<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?><rss version="2.0"
	xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/"
	xmlns:wfw="http://wellformedweb.org/CommentAPI/"
	xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/"
	xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom"
	xmlns:sy="http://purl.org/rss/1.0/modules/syndication/"
	xmlns:slash="http://purl.org/rss/1.0/modules/slash/"
	>

<channel>
	<title>El Palleter Archives - RICART GARCIA MOYA</title>
	<atom:link href="http://ricartgarciamoya.com/category/articuls/el-palleter/feed/" rel="self" type="application/rss+xml" />
	<link>https://ricartgarciamoya.com/category/articuls/el-palleter/</link>
	<description>Blog oficial</description>
	<lastBuildDate>Sun, 22 Oct 2017 12:05:46 +0000</lastBuildDate>
	<language>es</language>
	<sy:updatePeriod>
	hourly	</sy:updatePeriod>
	<sy:updateFrequency>
	1	</sy:updateFrequency>
	
<site xmlns="com-wordpress:feed-additions:1">79443346</site>	<item>
		<title>Irene Lozano, chocho de UPyD, y el idioma valenciano</title>
		<link>http://ricartgarciamoya.com/2015/03/24/irene-lozano-chocho-de-upyd-y-el-idioma-valenciano/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[ricart]]></dc:creator>
		<pubDate>Tue, 24 Mar 2015 20:09:55 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[El Palleter]]></category>
		<guid isPermaLink="false">http://ricartgarciamoya.com/?p=38162</guid>

					<description><![CDATA[<p>(El Palleter, 09/ 11/ 2013) Ella lo intenta. Desea ofrecer imagen de equilibrio, honradez, pureza, juventud y belleza física; pero Cronos, implacable, pinta canas, alarga nariz y orejas, agrieta labios, piel y&#8230;; pero ella nos mira sugerente en su BLOG, &#8230; <a class="kt-excerpt-readmore" href="http://ricartgarciamoya.com/2015/03/24/irene-lozano-chocho-de-upyd-y-el-idioma-valenciano/" aria-label="Irene Lozano, chocho de UPyD, y el idioma valenciano">Leer m&#225;s</a></p>
<p>The post <a href="http://ricartgarciamoya.com/2015/03/24/irene-lozano-chocho-de-upyd-y-el-idioma-valenciano/">Irene Lozano, chocho de UPyD, y el idioma valenciano</a> appeared first on <a href="http://ricartgarciamoya.com">RICART GARCIA MOYA</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[<p align="JUSTIFY"><span style="color: #661900;"><span style="font-family: 'Times New Roman', serif;"><span style="font-size: small;"><b><span lang="es-ES">(El Palleter, 09/ 11/ 2013) </span></b></span></span></span></p>
<p><span style="font-size: medium;"><b>E</b>lla lo intenta. Desea ofrecer imagen de equilibrio, honradez, pureza, juventud y belleza física; pero Cronos, implacable, pinta canas, alarga nariz y orejas, agrieta labios, piel y&#8230;; pero ella nos mira sugerente en su BLOG, que titula «IRENE LOZANO-Casi desnuda». </span></p>
<p align="JUSTIFY">Ella lo intenta casi desnuda, sin vergüenza; ya lo hizo físicamente Rosa Díez en un top-les de su hagiográfico libro. Así son las políticas, como aquella Montserrat Nebreda que empapeló Barcelona con carteles electorales donde aparecía envuelta en toalla, ‘casi desnuda’. Lógicamente, Carmen la de Mairena obtuvo más votos que la rancia Nebreda, ahora independista <i>masquenaide</i>. <a title="Irene-Lozano-y-el-valenciano" href="http://ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/03/Irene-Lozano-y-el-valenciano.pdf" target="_blank"><strong>[+]</strong></a></p>
<p>The post <a href="http://ricartgarciamoya.com/2015/03/24/irene-lozano-chocho-de-upyd-y-el-idioma-valenciano/">Irene Lozano, chocho de UPyD, y el idioma valenciano</a> appeared first on <a href="http://ricartgarciamoya.com">RICART GARCIA MOYA</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
		<post-id xmlns="com-wordpress:feed-additions:1">38162</post-id>	</item>
		<item>
		<title>El origen ibero del valenciano</title>
		<link>http://ricartgarciamoya.com/2015/02/24/37995/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[ricart]]></dc:creator>
		<pubDate>Tue, 24 Feb 2015 20:37:47 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[El Palleter]]></category>
		<guid isPermaLink="false">http://ricartgarciamoya.com/?p=37995</guid>

					<description><![CDATA[<p>(El Palleter, 2013) En septiembre de este 2013, pensando en la controversia sobre las raíces iberas del valenciano (escaramuza estival entre insólitos personajes, dentro de la Batalla de Valencia), fui a observar el nacimiento del Ebro. En Fontibre contemplé el &#8230; <a class="kt-excerpt-readmore" href="http://ricartgarciamoya.com/2015/02/24/37995/" aria-label="El origen ibero del valenciano">Leer m&#225;s</a></p>
<p>The post <a href="http://ricartgarciamoya.com/2015/02/24/37995/">El origen ibero del valenciano</a> appeared first on <a href="http://ricartgarciamoya.com">RICART GARCIA MOYA</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[<p><span style="color: #993300;">(El Palleter, 2013)</span></p>
<p>En septiembre de este 2013, pensando en la controversia sobre las raíces iberas del valenciano (escaramuza estival entre insólitos personajes, dentro de la Batalla de Valencia), fui a observar el nacimiento del Ebro. En Fontibre contemplé el pequeño estanque y manantial considerado, hasta hace poco, origen del río que da nombre a la península Ibérica. Al lugar acuden numerosos visitantes desconocedores de que nace 20 kilómetros arriba, en el Alto Campoo. Hacia allí, remontando el cauce del Híjar, llegué al verdadero punto cero. Fue en 1987 cuando unos científicos del Instituto Geológico y Minero colorearon las aguas del Híjar y, como un Guadiana, observaron que resurgían en el manantial de Fontibre. Hasta esa fecha, quien hubiera negado que el Ebro nace en Fontibre hubiera sido catalogado de ignorante o visionario. El interés en que el turismo siga dejando beneficios mantiene el equívoco. Aquel día, mientras Fontibre rebosaba de turismo patrio, en la magnífica fonda ‘La Casuca’, junto al Híjar, estábamos cuatro gatos. A Fontibre y Reinosa les interesa mantener la tradición por interés crematístico. <a href="http://ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/02/Origen-ibero-del-valenciano1.pdf"><strong>[+]</strong></a></p>
<p>The post <a href="http://ricartgarciamoya.com/2015/02/24/37995/">El origen ibero del valenciano</a> appeared first on <a href="http://ricartgarciamoya.com">RICART GARCIA MOYA</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
		<post-id xmlns="com-wordpress:feed-additions:1">37995</post-id>	</item>
		<item>
		<title>El &#8216;seny català&#8217; en el ACA, Vilanova de Castelló y Panteón Real de Sijena</title>
		<link>http://ricartgarciamoya.com/2015/02/18/el-seny-catala-en-el-aca-vilanova-de-castello-y-panteon-real-de-sijena/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[ricart]]></dc:creator>
		<pubDate>Wed, 18 Feb 2015 16:25:44 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[El Palleter]]></category>
		<category><![CDATA[Las Provincias]]></category>
		<guid isPermaLink="false">http://ricartgarciamoya.com/?p=37982</guid>

					<description><![CDATA[<p>(Las Provincias, 9 de decembre de 1991; El Palleter, 2013) Hace semanas oíamos el dulce balar de los corderos de la tierra, satisfechos de que el falso Archivo de la Corona de Aragón (ACA) retuviera en Barcelona la documentación robada a los &#8230; <a class="kt-excerpt-readmore" href="http://ricartgarciamoya.com/2015/02/18/el-seny-catala-en-el-aca-vilanova-de-castello-y-panteon-real-de-sijena/" aria-label="El &#8216;seny català&#8217; en el ACA, Vilanova de Castelló y Panteón Real de Sijena">Leer m&#225;s</a></p>
<p>The post <a href="http://ricartgarciamoya.com/2015/02/18/el-seny-catala-en-el-aca-vilanova-de-castello-y-panteon-real-de-sijena/">El &#8216;seny català&#8217; en el ACA, Vilanova de Castelló y Panteón Real de Sijena</a> appeared first on <a href="http://ricartgarciamoya.com">RICART GARCIA MOYA</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[<p style="text-align: justify;">(Las Provincias, 9 de decembre de 1991; El Palleter, 2013)</p>
<p style="text-align: justify;">Hace semanas oíamos el dulce balar de los corderos de la tierra, satisfechos de que el falso Archivo de la Corona de Aragón (ACA) retuviera en Barcelona la documentación robada a los valencianos. Algunos, como balido definitivo, alegaban que era lógico, pues “el Archivo de la Corona de Aragón jamás ha estado en Valencia”. Es como si Ali Babá hubiera robado las joyas de la Verge dels Desamparats y las conservara, puñal en boca, en su cueva de Arabia. Siempre saldría el defensor del caco: ‘¡Uuy, por favor, no seáis radicales! ¿Cómo vais a reclamar las joyas, si la Cueva de Ali Babá jamás ha estado en la Comunidad Valenciana?’. <a title="El 'seny català' en el ACA, Vilanova de Castelló y Panteón Real de Sijena" href="http://ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/02/El-ACA-y-el-saqueo-de-Sijena.pdf" target="_blank"><strong>[+]</strong></a></p>
<p>The post <a href="http://ricartgarciamoya.com/2015/02/18/el-seny-catala-en-el-aca-vilanova-de-castello-y-panteon-real-de-sijena/">El &#8216;seny català&#8217; en el ACA, Vilanova de Castelló y Panteón Real de Sijena</a> appeared first on <a href="http://ricartgarciamoya.com">RICART GARCIA MOYA</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
		<post-id xmlns="com-wordpress:feed-additions:1">37982</post-id>	</item>
		<item>
		<title>El ‘lemosín’, eufemismo de pureza de sangre idiomática del valenciano</title>
		<link>http://ricartgarciamoya.com/2015/01/18/el-lemosin-eufemismo-de-pureza-de-sangre-idiomatica-del-valenciano/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[ricart]]></dc:creator>
		<pubDate>Sun, 18 Jan 2015 12:35:57 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[El Palleter]]></category>
		<guid isPermaLink="false">http://ricartgarciamoya.com/?p=22330</guid>

					<description><![CDATA[<p>¿Por qué y cuándo surge la foránea denominación de lemosín para el valenciano?. En la reconquista de Valencia, en 1238, nadie usaba esta palabra y, mucho menos, hablaba tal dialecto occitano salvo, quizá, algún soldado procedente del Macizo Central francés, &#8230; <a class="kt-excerpt-readmore" href="http://ricartgarciamoya.com/2015/01/18/el-lemosin-eufemismo-de-pureza-de-sangre-idiomatica-del-valenciano/" aria-label="El ‘lemosín’, eufemismo de pureza de sangre idiomática del valenciano">Leer m&#225;s</a></p>
<p>The post <a href="http://ricartgarciamoya.com/2015/01/18/el-lemosin-eufemismo-de-pureza-de-sangre-idiomatica-del-valenciano/">El ‘lemosín’, eufemismo de pureza de sangre idiomática del valenciano</a> appeared first on <a href="http://ricartgarciamoya.com">RICART GARCIA MOYA</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[<p>¿<strong>P</strong>or qué y cuándo surge la foránea denominación de lemosín para el valenciano?. En la reconquista de Valencia, en 1238, nadie usaba esta palabra y, mucho menos, hablaba tal dialecto occitano salvo, quizá, algún soldado procedente del Macizo Central francés, feudo de Inglaterra hasta su liberación definitiva por Juana de Arco.</p>
