es valenciá del 2014, pero n’hia lléxic modern que també era clásic, deixat hui a un costat; per eix.: el cultisme val. ‘fábula’ (del lletí fabŭla) y l’abstracte ‘bellea’.

El manuscrit autógraf de la Bib. Nacional també du unes octaves lloant a la Verge de la Sapientia, la mateixa que ha pasat al olvit, encá que a lo llarc dels sigles va ser Patrona de la Universitat de Valencia. Fa uns 25 anys, els catalaners llevaren la seua image del escut universitari, sinse més oposició que la d’uns cuants idealistes com el plorat amic Pascual Martín Villaba:

«Siguense algunos versos escritos en

Lengua Valenciana

A la Mare de Deu de la Sapiencia,

Protectora de aquella Universitat

Octaves

No de les Muses filles del Planeta

Que es anima del Dia Lluminosa…»

(BN, ms. 3746, a.1640)

 Verge de la Sapientia

Matheu y Sanz, abanda de poeta relligiós, cultivá l’erotisme suau, precursor del genial art de Bernat y Baldoví. Aixina, en metáfores paródiques (Historias del idioma val. 2003, p.164), plantejava les tribulacions d’una bledana lleudomia respecte a dos esllenguits pretenents: u, en la vellea; y l’atre…:

 

Matheu y Sanz«A una moça que de dos galanes que tenía, el uno era capón, otro viejo, pidiose

en Lengua Valenciana para una

Academia.

Dezima

Juana yo no se quem diga

escoltant eixos sospirs (…)

lo vell et causa fatiga

y lo capó et desespera

perque ni es poma, ni pera,

mes tu agarrat al capó,

que a falta de margalló

bo es rosegar la granera»

(BN, ms.3746, a.1647)

L’abogat poeta no fea olvit del Patró del Reyne. En el ‘Soneto en Lengua Valenciana’ aludix al do de llengües de Sent Vicent Ferrer (res que vórer en el maganto Nart), que fea comprensible sa predicació als fels d’atres nacions. En realitat,  Sent Vicent Ferrer  predicava en el valenciá aprengut  per l’any 1360, llengua ahon abundaven lletinismes y occitanismes. El fet de que’ls devots  d’atre idioma l’antengueren, més que milacre sería frut de son domini de l’oratoria dramatisá. Dasta’ls catalaners de hui en día creuen que, al pronunciar el valenciá en nitidea totes les vocals y consonants, podríem dir que nostra llengua es trobava en  punt equidistant de les  neolletines; y atre factor d’inteligibilitat sería que’ls lletinismes, occitanismes, topónims y noms bíblics dels sermons eren prou pareguts de pronunciació als castellans, portuguesos, provensals, francesos, aragonesos, navarros, catalans, italians, etc. Ara ve el milacre: ¿com l’anteníen alemans e inglesos?:

«A la predicación de San Vicente Ferrer,

que predicando en idioma valenciano,

le entendían todas las naciones.

Soneto

En Llengua Valenciana publicau

lo Juhi universal casi present,

y al escoltarvos tan diversa gent

doctrina més que certa li donau (…)

(BN, ib. a.1647)

 San Vicente Ferrer

 

Vorá l’anderdaor Nart que’ls cults valencians del Barroc, com l’abogat Matheu, no ductaven de quína era sa llengua; que, per cert, lliurement creixía lléxica y morfosintácticament  respecte al castellá y catalá. Per eixemple, els demostratius ‘este, esta’ eren corrents en Matheu y Sanz, cuan en 1650 encá trobem el cast. aqueste, aquesta y el cat. aquest, aquesta que hui seguix viu y, per este motiu, el reintroduixen en valenciá els colaboracionistes:

este “perque este día” (Matheu y Sanz: A la Verge de la Sapientia, v.7)

este “esta Universitat” (A la V. de la Sapientia, v.9)

Faría falta un diccionari pera recopilar innovacions del valenciá del 1600. Un eixemple d’astó heu tenim en el polisémic sust. ‘rall’, usat per Matheu y Sanz, y que Nart no trobará en cap de puesto inmersor en el semantisme valenciá.

RALL –reixeta o plancheta de ferro, fusta, cuiro  o llanda en foraets que, en  llocutoris de convents femenins, aprofitaven pera que’ls devots de monges, (asobintet, en intencions poc místiques),   parlaren  en elles sinse mantríndrer contacte físic.

RALL “façam senyes per lo rall… escriguíli molts sonetos, / acudía al torn y al rall” (BNM, ms. 3746, Matheu y Sanç: Romanç, 1660)

RALL  “tan espeses com los ralls de reixes de monches” (2º conv. Nelo y Quelo, 1787)

Matheu aludix als devots de les mongetes (en este cas, «del convent de senta Ana») que, asobint, anhelaven amors mundans, no d’espírit. El sust. era del lléxic cult de Matheu y Sanz, Regent del Consell de la Corona d’Aragó, y també coloquial. En l’atre eixemple, Nelo y Quelo critiquen l’estretea del forats del rall que, prácticament, no deixaven ficar un dit.