<p>La denominación de lemosín, usada esporádicamente por trovadores que componían en occitano, no aludiría al valenciano hasta el siglo XVI y por motivaciones extralingüísticas. La inocencia guiaba la nomenclatura idiomática en tiempos de Jacme I Nadie había abierto la caja de Pandora del idioma como ariete del nacionalismo; lo que explica que el primer Llibre del Repartiment de Mallorca (a.1232) estuviera en latín y árabe; el de Valencia, en latín.</p>
<p>En el siglo XX, el círculo del IEC propagó con éxito que Jacme I había ordenado escribir en ‘català’ los Furs de Valencia (a.1261); pero el monarca, por supuesto, jamás dictó nada parecido en toda su vida. Lo que ordenó, como consta en el manuscrito, es que se redactaran en el ‘romanç’ entendido por el pueblo. ¿Y quiénes formaban ese pueblo en 1261?. Los reconquistadores apenas alcanzaban el 5 % de la población del Reino, siendo mayoría los muladíes valencianos de origen autóctono; colectivo al que jamás se le prohibió hablar su lengua iberorrománica, compartida con el árabe hispánico.</p>
<p>Los muladíes habitaban importantes poblaciones que mantenían los topónimos mozárabes de raíces ibéricas y latinas con trueques morfológicos árabes: Valencia, Castelló, Alacant, Oriola, Denia, Elig, Carcaixent, Riola, Gavarda, Llusena del Cit, Xátiva (Aixátiva), Morella, Tárbena, Alcoy, Orcheta, Gata de Gorgos, Morvedre, Oliva, Nules, Tibi, Ibi, Godella, Polop, Petracos, Ondara, Crevillent&#8230;; rodeados de montes como el Picayo, Turmalet de Xixona, Mongó de Denia&#8230;, ríos como el Xúquer o Turia y acequias como Mestalla. El caudal léxico de raíz iberorromana que todavía usamos en 2013 es importante (ver el actualizado <em>dhivam. wordpress.com</em>).</p>
<p>Es a partir del 1300 cuando el poligenético ‘romanç’ de hablantes indiscriminados —no definidos por raza o religión—, se singulariza progresivamente en cada territorio y adquiere nombre. De ahí que los traductores viertan el occitano de Llull al valenciano (a.1335) y, algo más tarde, al catalán. De igual modo, la Cancillería Real de la Corona de Aragón, en documentos trascendentales como las actas del Compromiso de Caspe (a. 1412), puntualiza que están en aragonés, catalán y, también, “in ydiomate valentino”.</p>
<p>La palabra ‘lemosín’ , referida al idioma, no pertenece a la Edad Media valenciana ni a nuestro Siglo de Oro. Como gentilicio sí aparece en documentación medieval valenciana, “Lorenç, limosí” (M. Consells, s.XIV), y castellana, aludiendo a personas nacidas en la región central francesa, la de Limoges:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“fueron llamados para hablar en lo de la carne&#8230; Françisco de Madrid e Fernando de Morales e Juan, limosín” (Martín, Mª C.: Documentos notariales, 1987; en Acuerdos del Concejo Madrileño, año 1505)</p>
<p>Mientras la paz idiomática (que no militar) reinaba en la medieval Corona de Aragón, con la convivencia de romances autóctonos, latín, árabe y hebreo, en otras regiones de Europa se iniciaba la contienda con el <em>De vulgari eloquentia </em>(h. 1304) de Dante. Conceptos como el origen monogenético de una única lengua madre, con las dudas sobre el hebreo adánico, deslizaban el debate hacia el delicado asunto de la <em>confusio linguarum</em>, castigo divino por la sacrílega Torre de Babel.</p>
<p>La interpretación del Génesis, elástica y subjetiva, anulaba el racional análisis sobre el origen de las lenguas vulgares (valenciano, aragonés, castellano&#8230;); así llamadas por oposición al latín, cuyas leyes gramaticales se enseñaban en la escuela. La polémica se limitaba a bizantinos choques dialécticos y filosóficos entre tomistas, aristotélicos, criptoseguidores de Abulafia y defensores del idioma como portador de mensajes divinos, donde la permutación de palabras, silabas y letras generaría una gramática y lengua universal.</p>
<p>Inevitablemente, en los siglos XVI y XVII, irrumpiría el feroz nacionalismo que buscaba enaltecer el idioma propio. El uso de una lengua noble, pura o divina, junto a la creencia de practicar la religión verdadera, legalizaría la anexión o conquista de territorios imperfectos o inferiores de cultura, raza, religión o habla. Las hipótesis nacionalistas, rémoras del raciocinio, acompañarían inexorablemente a las agresiones expansionistas hasta el siglo XXI, siempre camufladas con oropeles de progresía, dignidad, bienestar social y, si interesaba, victimismo lacrimógeno.</p>
<p>¿Cómo podía valorarse la alcurnia y pureza de un idioma europeo?. Lo más cotizado era el grado de parentesco con la lengua madre, el adánico del Paraíso o, en su defecto, una de las 72 lenguas nacidas tras la catástrofe babélica. Los filólogos, pertrechados de cientifismo infaliblemente lunático, recurrían a ingeniosas artimañas para asentar su lengua en el trono del prestigio. Valga de ejemplo el caso de Johannes Goropius que, en 1569, daba a conocer en Amberes un descubrimiento asombroso: sus antepasados antuerpienses no habían participado en la construcción de la Torre de Babel; por tanto, no les había afectado la <em>confusio linguarum, </em>por lo que el holandés era descendiente directo de la protolengua adánica (Origines Antwerpianae, 1569)</p>
<p>Lo más ambicionado por los filólogos del Renacimiento y Barroco era poseer la lengua del Paraíso, la vehicular entre Dios, Adán, Eva y la serpiente (Satanás). Nuestros antepasados, como Vicente Marés, creían o fingían creer que «la lengua valenciana es una de las que resultaron de las que quedaron de la confusión de Babilonia»; y el mismo autor aventuraba: «es muy verosímil que Adán y Eva estuviesen en los montes de Chelva» (Marés: La Fénix, 1691, p.18). El vehemente Batiste Ballester, arcediano de Morvedre, situaba nuestra lengua en segundo lugar tras el hebreo de Jesús:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«Que sia la llengua Valenciana millor que totes les de Europa, en aprés de la lengua Santa, que es la hebrea» (Ballester: Bateig del Fill y Fillol, 1667).</p>
<p>El teutón Schottel, contemporáneo de Batiste, tenía idéntica opinión sobre “la lengua alemana, por su pureza tan próxima a la de Adán” (Teutsche Sprachkunst, 1641). Ese mismo año, en Holanda, un edicto del Gobernador General prohibía vestir capa y sombrero a los esclavos que no hablaran holandés. La normalización idiomática siempre ha coaccionado al débil, fueran esclavos en el s. XVII o valencianos del 2013, a los que se les niega acceso a los estudios o al funcionariado si no aprenden catalán, pues es esa lengua y no la valenciana la que impone la casta política que nos tortura.</p>
<h3><strong>I. El ‘romanç’ valenciano, ¿de infieles o de cristianos? </strong></h3>
<p><strong>H</strong>acia el 1530, la suspicacia sobre el origen autóctono del valenciano —el <em>continuum </em>lingüístico desde sustratos iberorromanos, mozárabes y muladíes—, se desarrollaba en paralelo a la creciente hostilidad hacía lo islámico; sentimiento compartido sin fisuras por la sofisticada nobleza caballeresca, mecenas de músicos y literatos europeizantes que prestigiaban la valenciana corte de Germana de Foix.</p>
<p>La agresividad del Imperio Turco y sus vasallos norteafricanos, que asiduamente asaltaban pueblos costeros, fomentaba el recelo hacia lo musulmán; incluida la lengua. A todo ello se sumó en 1526 la sangrienta sublevación morisca en la Sierra de Espadán, episodio de extremada violencia que los Tercios del Reino, auxiliados por lasquenetes imperiales, lograron sofocar. Los rebeldes, entre otras fechorías, asaltaron y degollaron a los vecinos de Chilches que no pudieron huir.</p>
<p>A la desconfianza hacia muladíes y cristianos nuevos, considerados quintacolumna de la amenaza turca, se juntó el factor religioso y los inquietantes tribunales de limpieza de sangre. Nadie quería tener un antepasado judío o agareno en su árbol genealógico, deseo que enriqueció a los fabuladores de linajes. No había apellido que no se remontara a nórdicas regiones y heroicos tatarabuelos.</p>
<p>Según los genealogistas valencianos del 1500, nadie descendía de los moros, judíos y muladíes que, tras la reconquista del año 1238, cambiaron de nombre y religión y se transformaron en Vicent, Jacme, Arcís, Blay o Ricart. Era comprensible, ¿cómo iban a blasonar, por ejemplo, los descendientes del noble Blasco Pérez de Tarazona de que tenían sangre islámica en sus venas?. Así era, por ser la hija de Vicent Belvis (Abú Zayd, antes de 1238) la que se casó con el ilustre antepasado. Pero, ¿y la lengua valenciana, donde los arabismos se mezclaban con el iberorromano en cada frase?. Era un problema que no existiría si hubiera sido importada de las inmaculadas tierras del rey Cristianísimo, de Roldán, Carlomagno y los Doce Pares de Francia (por paridad de nobleza con el emperador).</p>
<p>La irracionalidad se introdujo en la valoración idiomática. Las palabras se equipararon a gotas de sangre. Un caudal léxico de abundantes vocablos árabes sería indicativo de lengua abominable, impura. Difícil cuestión para la lengua valenciana en el 1500, pero para eso estaban los cantores de panegírico y maquilladores genealogistas, capaces de convertir a un mediocre noble en insigne descendiente de Carlomagno, y a un idioma valenciano (cóltel de ibero + latín + visigodo + árabe + italianismos, castellanismos&#8230;) en epopéyico y centroeuropeo.</p>
<p>En una sociedad de desconcertados ciudadanos, la lengua valenciana comenzó a adquirir la peligrosa connotación de ‘conversa’; es decir, que tendría raíces en el poligenético romance anterior a la Reconquista. Los humanistas del 1500, dominadores de lenguas clásicas, se encontraron perplejos ante la abundancia de voces de raíz musulmana del valenciano, pero la inquietud aumentaba con otras que eran de procedencia desconocida o prerromana; es decir, no derivaban del árabe ni latín.</p>
<p>La situación no era la misma en el 1400, cuando muladíes y cristianos nuevos constituían el colectivo más numeroso del Reino de Valencia; y seguían hablando la ‘algemía’ o ‘romanç’ en las mismas poblaciones que sus antepasados iberromanos. Testimonio de esta realidad fue Jaume Roig, asesor y médico de la reina María de Valencia que, hacia el año 1460, redactó una de las mejores obras de la literatura valenciana, el Espill o Llibre de les dones, donde declaraba qué idioma usaba:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«será en romanç /&#8230; al pla texides / del algemía / e parlería dels de Paterna, / Torrent, Soterna» (Roig: Espill, c.1460)</p>
<p>Roig escogió el modelo lingüístico de poblaciones con raíces y topónimos mozárabes, habitadas por muladíes y cristianos nuevos: Paterna, Torrent y Soterna. Y lo interesante es que, en 1460, el culto Roig llama ‘romanç’ al idioma hablado por aquellos labradores. Era el mismo ‘romanç’ en que ordenó redactar Jacme I los Furs para la comprension de la plebe. Logicamente, desde aquel año 1261 al 1460, los cambios morfosintácticos e incorporaciones léxicas habían enriquecido el ‘romanç’ valenciano.</p>
<p>El primero que se percató de la importancia del testimonio de Jaume Roig fue el hispanista Morel-Fatio (Estrasburgo, a.1850). Nadie había glosado anteriormente el significado del verso 687; pero el erudito galo, sorprendido, no podía negar la evidencia y, prudentemente, apuntaba que «esta aserción de Roig no debe tomarse muy al pie de la letra, pero es cierto que las palabras de origen árabe no son raras en el Spill». El concepto arraigado en el siglo XIX de que el muladí y cristiano nuevo hablaba sólo árabe, impedía reconocer lo que Roig declaró sin tapujos: los labradores de Paterna, Torrent y Soterna usaban el ‘romanç’ valenciano o ‘algemía’; aunque, lógicamente, sin los abundantes cultismos y neologismos que Roig introduce en el Espill.</p>
<p>El canónigo Chabás, convencido defensor de la existencia de mozárabes hasta la Reconquista, no se percató de que los bilingües muladíes usaban la lengua derivada de la iberorromana, con las enriquecedoras y numerosas incorporaciones del árabe. La interpretación del sabio era lenitiva y subjetiva, al introducirse inexplicablemente en la mente de Jaume Roig para interpretar el semantismo de <em>algemía</em>:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«esta palabra (algemía) no fue usada por Roig en el sentido de algarabía, sino en el de lengua llana, la del pueblo en la huerta y en la ciudad, y en contraposición al culteranismo de los escritores de aquel siglo, Fenollar, Corella y Miquel Pérez, cuyas composiciones son trasunto de los clásicos latinos e italianos» (Chabás, 1905)</p>
<p>Chabás no quiso admitir que el ‘romanç de l’algemia e parleria’ de los labradores muladíes y cristianos nuevos era el valenciano autóctono. Queriendo dar peso a la teoría de que Roig banalizaba el significado de ‘algemía’, pone el ejemplo de Gaçull (La Brama, 1497) y su verso “de Benimaclet y de Borriana”:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“Borriana, no es de la huerta y está escrito aquí como tal irónicamente por <em>burriana</em>” (Chabas, 1905)</p>
<p>Ignoraba, algo extraño en un erudito tan admirable, que la grafía del topónimo mozárabe ‘Borriana’ no era paródica. Estaba documentada desde el año 1219. Evidentemente, el <em>romanç </em>o <em>algemía e parlería </em>de Paterna, Torrent y Soterna era la lengua vulgar (en relación al latín) de los valencianos.</p>
<p>En la Biblioteca Vaticana se custodia un manuscrito del Espill de Roig (Ms. 4806), donde también hallamos impronta agarena de cultura, no de lengua. El papel contiene la filigrana o marca de agua de simbología árabe, la llamada ‘mano de Fátima’ con la F en medio, por la hija de Mahoma. Igual iconología muestra el papel de Les Trobes en lahors de la Verge (Valencia, 1474). La ‘F’ era del alfabeto latino o valenciano, no del alifato árabe. Por cierto, Roig moriría en Benimámet (a.1478), rodeado de labradores moriscos de ascendencia iberorromana.</p>
<p>La conclusión es que en el siglo XV el idioma se llamaba, indistintamente, ‘romanç’ (Roig, 1460), valenciano (Caspe, 1412) o lengua valenciana (Martorell, 1460): pero nunca lemosín, lemosina o llemosí. Respecto a los mozárabes que vivían en territorio islámico, no sólo permanecieron hasta el 1238 en el Reino de Valencia. El historiador Esteban de Garibay y Çamalloa (Arrasate, 1533), cronista de Felipe II, dejó constancia de la presencia de este colectivo en un territorio más hostil que el valenciano:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«se hallaron en la ciudad de Marruecos christianos que en la antigua religión de sus padres vivían&#8230; y lo mesmo se hallaron en la ciudad de Túnez agora en nuestros días, quando el emperador Don Carlos conquistó aquel Reyno de poder de Barbarroja» (Garibay: Los quarenta libros del compendio historial, p.324)</p>
<p>Garibay se refiere a la expedición a Túnez del año 1535, donde combatió la nobleza del Reyno de Valencia.</p>
<h3><strong>II. Nace, de un artificio literario, la ‘patria lemosina’ (a. 1531) </strong></h3>
<p><strong>E</strong>l catalán Bonllabi, en 1521, habla de la ‘llengua llemosina’ del manuscrito occitano del Blanquerna de Llull, que él traduce a la ‘lengua valenciana’; por tanto, distinguía nítidamente entre ambas lenguas. No existía la confusión. Sería una década después cuando, supuestamente, Onofre Almudéver llama ‘lemosina’ a su lengua; según afirman los filólogos catalanes y divulga Internet:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«en 1531 ya se aplicó el nombre lengua lemosina a la lengua catalana contemporánea, en la edición del Espill de Jaume Roig» (Viquipedia catalana)</p>
<p>No es cierto. En la citada edición del Espill, la frase aludida pertenece al primer verso del poema proemial de Almudéver; y su contenido poco tiene que ver con el idioma y, mucho menos, con el catalán. Así dice el texto de 1531:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«Criat en la patria / ques diu lemosina»</p>
<p>El concepto de ‘patria lemosina’, sinónimo de patria <em>valenciana</em>, no se ha analizado en qué circunstancias y por qué surge. Estamos en 1531, época de la liberal, fastuosa y europeizada corte de la francesa Germana de Foix, reina de Valencia y sobrina del rey de Francia, alegre viuda de Fernando el Católico, querida de Carlos V de Austria (del que tuvo una hija), viuda alborotada del alemán Marqués de Brandenburgo; y, cuando Almudéver llama ‘patria lemosina’ al Reino de Valencia, dicharachera esposa del italiano duque de Calabria. Nunca fue Valencia tan europea y caballeresca.</p>
<p>La nobleza que retozaba por el palacio real de Valencia entre representaciones de Lope de Rueda, Luis Milán o Fernández de Heredia, también formaba parte de la temible estructura política y militar del Imperio. La poesía de la ‘patria lemosina’ aparece tras el prólogo que Almudéver dedica a Jerónimo de Cabanelles, noble militar valenciano de brillante historial: embajador en Francia, escolta del futuro Felipe II en su viaje a Alemania (a.1548), general del ejército en la sublevación de la Sierra de Espadán, combatiente en la expedición del Emperador contra Túnez (a.1535), etc.</p>
<p>En el XVI, los valencianos formaban un pueblo armado ante el creciente peligro islámico, el Imperio Turco. Nuestros antepasados combatían en todos los frentes, fuera en la defensa de Malta o en la Batalla de Lepanto (a.1571), donde el mismo Cervantes luchó codo a codo con los valencianos Melchior Velluter, Martín Cubells, Joan Guerola, Joan Batiste Vilanova, etc. Los nobles Miquel de Moncada o Guillem de Rocafull, ‘cuatralvo de galeras’, fueron decisivos para la épica victoria. Quizá como homenaje a sus compañeros de armas, Cervantes situó en el Quijote ‘a un principal caballero valenciano’ como ‘cuatralvo’ de las galeras de Barcelona.</p>
<p>El significado de ‘patria lemosina’ hay que analizarlo en el contexto del clima caballeresco, dentro de la europeización de la nobleza valenciana. Lo absurdo es la homología <em>patria lemosina </em>= <em>patria catalana</em>. En otro poema, el mismo Onofre Almudéver habla de “nuestra patria valenciana” (Almudéver: Soneto a Martín de Viçiana, 1563).</p>
<p>La semántica era instrumento idóneo para blindar el prestigio de linajes, lenguas y patrias; aunque los descuideros intelectuales se aprovecharan de los flancos indefensos. Así, en la edición de Ausias March realizada por Baltasar de Romaní en 1539, se califica al poeta de “cavallero valenciano de nación catalán”; algo que el barcelonés Boscán convirtió en: “y al grande catalán de amor maestro / a Osias March”, interpretación que Almudéver denunciaba con la conocida frase de que, siendo valenciano Ausias March, “los Cathalans lo san volgut aplicar” (a.1561).</p>
<p>Calificar al poeta de ‘valenciano de nación catalán’ era similar a llamar de ‘nación cántabro’ al cronista Garibay, nacido entre montañas del País Vasco en 1533 (en Arrasate, hijo de los vascos Estevan de Çamalloa y Catalina Sagurdia y Urrupain). Así se lee en la portada de una de sus obras:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«compuesto por Estevan de Garibay y Çamalloa, de nación cántabro, vezino de la Villa de Mondragón, de la provincia de Guipúzcoa» (Garibay: Los cuarenta libros del compendio historial, a 1628)</p>
<p>El ser vasco no era motivo de orgullo ni blasón en el Renacimiento y Barroco. El vascuence o vizcaíno era frecuente motivo de burla de los intelectuales, bien por su mal castellano o por su rudeza. De ahí que Garibay presumiera ser de “nación cántabro”. Por otro lado, a un valenciano no le condicionaba el gentilicio de padres o abuelos. El mejor autor de sainetes valencianos, si hubiera nacido en el 1500 y no en el 1834 en el Cañamelar de Valencia, podría identificarse como ‘Eduart Escalante de nación castellano’, por la oriundez de sus progenitores.</p>
<h3><strong>III. Aparece el ‘verso lemosín’ (a.1539) entre carolingios valencianos </strong></h3>
<p><strong>O</strong>tro noble de la europeizada corte de Germana de Foix, Baltasar de Romaní, tradujo las poesías de Ausias March al castellano en 1530, aunque las editó en 1539. Su obra la dedicó al duque de Calabria, hijo del rey de Napoles y la italiana duquesa de Andria. El cultísimo duque, virrey de Valencia, era capaz de pronunciar de memoria versos latinos de la Eneida y conversar sobre Homero o Virgilio. Al llegar al Reino tendría en mente los advertencias de los preceptores italianos respecto, por ejemplo, «al interés español en presumir de que derivaban de los godos» (Galateo: De educatione, 1505); y que debía mostrar desprecio hacia los juegos de cañas, arraigado entre los valencianos, al considerarse costumbre morisca. También recomendaba al futuro virrey de Valencia que aprendiera español y francés, ‘et etiam gallice’, y que abominara de la ‘algaraviam’.</p>