Crec que ni els Coro-Colo, Corominas y Colomina (u, catalá, mort; l’atre, valenciá d’Alcoy, molt viu y rebort, en el bon sentit del insult) han estudiat este vocable en el semantisme que aludim, y em sembla rarea o descuit en el segón. Curiosament, el ductós étim de ‘rall’ podría víndrer dels lletins rallu, radiu, *radulare, etc., per ser el puesto ahon es parlava y, també per fer de ret, ralla o llímit entre pretenent y enclaustrá.  

El rall conventual era part de la represión sexual. La majoría de mongetes no eren místiques com Beatriu de Guardamar, ni la seua vida estava alluntá dels plaers del mon y del viurer a carcaselles. Per eixemple, entre’ls manuscrits franciscans de la Bib. Nacional n’hia u que dona relació de mongetes y criaes dels convents en Lima, del Imperi d’Espanya:

«Convento de las Descalzas de S. José. Recolecciónde la Concepción:

Religiosas de velo negro          53

Novicias                                   5

De velo blanco                         14

Donadas, profesas y novicias   71

Seglares                                    34

Criadas esclavas                       56

Criadas libres                           95»

(BN, ms. 3116, Relación al virrey D.Melchor Portocarrero, año 1700, f. 358)

Era convent modest. En atres, com el de Sta. Clara de Ntra. Sra. de la Peña de Francia, pera 172 mongetes teníen:  «criadas libres 148; criadas esclavas 130» (ib. f. 358).

En el Reyne, en manco esclaves, les relligioses teníen temps pera mantíndrer amistat en caballers, sinse que’l rall fora obstácul. Aixina, en un manuscrit del Archivo Histórico Nacional trobí fa temps l’historia de Manuela Bellvis, monja de 27 anys que volía relacions dins del convent en  Diego Mercader, sinse que’l chicot li fera un bombo:

«En la ciudad de Valencia, en el Convento de Carmelitas Calzadas, de la Encarnación, Fray Juan Barral con comisión especial del Santo Oficio, pareció a la reja de su voluntad una religiosa que dijo llamarse Sor Manuela Bellvis, de edad que dixo ser 27 años» (AHN, Inquisición,  leg. 527, a 20 de marzo 1711, f.43)

La monja havía demanat un sortilegi a unes bruixes, asegurant estes que: «si quería vivir dentro del Convento con dicho Don Diego Mercader como casada, ellas lo dispondrían… que le harían invisible, de manera que entrando en clausura y saliendo, nadie le vería«. Les charraes entre  bruixes, caballer y Sor Manuela es feen  en  reixes sinse rall del convent. Com el conjur era car, eixigiren a la mongeta més dinés y, si fea falta, que’s venera o prostituira:

«debía buscar los nueve reales de a ocho, aunque se vendiera (…) y cuán gustosa y sin zozobra había de vivir con aquel caballero, pues aunque estuviera meses con él en la Clausura, ni habría peligro de que quedase preñada» (AHN, Inq. Leg. 527, a.1711)

El rall aprofitava poc en espírits ardents. En les declaracions eixiren més noms de mongetes en situació pareguda a la de Sor Manuela. Eren asunts baladins. La mateixa Inquisició valenciana, més racionalista que la d’atres territoris,  era la que defengué l’Espill o  Llibre de consells  de Jaume Roig:

“por su elevación de estilo y rareza… tanto por su antiguedad, y alta estimacion, que goza entre los literatos, como para conservacion del idioma valenciano… y se tenga con el aquella tolerancia…” (AHN, Inquisición, Leg. 4504, nº 4, f.13v.)
Tinc que dir que, fa décades, cuan Internet era ansómit, teníem que anar redolant per puestos com l’Archivo Histórico Nacional, y palpar documents com estos de la Inquisició y l’Espill, dels que vaig fer unes reproduccions pera ‘Historias del Idioma valenciano’ (a. 2003, p. 272), d’ahon es copiaren en ‘Cronología del idioma valenciano” (a.2007) de m’amiga Teresa Puerto.  La d’este artícul (que no aparegué en el meu llibre y, per tant, tampoc ixqué en Cronología),  mostra l’inici del eixpedient aubert el 6 de maig de 1793 a l’obra de Jaume Roig:

 Jaume Roig

L’Espill o Llibre dels  Consells era  u dels preferits del juriste Matheu y Sanz que, al viurer en Madrit per el seu cárrec, voldría que la noblea e intelectuals de la Cort  conegueren la lliteratura valenciana de Jaume Roig, y va fer una traducció del  clásic. El manuscrit de la Biblioteca Nacional du de títul: “Libro de los Consejos  de Jayme Roig, escrito en lengua valenciana lemosina y traducido en castellano” (BN, ms. Matheu y Sanz, a.1665).