<p>Precisamente al sofisticado Duque de Calabria —apasionado de la música y teatro, además de bibliófilo que logró una de las mejores bibliotecas renacentistas de Europa en su Palacio Real de Valencia— , dedicaba Baltasar de Romaní su traducción de Ausias March; castellanizando en Osias Marco al poeta, y rechazando denominar romanç, algemía o llengua valenciana al idioma; aunque la frase en cuestión era opaca:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«de Osias Marco, cavallero valenciano, en verso limosin escritas» (Epístola de Baltasar de Romaní al Duque de Calabria, a. 1539)</p>
<p>Evidentemente se refería ‘al verso limosín’, generalmente de estructura amoldada al provenzal, con estrofas de ocho versos decasílabos y hemistiquios. De igual modo, Gil Polo llamaba versos provenzales o franceses a sus poemas en castellano:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«Las rimas hice a imitación de las que he leído en libros antiguos de poetas provenzales, y por eso les di este nombre. Los versos compuse a semejanza de los que en lengua francesa llaman heroicos, y así los nombré franceses» (Gil Polo: Diana enamorada, Epístola a los lectores, Valencia, 1564)</p>
<p>Efectivamente, en Diana enamorada los caballeros de la corte de Germana de Foix y el duque de Calabria se mezclan con las hermosas Nymphas del Turia y héroes como Néstor en las “rimas provenzales” (Lib. Quinto), y “versos provenzales”(Lib. Quarto), pero la lengua usada por Gil Polo no es la provenzal, sino la castellana.</p>
<p>Cantada por Gil Polo o Baltasar de Romaní, la nobleza valenciana alardeaba de poseer sangre goda, francesa o germánica en sus venas, sin gota de agarena o judía. Una serie de literatos, generalmente mediocres, se encargaba de elaborar <em>prêt-à-porter </em>—con sólo cambiar el nombre del mecenas de turno—, las ‘verdaderas historias’ de gloriosos antepasados, heroicos compañeros de armas de Carlomagno o del troyano Héctor. El genealogista, por supuesto, prefería hablar del limosín de las cristianísimas tierras de Francia, que no del ‘romanç o algemía’ valenciano, tiznado de infernal arábigo.</p>
<p>Cervantes parodió el fatuo afán por poseer un árbol genealógico que ahondara raíces en los paladines de la epopeya carolingia o artúrica; como fue el caso de los Centelles, condes de Oliva. En realidad, este linaje ya había demostrado heroismo en acciones como la conquista de Nápoles; pero deseaban más gloria añeja, deseo que cumplió con creces el anodino Nicolás Espinosa, autor de ‘La segunda parte de Orlando, con el verdadero svcesso de la famosa batalla de Roncesvalles, fin y muerte de los doze Pares de Francia: dirigida al muy Ilustre Señor Don Pedro de Centellas Conde de Oliva. En Anvers, M.D.LVII’</p>
<p>En Amberes, donde se editó en 1557, los europeos conocieron que el valenciano Pedro de Centelles descendía del «inmortal Cotaldo, hermano del Duque de Borgoña y primo natural de Carlomagno». La historia del héroe es una larguísima concatenación de batallas y aventuras prodigiosas que Nicolás Espinosa enmarca en mil lugares: Alemania, Inglaterra, Noruega, Francia, Grecia, Asia, Africa, etc.; pero aún es más apabullante la interminable lista de amigos y enemigos del borgoñón Cotaldo de Creon: el propio Carlomagno, el mago Merlín, Roldán, Bradamante, Sacripante de Circasia o el rey de Argel, a quien vence y mata en fiero desafío.</p>
<p>La hiperbólica creación literaria de Nicolás Espinosa —que Cervantes hubiera destinado a la hoguera—, está repleta de tropos laudatorios, ficciones, prosopopeyas y artificios al uso: Cotaldo es Marte, díos de la guerra; y el valenciano, limosino o lemosín. Los versos recuerdan al noble Baltasar de Romaní, traductor de Ausias March.</p>
<p style="padding-left: 60px;">«Mira el Romaní como sostiene,</p>
<p style="padding-left: 60px;">Aosias March fundado en Limosino»</p>
<p style="padding-left: 60px;">(Espinosa: Orlando, Anvers, 1557)</p>
<p>En 1579, el portugués Jorge de Montemayor publicaba en Madrid las obras de «Ausias March, Cavallero Valenciano. Traducidas de lengua Lemosina en Castellano». El texto era precedido de aclaraciones del sacerdote madrileño Juan de Hoyo, especialista en jeroglíficos laudatorios, enigmas sacros, genealogías tragicómicas y apocalípticos epitafios. El buen cura, sin aportar fuente o autoridad, escribió su estrambótico parecer:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«el qual poeta español (Ausias March) escrivió en lengua Lemosina, que es lengua entre catalana y valenciana, o por mejor dezir, un mixto de catalana y algo de gallega y valenciana» (Parecer del Maestro Juan de Hoyo; en Obras de Ausias March, Madrid, 1579)</p>
<p>Lo mismo podía haber dado otra mezcla de lenguas. La rigurosidad idiomática del clero místico y caballeresco era sorprendente. Valga de ejemplo el juicio de fr. Luis de Granada sobre una traducción efectuaba por “un aragones o valenciano”:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«&#8230;trasladado en lengua toscana y castellana, y en ésta otras dos veces. De las cuales traslaciones la una es también antigua, y tan antigua, que apenas se entiende: y la otra es muy nueva, hecha por un aragonés ó valenciano, la cual no es menos escura y difícil que la pasada, así por la dificultad del libro como por los muchos vocablos que tiene peregrinos y extranjeros» (Granada, fray Luis de : Traducción de la Escala Espiritual, 1562)</p>
<p>No es ilógico que el vocablo lemosín arraigara entre diletantes de prosa y poesía laudatoria del Renacimiento. Así, el aragonés Jayme Guiral decía:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“No menos Ausias March el valenciano, / en lengua lemosina tal lumbre” (Guiral, J.: Soneto, 1579)</p>
<p>El denominación de ‘lemosín’ no sustituía a la de ‘valenciano’ o ‘lengua valenciana’, que era la usada por la Cancillería Real (Decretos sobre evangelización de moriscos) y la sociedad regnícola, desde la reina Germana al místico Jacme Montanyés. Lo que se pretendía era darle alcurnia al enlazarla con una lengua sin contaminación islámica, la épica lemosina de las tierras carolingias. Ser converso o descendiente de muladíes era nefasto para el prestigio de los caballeros valencianos de supuesta sangre nórdica.</p>
<p>El insulto más hiriente a un noble era dudar de su linaje y cognomen. Hasta era soportable la calificación de homosexual o impotente que, sin remilgos, se espetaban entre sí; pero no la de converso. En el propio Palacio Real de Valencia, según relata Luys Milán, se escuchaban los chispeantes diálogos entre la reina Germana y su dama Hieronyma, que ponían en solfa la virilidad de sus esposos, el Virrey duque de Calabría y el noble Ioan Fernández. Sin ofenderse, respondía Juan Fernandez: «Queste mal de ser estériles no está en nosotros, sino en las rabiosas» , en alusión a la reina y su amiga.</p>
<p>Al mismo Juan Fernández de Heredia, autor de coloquios que se representaban “delante la Reyna Germana y el Marques de Brandamburch” (sic), se le increpaba de cometer el acto nefando. Quien así lo decía voz en grito era el Marqués de Cenete, vencedor de agermanados y casi esposo de Lucrecia Borja:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«el Marqués de Cenete, yéndose paseando por una calle de Valencia, vio a una ventana a Juan Fernández de Heredia, con el cual burlaba mucho, y saludóle, motejándole de sodomita:—A la vuestra Sodoma.</p>
<p style="padding-left: 60px;">Juan Fernández respondió motejándole de converso :—A la vuestra Guadalajara» (Meliá: Agudezas, 1890, p.310; en BNM, Ms. T..i8, s.XVI)</p>
<p>Estaba reciente el escándalo de Guadalajara, donde era público que muchas familias nobles y dignidades eclesiásticas descendían de conversos y muladíes. De ahí que el insulto de Guadalajara = sangre impura de infiel o converso, era más denigrante que el de sodomita. Cualquier indicio de antepasado infiel acarreaba desprestigio. No sabemos si Onofre Almudéver, inventor de ‘la patria lemosina’, lo tuvo con su apellido; ya que corría la insidia de que su origen estaba en los moriscos huidos del pueblo aragonés de Almodóvar.</p>
<h3><strong>IV. Del Padrino de Copppola a la Madrina de Ozores y Lina Morgan </strong></h3>
<p><strong>E</strong>l remake es recurso propio de directores apresurados que, generalmente, producían cintas menores. Si El Padrino obtenía gran éxito de taquilla en 1972, el espabilado Mariano Ozores estrenaba La Madrina al año siguiente. Algo similar sucedía en el 1500 entre los inventores de mitos genealógicos, bien para enaltecer a los Centelles o, idiomáticamente, para ahuyentar fantasmas agarenos de la lengua valenciana. En este contexto surgieron atribuciones como las de Martín de Viçaina, que los catalanistas usan como argumento incontestable:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«en Orihuela e su tierra se ha guardado la lengua catalana: porque en tiempo de la conquista se pobló más de catalanes que de otras naciones, de los cuales heredaron la lengua» (Viciana: Crónica de Valencia, 1564)</p>
<p>Este comentario era un apresurado plagio de lo escrito por el exaltado catalán Muntaner en 1335, sustituyendo ‘cathalanesch’ por ‘catalán’. Aparte de copiar sin filtro, a Viciana no le gustaba la denominación de ‘romanç’, única usada en vida por Jacme I y su cancillería para referirse a la lengua hablada por valencianos, fueran mozárabes, judíos, moros convertidos o muladíes descendientes de iberorromanos. Siendo niño Muntaner, en su Cataluña natal, no conoció esta realidad que en el siglo siguiente modelaría a placer, exaltando a su tierra y transformando, por ejemplo, al pequeño ejército de saqueadores que recorría la indefensa Grecia del 1300, en la Gran Compañía Catalana en Grecia, aunque el sello de estos bárbaros en 1305 decía: “Felix Francorum exercitus in Romania Partibus”.</p>
<p>Viciana, partidario del Emperador en las Germanías, vio el asesinato de su progenitor por los agermanados; algo que marcaría su inclinación hacia la nobleza caballeresca y consiguiente alejamiento de la plebe. Viciana elaboró opiniones e historias en una atmósfera intelectual épica, donde la fantasía impedía el uso racional de datos y hechos. La adoración al Norte, territorio supuestamente impoluto de contaminación agarena, obligaba a crear una ficción heroica. Los nobles a los que Viciana dedicaba obras esperando favores, debían ser complacidos en su anhelo de estirpe gloriosa. Así, la Crónica donde figuraba la citada frase de Orihuela, la dedicó a Giner de Rabasá y Perelló, noble que lucía tres peras o ‘perellós’ en su adarga; pero a Viciana, factótum maquillador, le pareció más caballeresco modificar el linage Perelló en Perillós:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«Giner de Rabaça y Perillós, que fue corrompido por los vulgares que le nombran Perellós» (Viciana: Chrón. 1564)</p>
<p>Los ‘vulgares’, despreciada plebe, inframundo opuesto al de los héroes carolingios y artúricos que inspiraba a Viciana. En su personal apología de los ‘Perillós’, creó un árbol genealógico que se remontaría al Conde de Tolosa, uno de los nueve condes carolíngios que, por prestidigitación de cronista adulador, mutaría en los Nueve de la Fama catalanes.</p>
<p>En Europa corría la leyenda de los Nueve de la Fama, quintaesencia de la Caballería Andante convertida en canción de gesta por el lorenés Jacques de Longuyon (<em>Voeux du Paon</em>, a. 1312). Estos eran los esforzados héroes: Héctor de Troya, Alexandro Magno, Julio César, Josué, David, Judas Macabeo conquistador de Jerusalem, el rey Arturo, Carlomagno y Godofredo de Bouillón.</p>
<p>Las copias alteradas a gusto del amanuense o juglar se propagaron en los siglos XIV y XV, para deleite de cultivados como el Marqués de Santillana (a.1449). Transcurrido el tiempo, en 1564, un servil Martín de Viciana ofrecía el remake de la obra de Longuyon en su Chrónica: «por los años 732, Otger Golant Cataló, príncipe de Alemania al servicio de Don Pepino de Francia», entró con poderoso ejército para conquistar Cataluña: «trahia en su compañía por capitanes señalados assí en sangre y linages&#8230; nueve varones, por cuya fama y memoria como precedía les assentaremos».</p>
<p>Hábilmente, Viciana había convertido a los Nueve de la Fama en catalanes llegados mágicamente de Alemania o Francia: los Moncada, Guerau, Mataplana, Cervera, Cervelló&#8230;, que tendrían descendientes valencianos coetáneos de Martí de Viciana. Estos personajes ocupaban el lugar de los héroes de Longuyon: Julio César, Carlomagno, Héctor de Troya, el rey Arturo, etc. Otros historiadores, como Escolano, reproducirían la historieta de los Nueve de la Fama y del príncipe Cataló, fundador de Cataluña. No era extraño, por tanto, que en su exaltación del carolingio territorio, Viciana considerara lengua ‘catalana’ al romanç del 1238. No obstante, en la misma Crónica, en pasajes que no son vulgares remakes de Muntaner o Tomich, Viciana habla de la lengua valenciana sin complejos:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«de Valencia y el mas e mejor que se coge es en la conca de la çafor. Razon es que hagamos mencion de su manufactura e de la orden que se tiene en repararle. E porque ay algunos aparejos necessarios para el seruicio y exercicio del azucar, los quales tienen propios nombres en lengua Valenciana y no los tienen en lengua Castellana» (Viçiana: Chrón., 1564)</p>
<h3><strong>V. En 1574, Viciana la vuelve a liar </strong></h3>
<p><strong>T</strong>ranscurrida una década de la publicación de la Crónica, Viciana dedicaba su opúsculo Alabanzas de las Lenguas (a.1574) al Senado de Valencia. Estos escritores cambiaban hábilmente de discurso laudatorio, según la institución o personaje al que dirigían sus obras. Al no ser un noble a quien enlazar su origen a los Nueve de la Fama de Cataló, simplezas como la del catalán en Orihuela desaparecen de la prosa vicianesca; ofreciendo en su lugar otro planteamiento.</p>
<p>La limpieza de sangre de la lengua valenciana, exenta de contaminación islámica, tiene su paradigma en la argumentación de Viciana en 1574. La condición de notario del escritor, sobrino del bélico Rampston de Viciana, daba credibilidad a sus aseveraciones, pero mentía tanto como inventaba. La ortodoxia babélica regía su valoración idiomática:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«fue la primera (la hebrea), con la cual todas las gentes y naciones hablaron hasta el tiempo de la división, que nuestro Eterno Dios permitió en la fábrica de la Torre de Babilonia, que fueron divididas en setenta y dos lenguas» (Alabanzas ,1574)</p>
<p>Con similar rigor, Viciana construye un castillo de naipes para defender su lengua de la contaminación moruna:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«en la lengua valenciana, que por más que en Reyno de Valencia había dos tercios de agarenos que hablaban arábigo, y en esta Era hay un tercio de convertidos que hablan arábigo, jamás la lengua valenciana ha tomado ni usado de palabra alguna arábiga, antes por ser el arábigo tan enemigo del Christiano, le tiene por muy aborrecido”</p>
<p>La cristalina falsedad de Viciana, negando la existencia de un solo vocablo de raíz arábiga, nos hace comprendrer la motivación de cristianización y europeísmo que impulsó a llamar ‘limosín’ al valenciano. El noble Viciana pretendía la pureza de sangre idiomática mediante un origen nórdico:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«esta lengua (valenciana) formaron de lo mejor que había en la Limosina&#8230; entre las otras lenguas que los valencianos desecharon y aborrescieron, fue la lengua arábiga, por ser los enemigos de nuestra Sancta Religión Christiana&#8230; y con todo esto no se halla palabra arábiga mezclada con lengua valenciana, antes la reprochan y desechan con todo escarnio»</p>
<p>Había que rebatir y sepultar la aseveración de Roig, aquella innoble denominación de «romanç, algemía e parlería dels de Paterna, Torrent, Soterna». La inmaculada lengua valenciana era la lemosina traída de las tierras de Juana de Arco, Carlomagno y los Doce Pares de Francia. El mismo Viciana informaba del prístino origen:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«empero, como el Rey (Jacme I) y los de su Casa y Corte, y muchos de sus vassallos, hablaban Lengua de Provenza, con la cual tenemos escripto el libro de las Leyes Forales del Reino, y las obras de Ausias March (&#8230;) esta lengua formaron de lo mejor que había en la Limosina (&#8230;) y con todo esto no se halla palabra arábiga mezclada con la lengua valenciana»</p>
<p>Viciana no escribía para filólogos. Su versión legendaria del lemosín iba destinada a la nobleza que presumía de ancestros europeos, sin gota de sangre muladí. ¡Qué más pureza de origen se podía desear para el valenciano, si hasta Jacme I era francés!. El enredo creado hacia el 1540 había tenido éxito. Un siglo después, el ‘artiacá de Morvedre’ reivindicaba indolentemente la cuna francesa:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«esto es del Rey don Jayme de Aragón, y de San Pedro Nolasco, entrambos franceses, aquel en Mompeller de Francia, y este en la Casa de los Condes de Bles, de las más ilustres de aquel Reyno» (Batiste Ballester: Glorioso desempeño, Valencia, 1659, p.4)</p>
<p>El permanente contacto de los hombres de guerra valencianos con la nobleza europea en campañas bélicas era constante: el asalto a ‘Mastrique’ de los caballeros Ortiz de Elche, el control de Milán por los ‘sargentos valencianos’, los socorros a la Isla de Malta asediada por los turcos, etc. El ideal de guerrero místico que vence a sarrazenos y herejes tenía su modelo en el ecuestre Carlos V, vencedor en Mühlberg (a.1547) pintado por Tiziano con esplendorosa armadura y lanza; iconografía acorde con el medieval protocolo de armar caballeros del Reino de Valencia, siendo el rey o emperador quien otorgaba tal dignidad:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“Privilegio de armatura militar del señor don Felipe I de Valencia y segundo de Castilla (&#8230;) Don Felipe por la gracia de Dios&#8230; nuestro amado Pedro Carbonell , vecino de nuestra ciudad de Orihuela del dicho Reyno de Valencia&#8230; te conducimos a la Iglesia Mayor de Monzón, donde celebramos Cortes Generales&#8230; y teniendo en nuestras propias manos una Espada desnuda, tocando en ella tu cabeza, según costumbre para armar caballeros&#8230; sea permitido usar Espada, Espuela y demás ornatos dorados y quanto corresponde a la dignidad de la Caballería Militar” (AHO, R. 17.724 Disersorum Valentiae, año 1585, f.2)</p>
<p>En el siglo XVI, el alimento intelectual más consumido por los pocos que sabían leer era la literatura caballeresca; no sólo el selecto Tirant lo Blanch, sino las mil aventuras disparatadas de Floriano, el Caballero Zifar, Polismán, Lidamarte, Amadís de Gaula, Palmerín, etc.</p>
<p>La nobleza valenciana del siglo XVI, embriagada por la inmensidad territorial y las hazañas militares del Imperio Español del que se sentían y eran protagonistas, crearon una realidad virtual donde —siguiendo el ejemplo antes citado—, aquel fiero borgoñón Cotaldo, primo de Carlomagno y antepasado de los Centelles de Oliva del 1500, gozaba de Valencia y «de la fértil ribera desseada / del sacro Turia, y gesto alabastrino / de mil myrtos y flores rodeada, /&#8230; una ninfa d’aquellas de belleza, / que hasta hoy de nadie fue mirada, /&#8230; a su Cotaldo» (La segvnda parte de Orlando, f.177v)</p>
<p>La dedicatoria de Nicolás Espinosa al Conde de Oliva Pedro de Centelles, refleja su principal propósito: cantar al «imortal Cotaldo de Creon, antiguo tronco de V.S&#8230; cuyas muy Ilustres (manos) por más de mil vezes beso».</p>
<p>Pocos ridiculizaban, como Cervantes en el Quijote, la sustitución de la realidad por la fantasía caballeresca. Sucedía todo lo contrario. Los cortesanos de Germana de Foix y del duque de Calabria estaba encantados con este tipo de literatura, al ser integrados ellos mismos en la epopeya carolingia o artúrica. Así, junto al héroe Cotaldo, en las estrofas encontramos a los Gilabert, Fenollet, Juan Fernández de Heredia, Juan Aguilón, el poeta Manuel Ferrando, el preceptor Honorato Iuan y muchos, muchos Centelles; siempre añorando el pretérido dorado del pueblo valenciano:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«el cielo por gran dicha le ha prestado /</p>
<p style="padding-left: 60px;">al muy dichoso pueblo Valenciano,</p>
<p style="padding-left: 60px;">por trasunto de Palas y de Marte, / señoril valor, de gracia y arte (&#8230;)</p>
<p style="padding-left: 60px;">qu’el Valenciano pueblo volverá en la edad dorada» (ib.f.26)</p>
<p>Todo, desde Cotaldo al lemosín, eran artificios literarios y realidades virtuales de un universo donde los caballeros valencianos se sentían paladines de leyenda en lucha contra ‘sarracinos’. El valenciano Nicolas Espinosa insistía en el ‘verdadero’ parentesco del héroe carolingio Cotaldo y Pere de Centelles, conde de Oliva:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«También quiero cantar aquella empresa</p>
<p style="padding-left: 60px;">d’aquel Cotaldo vuestro valeroso,</p>
<p style="padding-left: 60px;">que vino de Germania con gran priesa</p>
<p style="padding-left: 60px;">a tierras baxo el monte tan fragoso:</p>
<p style="padding-left: 60px;">y en fieros sarracinos hizo presa,</p>
<p style="padding-left: 60px;">ensalçando su brazo poderoso,</p>
<p style="padding-left: 60px;">esparciendo en España las Centellas,</p>