llemosí y valenciá La confusió entre llemosí y valenciá era producte de gábules eixides dels lliterats panegiristes del sigle XVI,  que preteníen enllasar genealógica e idiomáticament  la  noblea valenciana del 1500 al mon epopéyic carolingi (vórer l’artícul “El lemosín, eufemismo de pureza de sangre idiomática del valenciano”). Als nostres antepasats, sempre enfrontats al perill islámic, supóndrer que la seua llengua naixqué en el cor del Imperi  Carolingi, sinse taques idiomátiques infels, era un orgull, pero també una falsetat.  En 1747, l’erudit fr. Josef Rodríguez carregava contra’ls fantasiosos llemosinistes, incluint  al croniste Escolano:

“es propio de nuestro Idioma Valenciano dezir sutiles y maravillosas razones en breves palabras, con gran suavidad (…) porque Escolano se passa al Lemosín; y el valenciano nunca es, ni ha sido Lemosín” (Rodríguez, J.: Bib. valenciana, 1747, p.197)

En el llimitat círcul de poetes y prosistes valencians del Barroc, ahon es coneixen tots, era complicat lliurarse del alaboc burlesc que li cauría a qui escriguera en un estil  masa popular; motiu que motivá l’us d’arcaismes, presents en prosa d’eclesiástics y notaris, pero morts en el valenciá viu.

Lo que ningú ductava era de tíndrer idioma propit, y aixina heu díen. Per eixemple, en un ‘vexamen’ (Torre, F. de la: Reales Fiestas a la Virgen de los Desamparados, 1667, p.329),  ahon la lliure crítica paródica als poetes participants era lo més interesant, tenim versets dedicats al pare  Josef Carbó. Raere de dirli en castellá que “el humo sale de unas letras de Carbón’ y atres ingenuitats, llegim:

Josef Carbó«Y si lo quieren oyr en Valenciano,

oyganlo mejor:

 

Pera papers son bones,

que es pot fer (tan groses son)

un pegat a la paret,

de les lletres de Carbò»

Els acents eren prou arbitraris, sinse senyalar l’aubertura o tancament vocálic; inclús el gramátic Castel y Artigués —que traten encabant—  escriu à, pero també ù.

 

Nart, nort, vert, cart, bort, fret, almut, asut, heralt, baluart, magnitut… 

Mira, Nart, el valenciá sempre tingué una evolució independent del castellá y catalá; y n’hiagueren  autors que donaven noticia d’eixa realitat. Aixina, l’arquitecte y escritor Juan Pérez Castel y Artigues publicá en 1727 el ‘Breve Tratado de Orthographia Española’, ahon fea comparanses entre valenciá y castellá :

Breve Tratado de Orthographia Española«Assimesmo se  usa de dicha y griega, para las partículas: ya, ye, yo , yu; y esto, no solo quando se escrive en Castellano, si tambien en Valenciano, pues la mesma fuerça tiene en un Idioma, que en otro» (Castel: Orthographia, 1727, p.52)

El lliterat y gramátic Castel y Artigues  era u dels novators del 1700. Son pare havía disenyat part del Palau del Duc de Toscana en Florencia y, entre pare y fill, construiren l’actual Museu de Belles Arts de Valencia. Com a gramátic, seguint en part al famós artiacá de Morvedre Iván Ballester, donava algunes de les diferencies ortográfiques y fonétiques entre castellá y valenciá:

Castel y Artigues  «Y advierto, que jamás se hallan dos ll en el fin de vocablo Castellano, sino en su principio, y medio; pero en el Valenciano, en el principio, medio y fin; con el supuesto, que en principio de vocablo, la l sola ellèa, y vale tambien como dos: v.g. Lorens, Luna, lorer, etc. De enmedio; como, callem, Guillem. Del fin: como anell, cordell, mornell» (Castel, 1727, p.31)

El racionaliste  Castel tenía clar que’l orige del valenciá era el lletí, no el fabulós llemosí carolíngi. Com en 1727 no eixistíen estudis de les arrails iberes y prerromanes de part del lléxic valenciá, Castel día:

«Respondo, que x: porque en Valenciano se escriven, y pronuncian assi: deixar, y debuixar: Luego en Castellano en dicha x, porque los dos Idiomas son hijos del latin, y si el uno es antiguo, el otro también” (Castiel, 1727, p.47)

 orige del valenciá

Castel donava atra característica: ahon en cast. n’hiavía  consonant final sonora –d, en valenciá teníem la sorda –t:

“De la d digo , que ningún vocablo Catellano termina en t, sino en d, en vez de ella; ni en Valenciano en d, sino en t” (Castel, a.1727, p.21)

valenciá modernAixina, si la paraula Nart es referira a l’aulorosa planta, en –t, asoles sería valenciá hui en día, perque’n catalá l’han prohibit. Els sindona lo mateix que siga morfología clásica y, també, del valenciá modern. Hui es atra singularitat que mos allunta del étim y de les llengües germanes:

val.   ‘nart’

cat.   ‘nard’

cast.  ‘nardo’

nart “nart” (Roig: Espill, 1460)

nart “nart: nardo” (Escrig: Dicc. 1887)