<p style="padding-left: 60px;">siendo vos, mi señor, la cumbre dellas»</p>
<p>Todo concordaba. Los Centelles pertenecían al «tronco del borgoñón Cotaldo», de la Borgoña del germánico Imperio de Carlomagno; la lengua valenciana era hija del limosín de los guerreros del corazón de la Francia carolingia y —como pregonaba Martín de Viciana—, los caballeros del Reino blasonaban de poseer una lengua exenta de contaminación islámica. Retroactivamente, la denominación de lemosín fue endosada a toda obra que rebosara arcaismos, desde los Furs a las poesías de Ausias March:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«que Ausias March pueda gozarse. / La empresa fue d&#8217;ingenio al mundo</p>
<p style="padding-left: 60px;">raro, / qual le pedía la aspereça fiera / de la escabrosa lengua lemosina»</p>
<p style="padding-left: 60px;">(Jorge de Montemayor, 1560)</p>
<p>Coetáneamente a las fantasias literarias del estrato caballeresco y sus poetas aduladores, la denominación de la lengua mantenía la normalidad. Así, el toledano Hernán Nuñez, catedrático de Griego y Retórica de la Universidad de Salamanca, hacia el 1550 recopiló proverbios en portugués, francés, italiano y valenciano; acompañados de su correspondiente traducción al español:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«A gayola feyta, e a pega morta. El portugués. La jaula hecha, la picaza muerta.</p>
<p style="padding-left: 60px;">Aida te ti que te aidaro, aunque mi. El italiano. Ayúdate tu, que te ayudaré yo también.</p>
<p style="padding-left: 60px;">Al serviteur, de morseau dhonneur. El francés. Al servidor, el bocado de honor.</p>
<p style="padding-left: 60px;">Figa verdal, y moça de hostal palpan(t) se madura. El valenciano. Higo verde y moça de mesón,</p>
<p style="padding-left: 60px;">pellizcando maduran» (f. 49v)</p>
<p>Aunque el valenciano era comprensible para los castellanos, hubo quien lo consideró difícil de entender. Es el caso de Ambrosio de Salazar (Murcia, 1575), gramático que publicó en Rouen el ‘Espexo’ o ‘Miroir general de la Gramaire en dialogues’, dedicado al ‘Cristianissimo Rey de Francia’. El texto, bilingüe a dos columnas, seguía el modelo de Juan de Valdes. Así, durante el paseo matinal, los dialogantes comentan:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«Guillermo.—En Picardía se habla de una manera, en Normandía de otra; en Bretaña ya sabe quanto es defficil, en Gascuña como gente que están a la raya de España de manera que tira como al catalán, en Provença, Languedoc y en otras, se habla muy al contrario de lo que se habla en el corazón de Francia.</p>
<p style="padding-left: 60px;">Alonso.—No es de espantar lo que dize , pues es aun peor en España, por que en Valencia se habla una lengua muy extraña, y aunque están tan a la raya del Reyno de Murcia, con todo esso no se entienden los unos a los otros» (Salazar, A.: Espexo general de Gramática en diálogos, Rouen, año 1614, p.50)</p>
<p>Las opiniones de los ficticios Guillermo y Alonso sólo expresaban la del gramático murciano Ambrosio de Salazar, que claramente asociaba el catalán a las lenguas galorrománicas; mientras que el valenciano, que él conocia por vecindad, le parecía ininteligible. El mismo Salazar, en el prólogo del ‘Espexo’, enumera una serie de lenguas, diferenciando entre árabe y morisco. Y aquí enlazamos con aquel ‘romanç, algemia e parleria” del Espill de Roig y los medievales Furs, palabra que perduró en la fosilizada prosa cancilleresca. Por ejemplo, en las Cortes del año 1626 se reproduce la vetusta orden de Jacme I, respetada por Pere IV, de usar el <em>romanç</em>:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«ordenat en latí per lo senyor rey en Corts personalment en la Ciutat de Valencia&#8230; empero si algú voldrá saber les dites coses ordenades e dictades en Romanç, que sia fet&#8230; qui les voldrá en Latí, que les haja dictades en Latí, e qui les voldrá dictadees en Romanç, les haja en Romanç&#8230; Non Petrus, deo gratia Rex Aragonum, Valenctiae, Maioricarum&#8230; any 1362» (ACA, Corts R. de Valencia, any 1626, Leg. 1372)</p>
<p>En la sociedad caballeresca, donde el lemosín era eufemismo indicativo de pureza de sangre idiomática, los muladíes y cristianos nuevos seguían hablando el romanç d’algemía usado por Roig en 1460. Así, siguiendo la documentación aportada por García Oliver (2003), en procesos referentes a la Vall d’Alfandec y Valldigna hallamos a un tal Azmet Mondet condenado en 1525 a azotes por emborracharse, alborotar con sus amigos e ir por la calle “en un porró de vi” . En la frase observamos la prep. ‘en’ (cast. ‘con’, cat. ‘amb’); y el sust. “porró”, presente en el Espill: “en un porró / aygua beureu” (Roig, 1460), un mozarabismo valenciano transmitido al castellano y catalán (DECLLC, VI, p.713). Significativa es la tensa conversación entre el vigilante de la huerta y el morisco Mahomat Çapir:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«Guardia.-¡Bell costal d’herba portes!</p>
<p style="padding-left: 60px;">Çapir .-¡Hoc, en fatiga de vostra ánima!</p>
<p style="padding-left: 60px;">Guardia.-La fatiga será vostra , que vos la parareu.</p>
<p style="padding-left: 60px;">Çapir.-¡La bagassa que&#8230; gos fotut!»</p>
<p>Moriscos, cristianos viejos y nuevos compartían hasta el fuego del hogar en el 1500, como muestra la reunión de Maimó con su madre y la hija del cristiano Jeromi, prometida al ‘foraster Francesc Lleó’; mientras ‘dos mores de Gandia’ cantan y la cristiana Damiata cose junto a una hermana del morisco Maimó.</p>
<p>La superficialidad de creencias islámicas se manifiesta por las noticias sobre moriscos bebedores y prostitutas agarenas dispuestas a copular con creyentes o infieles. En 1525, unos moriscos recién bautizados tras la guerra de las Germanías son recriminados por su embriaguez; a lo que responden con sentido del humor que, al ser ahora cristianos, quieren gozar como ellos: «ques volíen alegrar de tot lo que los cristians se podíen alegrar».</p>
<p>Con lengua valenciana viperina, las moriscas se insultaban igual que ardorosas féminas de sainete de Bernat y Baldoví. Una tal Pasla murmura que la hermana del Zenequí «ha parit un bort»; mientras que la discusión sobre el turno del horno, «li volia llevar la tanda de enfornar y&#8230; li llevá la pala de les mans», acaba en improperios:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«Puta, bagassa, que tots los fills que tenía no eren de son marit, y que lo dit marit no tenía parts de home» (ARV, Clero, Llibre de Justicia, II, 828, 13 de joliol 1598)</p>
<p>Otra morisca propagaba un bulo similar: «Sara, la viuda de Saat Alcaix participava dels dos géneros, ço es, de masculí e femení» (ARV, Clero, II, 808, 6 de març 1570)</p>
<p>El sexo no distinguía islámicos de cristianos, aunque en el 1500 nadie sabía con certeza qué creencia era la de su vecino en la intimidad. En el Llibre de Justicia del ARV se lee que Yucef Florí ha de pagar cierta cantidad «per emprenyar una dona en Favara» (25 de juny 1506). Otros preferían a un «bugarró, un jove casi femení»; mientras que jugar «en el carrer a pilota» era del gusto de moros y cristianos.</p>
<p>La morfosintaxis y léxico de los moriscos presagiaba el valenciano moderno, hoy prohibido. En la noticia sobre la viuda de Adnaxe, que vive en “sa miserabilitat e pobrea” (15 / VII /1510), observamos la terminació –<em>ea </em>de sustantivo abstracto (bellea, altea, sencillea, noblea&#8230;); y los cardinales valencianos figuran en el romanç morisco de Abdelazís Ambedua: “huyt bous&#8230; ne volen vendre”; o de Azmet Ziguell: “cinc parells de pollastres en un perpellet chiquet” (31 d’agost 1481). La clásica –ch-no faltaba en la morfología: “los chics se fan grans ” (25 d’agost, any 1481).</p>
<p>La ‘alna’, unidad de medida valenciana, era usada por cristianos nuevos y muladíes: «servit per la viuda dos alnes pera lo fill de Azmet Amer, moço del dit son pare, de drap blau pera un sayo» (ARV, Clero II, 815, Llibre de Justicia, 12 de deembre 1505).</p>
<p>En los topónimos se mantiene la grafía en -y-: «mora viuda o fadrina, si será de la dita Foya de Cimat&#8230; anar a la foya de Cimat»; así como la norma sintáctica de anteponer la prep. ‘en’ a topónimos: “en Benifayró”, “en Berberia”, “molts moros en Granada” (ARV, Bal., nº 1.151, f. 409). El léxico mantenía su singularidad en voces como ‘fadrina’, equivalente al castellano y catalán ‘soltera’.</p>
<p>Respecto al término ‘romaç’ de Roig y la documentación del siglo XIII, hemos visto que padeció la competencia con el eufemismo caballeresco ‘limosín’ a partir del siglo XVI; pero la voz ha sufrido múltiples agresiones a gusto de literatos e investigadores en tiempos cercanos. Por ejemplo, el hispanista francés Pierre Guichard (Isère, a.1939) en ensayo sobre el valenciano “château de Perpunchent”, habla del pacto entre Jacme I y Al-Azraq:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«En 1244 ou 1245&#8230; un traité es signé entre le roi Jacques Ier et un chef musulman de la región de Denia. Le texte arabe original et sa traduction en aragoneis» (Guichard: Du hisn musulman&#8230; 1982, p.449)</p>
<p>El hispanista, arbitrariamente, asocia la Corona de Aragón a un supuesto idioma nacional en el siglo XIII, el aragonés. También el nombre correcto de idioma valenciano ha sido sustituido frecuentemente por el de catalán en el siglo XX. En un opúsculo sobre los Sermones de St. Vicent Ferrer y el Espill de Roig, el investigador J. Chabás denunciaba manipulación del expansionismo norteño. Tras comentar la edición de los Sermons de Sent Vicent realizada por «mi tío, el canónigo e historiador Chabás», protestaba:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«se difundían (los sermones) al aire libre y en valenciano, y no en catalán, como se dice en reciente opúsculo de una Biblioteca catalana» (Chabás, J.: Las costumbres y la medicina entre los siglos XV-XVIII, 1955)</p>
<h3><strong>VI. El delicado valenciano en un país de «castellanos arrogantes y catalanes bandoleros» </strong></h3>
<p><strong>R</strong>esumiendo: el limosín o lemosín surge hacia el 1530 como eufemismo de nobleza de sangre idiomática para el valenciano; siendo artífices del nuevo semantismo el círculo de prosistas y poetas que surgieron en la Corte de Germana de Foix y otras similares, como la de los Centelles de Oliva, que deseaban emparentar con héroes carolingios. Mediante artificios literarios, la lengua valenciana era la de Gascuña, Limoges y Provenza; ficción que significaba la unidad idiomática entre gascón, limosín, provenzal, catalán y valenciano, que así quedaba exento de impurezas infieles o agarenas.</p>