Lo que día Castel en 1727 ha segut alterat per grafíes impostes per la caterfa de l’extrema dreta catalanera. Observa, cegallipa Nart, eixemples de vocables valencians patrimonials, hui prohibits per acabar en -t:

val.: nort,  vert, cart, bort, fret, almut, asut, heralt, baluart, magnitut, ácit, llíquit …

cat.:  nord, verd, card, bord, fred, almud, asud, herald, baluard, magnitud, àcid, liquid…

cast.; norte, verde, cardo, borde, almud, azud, heraldo, baluarte, magnitud, ácido, líquido…

L’Estació del Nort de Valencia y el tertuliá Nart 

Aquell día que’n la llibrería París-Valencia  estaves sac  al muscle, crec que veníes de l’Estació del Nort, vora’l carrer Pelayo. Segur que anaves y tornaves d’algún viage tertuliá y revolucionari  prêt-à-porter.

Te veig, virtualment,  admirant la fachá modernista de l’Estació y, asparamenter, fent posturetes com si tingueres mal de ventre. Baix del rellonche voríes les jagantesques lletres de ‘Estació del Nord’ y, tremolant, pensaríes:

‘¡Uy, ay, que me viene otra vez el Pentecontés idiomatico, uy, ay! ¡Entiendo perfectamente qué quiere decir el valenciano ‘Estació del Nord’! ¡Lo mismo que ‘Estació del Nord’ en catalán!” (Nart, semiólec del sac)

Lo que a gent ha olvidat es que eixe lletrero en catalá heu ficaren fa uns 20 anys els catalaners del PP (que’ls sindona lo mateix ser inmersors en coreá o turc, sempre que aumplixquen bolchaca). Aprofitaren la restauració de l’estació pera endosarmos la corrupció catalana ‘Nord’, morfología  que may ha segut valenciana.

nort -del anglo-germánic  north; en val. tenim la morfología etimológica ‘Nort’ desde sa primer documentació.

nort “al Nort, Nortnordeste, Nort” (Roiz:: Libro de reloges, Valencia, 1575)

nort “a la banda del Nort del riu” (Blay: Sermó de la Conquista, 1666)

nort “al nort de nostres marors” (Ballester: Ramellet, 1667) 

nort “la Plaça de Bous está enclavá… junt a la Estació del Nort” (Gadea: Tipos, 1908) 

nort “el ferrocarril del Nort” (Fullana: Gramática, 1915) 

nort “baixen del nort… que l’aigua de Tibi fa forts” (Llibret Foguera Hernán Cortés, Alacant, 1948)

La majoría de valencians —ensevismats en falles, paelles y fútbol—,  ni es donaren cónter d’eixe barbarisme en l’Estació del Nort; y heu ficaren  en mala idea, al ser porta de ciutat pera forasters com Nart. Era política de fets consumants (en Rita Barbera al front, que catalanisá dasta’ls rótuls de carrers).

No sempre patírem d’estes calamitats. Com a consol,  llixcam la ‘Quartilla’ que’l gramátic Castel escrigué a modo de colofó del seu llibre. En el semantisme de la composició,  ‘prolación’ equival a ‘pronunciació’.:

Castel y Artigues«Es la lengua Castellana,

sin duda, seria, y sonora:

la Valenciana muy breve,

y su prolacion graciosa»

(Castel y Artigues, a.1727, p.64)

 

El valenciá de Lleopolt Ignaci Planells (anys 1760) 

Mentres que espírits cults com Castel preteníen mantíndrer en purea el valenciá del 1700,  el grup del notari Ros y atres llemosinistes volíen rentar de castellanismes la llengua, sinse valorar que eren germanes y d’evolució paralela en bona part del lléxic y construccions sintáctiques.

Eixemple d’estos plomífers que ballaven en la corda fluixa dels arcaismes inventats per Ros y la purea d’un ensomiat valenciá perfet, parlat per la noblea carolingia del ducat  d’Aquitania, va ser Lleopolt Ignasi Planells, discípul del citat Carlos Ros. Autor misteriós, en poquet fum d’imprenta, asoles deixá el  reescrit de la vida de fr. Pere de Denia, alterant les grafíes  que  Cristófol Mercader escrigué en el sigle anterior .

Aixina, imitant a Ros cambiava la ch-  de ‘chic’, del original del 1650,  per ‘gic’. Segons l’erudit Roc Chabás, el dit Planells sería “acérrimo partidario de la restauración lemosina» (Chabás, 1891) Atre estudiós, Faustí Barberá, confirmava que Planells seguía “recomendaciones del notario Carles Ros” (Barberá: Conferencias sobre bio-bibliografía de Carlos Ros, 1905).

Llengua d’Oc El peripatétic retorn a una llegendaria Llengua d’Oc de caballers artúrics y carolingis,  amagava el coent artifisi de Ros y atres llemosinistes que fachendaven de coneixer la llengua dels sigles IX al XIII y, per supost, tot era rústica ficció caldosa.

El dit Planells instigava als seus compatriotes a conéixer més el “idioma que dexó el Rey Jayme”, donant a enténdrer que ell era llexicógraf migevaliste. Deixant algú que atre invent seudo-arcaisant de Ros, a mosatros mos interesa el valenciá modern de Planells, eixe que no vorá el tertuliá Nart (per estar prohibit per el PP). Aixina,  por eixemple:

val.:  “apretat contra la…” (BV, ms. 255, Planells, a. 1760)

El verp ‘apretar’ (del lletí *appĕctŏrāre), l’adj. ‘apretat’ y el posv. ‘apretura’ están prohibits en valenciá. Els colaboracionistes ensenyen als chiquets l’arcaisme y catalá viu ‘estrényer’. Mosatros tenim ‘estretar’ y ‘apretar’, en diferent semantisme. Esta familia lléxica usá per Planells en 1760 estava arrailá desde fea sigles; en testimonis com el del lletiniste Onofre Pou (a.1575) y autors en prosa y vers de tot tipo: 

apretar “apretar” (Pou: Thesaurus, Valencia, 1575) 

apretar “apretes en forts grillons” (Sacro Monte Parnaso, 1687)

apretat “está molt apretat en Roma” (Autobiog. B. Guillem, 4  juliol 1600) 

apretures “causantli tals apretures / lo estrany de les beceroles” (BN, Ros: Décimes al fi del Paper graciós, polítich, c.1750)

El casi desconegut Planells declara en el manuscrit que:

“hem paregué fer esta copia en valenciá”

copia en valenciá

Y eixceptuant  arcaismes virtuals o reals, sí era valenciá del 1760 lo escrit per Planells. Entre les novetats trobem alguna vegá el cultisme etimológic ‘caball’ en billabial (del lleti caballus); y ‘caballer’ (del tardiu caballarius), que espentaríen  poc a poc als vulgarismes cavall,  cavaller.

caballer “el dit caballer” (BV, ms. Planells, 1760)

El clásic equus havía desaparegut desde l’Etat Mija en les neolletines.  Per cert, la morfología “cavallo, cavallero”, en llabidental, encá era castellana cuan Planells fea el cámbit. Tingam per cert que, si en cast. mantingueren en 2014 les grafíes  cavallo, cavaller, els del IEC escriuríen caball, caballer  pera alluntarse del odiat idioma germá:

cast. cavallo: «vn cavallo que  cargado en…» (Quevedo: La cuna y la sepultura, 1633)

cast. cavallo: «los piquetes de á cavallo prosiguen» (Leandro de Viana: Diario del Sitio de la Plaza de Filipinas por los Ingleses, 1764)

cast. cavallero: «Alvarado, cavallero natural de Badajoz” (Garcilaso de la Vega: La Florida del Inca, 1605) 

cast. cavallero: «la noticia que me dio un cavallero, el qual estuvo algunos años en Roma» (Feijoo: Cartas eruditas y curiosas, año 1753)

Per atra part,  Planells manté morfologíes patrimonials, pluralisant correctament:

val. de Planells en 1760 : «en honor y cult de les Imagens»

cat. del PP en 2014:         «amb honor i culte de les Imatges»

Planells, lo mateix que feen els clásics y els actuals valencians (no catalanisats per el PP), manté la prep. en  davant de topónim; construció que’n cat. du  a:

val.: “Comisari en Terra Santa” (BV, ms. Planells, 1760)

val.: “encallá en Cap de Pals” (BV, ms. Planells, 1760)

val.: “en Chelva” (BV, ms. Planells, 1760)

val.: “en Denia, a un parent del…” (BV, Planells, 1760)

val.: “en Alcoy vivíen dos enemistats” (BV, Planells, 1760)

Planells també oferix semantismes metafórics, com el del pa en barbes o florit:

“pa en barbes… un poch de pa florit”  (BV, ms. Planells, 1760)

La construcció fugía del apóstrof:

val.:  “al atre día”  (BV, ms. Planells, 1760)

cat.: “a l’altre dia”

Planells dona eixemples de contruccions en valenciá y sa traducció al castellá:

“Aná Ana al Temple, Fuè Ana al Templo. Supost que Pere amà, àma tu tambè. Supuesto que amò Pedro, àma tu tambien” (Planells, 1760)

d’Isabel de Villena

L’atormentat Planells, en el seu desig d’aparentar domini del valenciá clásic, agarrava paraules del lléxic d’Isabel de Villena (‘espelunca’); y, també,  ductosos valencianismes com  posilga:

espelunca   “spelunca de lladres” (Villena, Isabel de: Vita Christi, 1497)

espelunca   “spelunca de lladres y posilga de enemichs” (Ms. Planells, 1760)

Mentres que’l derivat del lletí ‘spelunca’, cova en tenebrea, era comú al val. cast. y catalá; el sust. ‘posilga’ (d’un lletí *porcilĭca) sería castellanisme; encá que Escrig també l’arreplegara (Dicc.1851). En valenciá es més própit porcatera.

Els abstractes oferixen la terminació –ea del valenciá:

“la purea del…” (BV, ms. 255, Planells,. 1760)

“la planea de la…” (Planells,  1760)

andaluso y catalá: puresa, planesa.