<p>Quedan, en la selva de obras y autores sin contaminación estrafalariamente épica, referencias al valenciano. Así, en el corazón de Occitania, en la ciudad de Toulouse, Alexandro de Luna publicaba ‘Ramillete de flores poéticas’ (Tolosa, 1620), un tratado para que los franceses pudieran “pronunciar, escribir y leer bien la lengua española”.</p>
<p>La incertidumbre sobre quién era Alexandro de Luna hace más interesante la obra. Él afirmaba ser ‘médico de Toledo’; pero, ¿qué impulsaba a un galeno a emigrar a Francia hacia el 1600, y dedicarse a la enseñanza del español?. La sospecha de que fuera morisco converso o criptojudío son razonables. Otros de igual apellido se habían integrado en la sociedad española; p.ej., el también médico morisco Miguel de Luna (Granada, 1545).</p>
<p>El enigmático Alexandro poseía un conocimiento amplio de los españoles y su historia, inspirándose en algún caso en la aragonesa Crónica de los Conqueridores de Fernández de Heredia (no confundir con el jovial homónimo de la Corte de Germana de Foix). La conexión de Luna con la heterodoxa Academia de los Philaretes de Tolosa (cuya símbolo era la Flor de Baara, propia de alquimistas árabes y judíos) aumenta la posibilidad de que fuera huido de la Inquisición, usando nombre y apellido ficticios.</p>
<p>Se ha especulado que fuera el mismísimo Juan de Luna, traductor de español de familia judeoconversa toledana. Emigró a Francia en 1612 y acabó de pastor protestante en Londres. Entre otras obras, sería autor de la Segunda Parte del Lazarillo (París, 1620). Lo evidente es que nuestro Alexandro de Luna, aparte de conocer secretos de las damas tolosanas, conocía los tópicos sobre sus compatriotas; incluidos los portugueses, al ser Portugal parte del Imperio Español en 1620:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«castellanos, arrogantes; andaluces, fanfarrones; portugueses, enamoradizos; gallegos, ladrones; asturianos, mentirosos; aragoneses, traidores; catalanes, bandoleros; valencianos, delicados; vizcainos, cortos» (Ramillete, 1620)</p>
<p>Se supone que el autor nació hacia el 1560, lo que hace comprensible que llame ‘delicados’ a los valencianos renacentistas. El recuerdo de la fascinante Corte de Germana de Foix y los Centelles, con sus caballeros ‘lemosines’ adoradores de mitos carolingios, había sido el asombro de otros territorios peninsulares. Delicado o fino era calificativo acorde con la realidad cultural recordada por Alexandro de Luna. El texto también reflejaba, de una manera realista e imparcial, las lenguas de España que conocía este profesor de español en Toulouse:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«en España&#8230; hay muchas y varias lenguas, como son, la Gallega, la Portuguesa, la Vizcayna, la Asturiana, la Catalana, la Valenciana, la Castellana; y esta vltima por Antonomasia, y por mas vniversal se llama lengua Española» (Ib.)</p>
<p>Aquí, en la prosa de Alexandro de Luna, no hay filigranas genealógicas ni literarias para ensalzar a los Perelló o Centelles; tampoco para limpiar de impurezas agarenas a ningún idioma. Además, en las entrañas de Occitania, ¿no hubiera sido ridículo llamar lemosina a la lengua valenciana?.</p>
<p>The post <a href="http://ricartgarciamoya.com/2015/01/18/el-lemosin-eufemismo-de-pureza-de-sangre-idiomatica-del-valenciano/">El ‘lemosín’, eufemismo de pureza de sangre idiomática del valenciano</a> appeared first on <a href="http://ricartgarciamoya.com">RICART GARCIA MOYA</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
		<post-id xmlns="com-wordpress:feed-additions:1">22330</post-id>	</item>
		<item>
		<title>El galliponter Nart y la llengua valenciana</title>
		<link>http://ricartgarciamoya.com/2015/01/17/el-galliponter-nart-y-la-llengua-valenciana/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[ricart]]></dc:creator>
		<pubDate>Sat, 17 Jan 2015 07:45:43 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[El Palleter]]></category>
		<category><![CDATA[lengua valenciana]]></category>
		<guid isPermaLink="false">http://ricartgarciamoya.com/?p=22317</guid>

					<description><![CDATA[<p>22-04-2014  Carregat de llibres y roba, aufegat y en certa auloreta entre Eau Sauvage y cadaverina, en jagantesca mochila-sac a l&#8217;asquena, l’abogat Javiert Nart estava al meu costat en la llibrería París-Valencia. Marmolava entredents algo que no vaig enténdrer  y, &#8230; <a class="kt-excerpt-readmore" href="http://ricartgarciamoya.com/2015/01/17/el-galliponter-nart-y-la-llengua-valenciana/" aria-label="El galliponter Nart y la llengua valenciana">Leer m&#225;s</a></p>
<p>The post <a href="http://ricartgarciamoya.com/2015/01/17/el-galliponter-nart-y-la-llengua-valenciana/">El galliponter Nart y la llengua valenciana</a> appeared first on <a href="http://ricartgarciamoya.com">RICART GARCIA MOYA</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[<p style="text-align: center;"><strong>22-04-2014</strong><strong> </strong></p>
<p>Carregat de llibres y roba, aufegat y en certa auloreta entre <em>Eau Sauvage</em> y cadaverina, en jagantesca mochila-sac a l&#8217;asquena, l’abogat Javiert Nart estava al meu costat en la llibrería París-Valencia. Marmolava entredents algo que no vaig enténdrer  y, en valenciá, li diguí alguna vaguetat. Tot serio, em respongué:</p>
<p style="text-align: center;">“Perdona, es que no hablo valenciano. Soy de Santander”</p>
<p>L’agradable conversació que tingueren a continuació va ser tota en espanyol. D’esta anécdota fará tres anys y may m’havía anrecordat d’ella,  dasta que l’home  amanegué per Intereconomía TV y doná la noticia del Pentecostés idiomátic.</p>
<p>A la meua etat, per tombollons de la vida, sempre acamines com a gat per taulá, aspayet y escuadrinyant ahón chafes. En esta ocasió, per l’aspecte abofegat de Nart y, també, per dirme que naixqué en Santander (no Cantabria), em deixá sinse defenses sicológiques.</p>
<p>En desgrenyat monyo llarc y blanquinós, chopat de suor, com a eixit d’anfrontarse a les chorrolloses boques de rap de les chicones de Marine Le Pen, o als talibans de Kabul,  allí estava en París-Valencia el masclot Nart; aumplint el sac de coneiximent y lliteratura, com si no tinguera que tornar a sa mansió  burguesa de Barcelona; sinos als puestos salvages ahon els llibres no eixistixen: desert de Kalahari, territori caníbal de Papúa, etc.</p>
<p>¿Qué podía fer per este gran boloni que no parlava valenciá pero, com me digué, li agradava molt? ¡Nyas, li  oferiría un  eixemplar del Diccionari Históric del Valencia Modern dels que teníen en la llibrería!. Testic del numeret va ser Daniel, l’atent encarregat de París–Valencia, al que li demaní u dels DHIVAM y, encá que no antengué  lo de donárlilo debaes al millonari Nart, aixina heu férem.</p>
<p>Ara, en ma vida caragolera de blaver apestat, fa semanes estava sopant una tortilla de creílles de Muchamel en pa de Benimagrell, arremullat tot en un gotet de Font de la Figuera, cuant m’ix per Intereconomía un personage fent carases de tíndrer buderons mordinyanli el melic. Era l’abresquillat  Nart, guerriller de l’equitat y bonea, greixer del sac lliterari, espantapardals de tenebrees dogmátiques y, ademés, místic empiulat per  l’Espírit Sant. Carasero y reguinyós, digué de carrereta:</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>Nart: </strong>«vamos al esperpento pepero, en el cual, los valencianos, impulsados por el Partido Popular, tienen que diferenciarse de los catalanes y hacen algo que es maravilloso  y es que a mí  me otorgan, a mí, que yo entiendo y hablo catalán, pero que nunca estudié valenciano,   pues  soy capaz de hablar valenciano y  entenderlo perfectamente sin haberlo estudiado nunca, es un Pentecontés que me cae porque un buen día, los señores del PP  deciden que el valenciano es un idioma diferenciado, bueno&#8230;»</p>
<p>La intervenció d’Nart dua musiqueta de fondo d’uns estertors agónics en carcallaetes y burles (¡arrrs, jee, jeeg,  arrr, jeef, jjeegg!)  en  la veueta de soterrahor  sádic de Vidal Cuadras. Faltava que’ls mostrencots, baixanse camals,  oferiren un calbo als valencians.</p>
<h3><strong>L’hermenéutica de Nart pera benisants</strong></h3>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>A</strong> Fa tres anys, Nart era incapáç de dir paraula en valenciá y no m’antenía. Per lo vist, l’Espírit Sant (‘un Pentecontés que me cae’, diu el barafuller) encá no li havía otorgat el do de llengües com a Sent Vicent Ferrer. Si el bacorer no ha estudiat, com reconeix,  y no parlava ni chut de valenciá; y ara, de sopte, heu sap ¿Vostés antenen el milacre?.</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>B </strong>Segons bonegava Nart en carántula de mal rasquit, els valencians no tinguérem coneiximent de parlar y escriurer un idioma diferenciat del catalá dasta:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“que  un buen día, los señores del PP  deciden que el valenciano es un idioma diferenciado” (Javier Nart, llingüiste chirimbela y diacrónic per la Univ. de Maganyascar)</p>
<p>¡Ay, Nart entre carts y Cuadras, quína miseria moral y pobrea d’argumentació eixhibixes! Volíes afonar al PP y  has fet lo contrari. Els chupladits creurán, gracies a ta lliseria,  que’l PP ha defengut el valenciá, mentres que la realitat es que hua (ho &gt; hu + ha = hua)  martafallat. ¡Quína torpea la teua!. Aixina no guanyarás més vots ¿No’t  dones cónter que, pera deféndrer eixes gábules, el fascisme expansioniste dispón d’un pomell de partits en manobrers que viuen de la catalanisació?.</p>
<p><strong>N.B</strong>.: Esta advertencia debíera ir al final del artículo, tertuliano Nart, pero creo más prudente añadirla aquí y en español,  pues sospecho que el Pentecostés idiomático no te facilita captar singularidades del valenciano moderno, el prohibido desde hace 35 años. Per ejemplo, esa contracción y fusión de pronombre y verbo que he escrito: ho &gt; hu + ha = hua,  estaba arraigada en todo el Reino:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>hua</strong> “hua comprés” (Palanca: Secanistes de Bixquert, Eixátiva, 1867)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>hua</strong> “Ya hua dit” (Liern: Telémaco en l’Albufera, 1868)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>hua </strong>“¡Hua sabut!, m’alegre” (Liern, R. Mª: Una broma de sabó, 1867)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>hua</strong> “Quí hua dit” (Colom, J.: Tal es Cualis com Camalis, Castelló, 1872)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>hua </strong>“pero hua dit en lletí” (Ferrandiz, E.: Penélope en Borriol, 1873)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>hua</strong> “yo no hua sentit”  (Salvador, J.: Una agüela verda, 1876)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>hua </strong>“yo hua fet sinse voler” (Soriano, F.: Ploramiques, 1887)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>hua</strong> “aixó hua de dir&#8230;” (Valls, E.: La verbena, Alcoy, 1935)</p>