El manuscrit de Planells conté valenciá que hui es perseguit per el fascisme filológic:

val. «peixcar molt peix milagrosament» (BV, ms. 255, Planells,. 1760) 

També els clásics valencians ‘enfermetat’,  ‘enfermer’, ‘enfermería’ estant hui prácticament prohibits o, en tot cas, marginats per  els  catalans ‘infermer’, infermeria’: 

val.: “conegué la enfermetat… y al guardia de la enfermeria doná resignat…” (BV, ms. 255, Planells: Vida  fr. Pere, 1760)

No cap el buidat de lléxic valenciá de Planells en un artícul, encá que siga llarc; aixina que  asoles ham oferit  uns vocables. Per si acás, abans de tildar de castellanisme algú d’ells, es recomanable consultar dhivam.wordpress. Per eixemple, el sust. ‘retrato’   voríem que’s cultisme valenciá acabat en –o:

val. retrato: “christians retratos” (Planells, 1760)

Per l´any 1400 havía escomensat la reducció de grups consonántics d´étims lletins; aixina, del lletí  temptare  ixqué un tentar en St. Vicent Ferrer: No obstant,  abanda de temptare, el també lletí tentare  pot ser l´orige del verp tentar del valenciá modern, conegut dels clasics: “ab scandall… tente” (March, A.: Poesíes, c. 1445), lo mateix que derivats com “destentar”, també en Ausias March.

val. de Planells:  “Montanya de les tentacions”

cat. del PP:         “Muntanya de les temptacions”

val.:  “estes tentacions” (Pérez, Miquel: Imitació de Iesuchrist, 1491)

cat.:  “aquestes temptacions”

En Planells ixen paraules com ‘adelantament’,  usual en val. modern; prohibit per l’IEC y sa mascota AVLL:

adelantament “observaven estos adelantaments” (Planells, 1760)

La figura poc reconeguda de Planells y atres personages similars mos demostra que, dasta en el denigrat sigle XVIII, eixistiren controversies idiomátiques respecte a la llengua; pero ningú dels llitigants deixava de deféndrer la singularitat del valenciá, encá que estaven contaminats de la teoría dels panegiristes del sigle XVI, la d’una  llengua llemosina perfecta, naixcuda en el cor del Imperi Carolingi.

Sinyoret Nart: els racionalistes del 1700, ¿eren pepers? 

Si el tertuliá Nart, en el sac al muscle o sin ell, visitara el Reyne a mitants del XVIII, trobaría la mateixa actitut  respecte al idioma. La societat  patía pobrea y, producte d’esta situació, Madrit s’aumplía d’horchaters valencians buscant caragols (dinés). Dasta’ls velluters del bario del Pilar (que ‘l franquisme cambiá per Barri de Velluters) conegueren la miseria. Mentres, en l’antany esplendida Oriola (‘Ploga o no ploga, sempre n’hia forment en Oriola’) la gent, morta de  fam, se l’amportava la pelá.

El millor remey que teníen nostres antepasasts era el riurer. El coloquiers viajaven d’un puesto a atre parodiant calamitats y burlanse dasta de les autoritats (‘comisaris de la palla de fabes’). La lliteratura de cordell anava fent idioma al descriurer casoris, beatificacions, festes de Carnistoltes, conversacions entre’l Micalet y la torre Espioca, afonament del preu de la seda, els enamorats de monges, la pacencia del peixcahor de canya, l’ofisi de milocher, etc.

Mentres tant, alguns valencians d’espales cubertes debatíen al redor del idioma en racioni, jusgant l’autenticitat d’algunes obres. Aixina, l’erudit Vicent Ximeno va ser u dels primers que denunciá la falsificació de les ‘Trobes de Jaume Febrer’. En l’any 1759, en carta a Andrés Burriel, li día:

Vicent Ximeno “Lo que ay (sic) que notar en estos quadernos, que he copiado de otros, que Don Joseph Ortí y Mayor  trasladó de los que fueron de Onofre Esquerdo, es,  que el lenguage valenciano no corresponde al tiempo que vivia el Rey Conquistadpr, que es quando Jayme Febrer los escrivió…”   (BN. ms. 3947, Vicente Ximeno a Andrés Burriel, 6 de abril 1759)

Vicent Ximeno, pera no chafarse els dits, volía escorcollar algún manuscrit de ‘Les Trobes’ que fora més antiu que’l del falsari Esquerdo: “Si se huviera podido encontrar alguna copia anterior a la de Onofre Esquerdo…” (ib. 1759)

Segur que Nart, al llegir la definició de ‘lenguage valenciano’ en la carta de Ximeno, haura fet una de les seues carases de reguiny, pensant:

“¡Ya lo sabía yo, es un lenguaje, un dialecto. Nada de idioma!” (Nart del Sac)

No, Nart. Els escritors usaven ‘llenguage’ com a sinónim de llengua o idioma; també en castellá:

“la lisura del lenguaje castellano” (Cervantes: Segunda perte del Quijote, 1615)

“en la poesía española, en todo su sabor de lenguaje castellano” (Jorge Guillén: Cartas, 1940)

En les mateixes cartes a Burriel, ahon senyala la falsificació de les ‘Trobes’ per part del genealogiste Esquerdo, es referix també a la llengua valenciana:

 

genealogiste Esquerdo

“otra carta mía sobre algunas dudas, que pueda poner, quien esté versado en la lengua valenciana, sobre la legitimidad de esta obra de Febrer” (Bib. Nac, ms.  3947,   Ximeno, abril 1765)

 

 

 

 

Triscant sinse risc, les llingüistes Nart y Cuadras aplegarán a Bruseles  

Estudiós de la naturalea, ornitólec de prestigi y, entre atres cárrecs,   bibliotecari del Jardí Botánic de Madrit, el valenciá Simón de Rojas (Titaigües, 1777) era un intelectual lliberal que viajá per Europa y Africa en misions  centífiques y, també, d’espionage, seguint el modus operandi d’atre valencia: el matemátic y marí Jorge Juan de Novelda.

Fernando Martín Polo N’hia que agrair a Fernando Martín Polo l’ample coneiximent que ha fet de l’apasionant vida del centífic Simón de Rojas, aixina com l’estudi dels manuscrits, A mosatros, evidenment, mos interesa el titulat ‘Apuntes para un diccionari’, ahon dona lléxic del parlar castellá de Titaigües y sa redolá; separant paraules “que se usan en valenciano”, carent de chovinisme,  reconeix  y fa menció d’aragonesismes.

Estes obres solíen ferse sinse presa, arreplegant informació a lo llarc dels anys. En este cas, asoles tenim certea de que estava feta  abans de sa mort (Madrit, 1827). Per encárrec Real, vixqué en Llondres y aná al Nort d’Africa (Mogador), coneixent  llengües com el lletí, grec , inglés y árap (que estudiá per l’any 1801).

Com anécdota, en el dicc. manuscrit de Rojas n’hian moltes fulles en signes que, en un primer moment, em pareixíen caracters áraps. Estava equivocat. Eren taquigráfics, encá que no puc dir si eren en taquigrafía antiga o la moderna valenciana,  invent  del  valenciá Martí en l’any 1802. Entre’ls valencianismes del manuscrit  ixen veus que pasaren a atres idiomes:

val.: “baladre” (Dicc. de Rojas, c. 1820)

val.: “carchofa”  (Dicc. de Rojas, c. 1820)

D’atres paraules escriu cóm es diuen en Titaigües, en valenciá y castellá: Simón de Rojas

val.: “pulse, en valenciano pols: sien” (Dicc. de Rojas, c. 1820)

Y també ixen vocables  polémics: 

val.: “rocha: cuesta” (Dicc. de Rojas, c. 1820)

En Alcoy tenim la Font Roja que, en grafía més alluntá del castellá, sería Rocha. Els catalaners neguen categóricament que roja / rocha tinga atra semantisme que’l derivat del lletí  rubeus, per referencia a la terra d’eixe color del escarpat puesto. No obstant, Corominas parla  de la «variante mozárabe rocha», anyandint que la veu es llocalisa en una ampla área:

Font Roja rocha “rocha… en Pavías, junto a Segorbe y todo a lo largo de la frontera lingüística, aproximadamente desde Peñagolosa hasta Alcoy” (DCECH, V, p.44)

Colominas donava eixemples de ‘rocha’ o  pendent  (que ell catalanisava arbitrariament en rotxa) desde  Sallent d’Aixátiva a Font de la Figuera, concordant en.l’acepció ‘rocha: cuesta’ del dicc. de Simon de Rojas pera Titaygües. Recorde que, desde fa molts anys, mon amic Carbonell em día una y atra vegá que la Font Roja (Rocha) era per estar el naiximent de les aigües en puesto elevat en relació a la part baixa de la Foya d’Alcoy. La veritat es que l’aigua d’eixa font, que yo sapia, ix cristalina, sinse partícules argiloses o  d’óxit d’oligist y atres elements que pugueren colorejarla. Aixina que també  podríem traduir l’hidrónim al cast. en atre significat al corrent:

val.:   ‘Font Roja / Rocha’

cast.:  ‘Fuente de la cuesta’ (o de la roca)

En l’apartat  “Modos de hablar y refranes propios’, Simón de Rojas oferix refrans y modismes en mixtura de valenciá y castellá:

“andar a redolons” (Dicc. Rojas, c.1820)

“córrer la andola” (Dicc. Rojas, c.1820)

“el que no arrisca, no trisca” (Dicc. Rojas, c.1820)

“córrer ceca y mena y la Vall de Andorra” (Dicc. Rojas, c.1820)

El refrá valenciá ‘Qui  no s’arrisca no trisca’, llaugerament alterat per Simón de Rojas,  te atres versions valenciana: “Qui no s’arrisca no peixca” y “Qui no arrisca, no pisca”; ahon ‘trisca’ y ‘pisca’ seríen sinónims d’agarrar, obtíndrer algo en un gran risc indefinit.

Al verp valenciá ‘triscar’, comú al cast. y port.,  li donen d’étim un gótic “*thriskan, trillar” (DECLLC, VIII, p.786); pero sempre estigué asociat als balls de moviments rápits y a  botar compulsivament, comportament que ofería  gran risc de cáurer baquetá.

El val. ‘triscar’ (cat. trescar) ya ix en significat alluntat de supost étim gótic en el clásic Jaume Roig. Quimerétic misógim, marmolava contra pecatoses mullers que triscaven y ballaven la ‘baixa” o ‘baxa’, nom d’un mogut ball o dança migeval valenciana:

«e bells convits /…/

moms e grans festes

les dames prestes al bell triscar

baxa dançar» (Roig: Espill, 1460)

Paulatinament, la conexió ballar = triscar  s’aná  ampliant semanticament. Aixina, a mitants del XIX, Escrig arreplegava “triscahor, triscament, triscant”; y el verp  “triscar: per enredar y travesear” (Escrig: Dicc.1851), remitint a ‘trincar’: 

triscar = trincar: Ir saltando o no parar. Obrar con actividad” (Escrig, 1851)

Més o manco era el semantisme que’l valenciá Azorín li donava en sa obra ‘Valencia’, ahon introduía paraules valencianes que, també, eren castellanes:

«pájaros que despiertan y triscan en la espesura»» (Azorín: Valencia, 1940)

Els colaboracionistes de l’AVLL donen preferencia al cat. ‘trescar’, pera que’ls Narts  puguen dir que’ls ha vingut el Pentecostés idiomátic.

Y, aubrint atra finestra etimológica, tenim el val. y cast. ‘tris’ asociat al risc de estar prop a cáurer un bac o patir desgracies; per eixemple: ‘He estat en un tris d’asbararme mentres ballava’.

Teoricament, tris y triscar, no tindríen relació per sa distinta etimología. Desde sempre n’hiagut unanimitat en donar orige onomatopéyic a ‘tris’. Aixina, el llicenciat Covarrubias, que redactá part del ‘Thesoro” vivint en Valencia, escrigué:

“Ser una cosa tan delicada que facilmente se quiebra, como es una pieza de vidrio, decimos estar en un tris, por el sonido que hace quebrándose” (Covarrubias: Thesoro, 1611)

No obstant, aixó de pareixer arrail de tris(car), e ixir en expresions de perill fa que ductem. En valenciá estava arrailat:

“El pare, que ou alló…  estigué en un tris de ferne una; perque com era home que no tenía els pels seguits…” (Galiana. Rond. de rondalles, 1768, p.51)

Y ara, raere de fer esta contumacia d’etimología popular de ‘tris’ y ‘triscar’, tornem al dit “Qui no s’arrisca, no trisca” y l’expresió lletina ‘tris et per’, idiotisme que aludiría al surrealiste perill  de ballar o botar en tres peus per content. Lo recorda   el teólec ‘Maese Rodrigo’  (Carmona, 1444):

“el solaz o fiesta o dança. y dizese de tris et pes. casy saltar o dançar con tres pies en señal de alegria. (Fernández de Santaella, Rodrigo: Vocabulario ecclesiasticum, 1499)

Deixem al sabi Simón de Rojas y son diccionari en espanyol, valenciá y aragonés; llengües que’ls eixpansionistes catalans y colaboracionistes valencians intenten aufegar. Curiosament, els filólecs que analicen obres clásiques y migevals no tenen més remey que recordar sa eixistencia:

«tratados que contienen notas y glosas en lenguas romances: español, valenciano o aragonés, para facilitar la enseñanza del latín» (G. Aranda,  Mª Ángeles: La enseñanza del latín y de las lenguas romances en los siglos XVI y XVII)

Del 1828 es el conegut comentari de Moratín respecte a les comedies de Torres Naharro, escrites en idiomes europeus que s’ascoltaven en la Roma del Renaiximent. El filólec Alberto Lista  reproduia l’análisis de Moratín:

«He aquí la descripción que hace de esta comedia Moratin, que es como suya. La escena es en Roma en casa de un cardenal (…) introducir diferentes idiomas para animar el diálogo: uno habla en latín, otro en frances, otro en italiano, otro en valenciano, otro en portugués, y los demas en castellano» (Lista, Alberto: Lecciones de Literatura Española, Imp. Nicolás Arias, Madrid, 1836)

Efectivament,  Moratín fea menció dels idiomes cults més parlats en la Roma de Miquel Angel, Maquiavel y Lleonart de Vinci; aixina, en l’edició parisina, llegim:

«la variedad de idiomas que hay en esta comedia… Serafina y Dorosia hablan en valenciano, el fraile y su lego les responden en latín, Orfea y Bruneta su criada se quejan en italiano, y Floristan las consuela en castellano» (Moratín: Orígenes del teatro español, ed. Paris, 1838, p.65)