<p>Como el DHIVAM que te regalé, enemigo Nart, en la librería París-Valencia sólo era un tomo 850 hojas, te sugiero que, para cualquier duda,  consultes gratis y sin trampas las 2724 páginas del actualizado dhivam.wordpress. Y ara, en melsa, seguim  l’asunt.</p>
<p>Al viurer Nart en Barcelona, pot ser que llegira en els mijos de comunicació d’eixa ciutat la comparansa que feen, fará vint anys, entre’ls idiomes surgits modernament en l’antiga Yugoslavia y el cas valenciá:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«la independencia de un país ha Ilevado a codificar como una lengua distinta la que se consideraba dialecto. Así lo hizo Noruega a comienzos de siglo respecto al danés. Y así está ocurriendo hoy en la antigua Yugoslavia donde el serbo croata, codificado a mitad del siglo pasado y lengua común en la Yugoslavia de Tito, se ha escindido en cinco lenguas distintas. En las últimas conversaciones de paz en territorio norteamericano croatas, serbios y bosnios se presentaron acompañados de sus respectivos intérpretes para traducir unas lenguas que los expertos consideran que difieren menos entre sí que <strong>el catalán y el valenciano</strong>» (La Vanguardia de Barcelona, 10-IV-96).</p>
<p>Molts sigles abans de náixer el PP, els meus antepasats  teníen clar que valenciá y catalá eren llengües germanes, pero singulars una d’atra. No anem a fer campaneta de combregar de la coneguda llista de testimonis que diferenciaven als dos idiomes; asoles t’oferiré  alguns eixemples com el de Cervantes, que convixqué en catalans y valencians a lo llarc de sa vida (galeres reals, cautivitat en Argel, charraes en son amic  Timoneda&#8230;) El noveliste distinguía en nitidea  valenciá de catalá. No li dic a Nart en quínes obres ixen les referencies; aixina que, si vol anterarse, colses.</p>
<p>¡Vaja manera d’afonar, paroler Nart, ta image d’intrépit coronel Safanoria de les idees!  El PP es qui prohibix l’us del valenciá en l’Ensenyansa y Administració, culminant la catalanisació que ascomensá fa anys l’acartonat Lerma. El PP ampara la inmersió baix l’anganyifa de dirli valenciá.  Tot lo que veus en publicacions y rótuls de la Generalitat del PP o del Ajuntament de Rita Barberá es catalá, no valenciá. Y heu saps.</p>
<p>Nart seguix el model dels lletrats de melodrames americans, ahon el juriste te que deféndrer prestigi y millonari bufet guanyant tots els juits, encá que recurrixca a matáfules pera enganyar al jurat y obtíndrer la llibertat del rampinyer de tanda. En este cas, anhelant cairot d’or en el Congrés, Nart mentix sinse esme; perque la simplea del Pentecostes y la lepa de que’l PP creá el sentiment  d’idioma diferenciat es raspeig sinse valor, fum de bocha argumental que falta el puntillo als valencians.</p>
<p>Alluntats de Nart y d’eixe sinyor de VOX en  veueta de rata sellarda, tenim testimonis de llingüistes com Abraham Madroñal, “Doctor en Filología Hispánica por la Univ. Complutense, prof. de la Univ. de Ginebra, del Instituto de la Lengua del CSIC,  colaborador de la RAE en el Corpus Diacrónico del Español&#8230;”; que parlant d’Hernán Núñez, día:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“Por otro lado, la importancia concedida a las diferentes lenguas romances de la obra: <strong>catalán, valenciano</strong>&#8230; italiano, francés y portugués hacen de la recopilación &#8230; No se puede olvidar que nos encontramos delante de la obra de un filólogo, el Comendador (Hernán Núñez) no es como Melchor de Santa Cruz, el de la erasmiana <em>Floresta de apotegmas</em> (1574), un aficionado de muy pocas letras. Se trata de un humanista de gran talla, colegial en Bolonia y discípulo de Nebrija. Esa formación cortesana, junto con su grado de maestro en Alcalá primero y en Salamanca después, los frecuentes viajes y conocimientos de tierras, el contacto con lenguas muy diferentes, como el árabe en su etapa granadina&#8230; El filólogo que es Hernán Núñez, glosador de las Trescientas y editor de autores tan sesudos como Plino o Pomponio Mela, traductor de Piccolomi&#8230;”  (Madroñal: Revista de Literatura, CSIC, 2002)</p>
<p>Sinse odi ni prejuits,  Madroñal fa referencia a les llengües europees que’l humaniste Hernán Núñez tingué en cónter  en  1555 ¿Estaría raere de tot astó el PP de Carlos I d’Espanya? Aixina sería, segons Nart. A diferencia d’éste, el llingüiste Abraham Madroñal viu inmers en el mon idiomátic de les llengues neolletines, tenint un currícul impresionant sobre idiomes y lliteratura. Deontológicament, Madroñal viu en les antípodes de Nart.</p>
<h3><strong>L’estaranyit Nart,  galliponter entre abroixos y enredros</strong></h3>
<p>Al tancarli Intereconomía TV, Nart no enredrará en demagogia tartufera. També es veritat que, les opinions que dona sobre’l valenciá, son les de la chusma  antabuixá de buenisme catalaner, pell de borrego que amaga al fartó llop del expansionisme. Tampoc sorprén que, alluntat del conflicte (com digué en la llibrería París-Valencia), es crega lo que diu  la gent que’l roda. Per cert, li aclarixc a Nart aixó d’estaranyit, enredrar y, especialment, galliponter; un derivat de gallipont, que donaría el cast. <em>gallipuente </em>en atre semantisme que’l valenciá:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>GALLIPUENTE</strong> “de <em>gallón</em>, tepe, y <em>puente</em>. Especie de puente sin barandas, construido generalmente de cañas cubiertas de césped, que se hace en las acequias para comunicación de los campos» (DRAE).</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>GALLIPUENTE</strong> “puente sin barandas en las acequias” (Dicc. VOX)</p>
<p>Corominas donava el Reyne de Valencia com a bresol d’esta familia lléxica, encá que mostrava dos étims: el val. <em>galló</em>, cast. <em>gajo</em>; y el lletí *<em>canni-pontem</em>:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>GALLIPONT</strong> «en Sumacárcer calipont, pont per ahon pasa un barranc per damunt d’una sequia (&#8230;) hia diversos caliponts molt coneguts, antius, y en vell nom própit individual, a lo llarc del terme  y, en una variant en g-, el vocable s’havía usat desde antiu en Eixátiva; y en atres pobles s’ha alterat un poc més , en gallipont (&#8230;) aixó es clarament un compost resultant d’una construcció de genitiu *<em>canni-pontem</em> ‘el pont d’un cano’, que confirma irrefutablement l’eixistencia del hipotétic *<em>cannum</em> desde’l hispá-lletí dels temps visigótics» (DECLLC, II, p.476).</p>
<p>Pascual Madoz que, supostament,  vesitá Bocairent y  dotorejá dasta ‘Les Casetes dels Moros’,  día:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>GALLIPONT</strong>  “Bocairent&#8230; brota el manantial ½ leg. O. del pueblo, intermediando los barrancos y lomas de piedra muy dura; a pesar de estas dificultades se ha escavado un canal profundo y levantado sobre los barrancos gallipuentes para conducir las aguas” (Madoz: Dicc.t.IV, 1849, p. 368)</p>
<p>En realitat,  Madoz  havía furtat a Cavanilles lo que tant li havía costat coneixer y escriurer<strong>, </strong>carpinse per llomes, galliponts  y barrancs de Bocairent:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>GALLIPONT</strong> “Bocayrent&#8230; hállase el manantial a media legua al poniente de la población, y en este espacio barrancos y lomas de piedra muy dura: a pesar de tantas dificultades se ha excavado un canal profundo, y levantado sobre los barrancos gallipuentes para conducir las aguas con seguridad” (Cavanilles: Obs. Del Reyno de Valencia, Libro IV, 1797, p.167)</p>
<p>Tots teníen part de rahó, perque el sust. val. ‘gallipont’ era, generalment,  el tret o escachet d’acueducte de damunt d’un barranc, riu o sequia. L’altea y  amplea del espay a salvar, y si se volía aprofitar pera  fero camí de comunicació,  condicionaven la construcció en fusta, mampostería o sillars, en u o més ordens de pilars y arcs.</p>
<p>Més antiu que’l testimoni de Cavanilles es el del italiá Torriani, que vixqué en Espanya desde’l 1529  dasta sa mort en Toledo (a.1585);  deixant un manuscrit que, modernament, s’atribuix a atres. Conté la descripció d’estes obres, en dibuixos que recorden l’estil del que fea  Lleonart de Vinci, ingenier al servici dels Borja valencians, relatius a aiguaductes, canals y rius com l’Arno:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>GALLIPUENTE</strong> “&#8230;por ençima de unos arcos redondos o aguaducto, el qual se a (sic) de hazer en una parte que, por sus vezes, suele traher mucha cantidad de agua en tiempo de lluvias (&#8230;) Y para hazer este gallipuente que pueda resistir al trabajo de la mucha agua&#8230;</p>
<p>Este aguaducto o maripuente, y éstos llámanse de diversos nombres. Y el llamarse aguaductos los unos, y los otros maripuente o gallipuente. Los aguaductos, es por raçón que estos arcos caminan grandes trechos de tierra para aver de traher el agua (&#8230;) Llámanse maripuente o gallipuente quando estos arcos tan solamente, o uno o muchos, allegan de un monte a otro, o de una parte a otra de algún barranco, de adonde la toma hasta donde la deja, (&#8230;) este maripuente puede servir para dos effectos: el uno es para traher agua por él, y el otro que sirve de puente para passar peones y de a cavallo, por evitar rodeo de camino, por causa de los barrancos”. (BN, ms. 3371, Los veintiún libros de los ingenios, a. 1605, ff. 83, 88)</p>
<p><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/Nart-01.jpg"><img data-recalc-dims="1" fetchpriority="high" decoding="async" class="aligncenter size-full wp-image-22318" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/Nart-01.jpg?resize=678%2C549" alt="gallipuente-Nart" width="678" height="549" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/Nart-01.jpg?w=678 678w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/Nart-01.jpg?resize=300%2C243 300w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/Nart-01.jpg?resize=520%2C422 520w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/Nart-01.jpg?resize=260%2C211 260w" sizes="(max-width: 678px) 100vw, 678px" /></a></p>
<p style="text-align: center;">«de donde viene el agua es <strong>D</strong></p>
<p style="text-align: center;">el gallipuente es <strong>E</strong> que traviesa el rio</p>
<p style="text-align: center;"><strong>G</strong> es la otra parte la acequia o canal»</p>
<p>A mosatros mos sindona lo mateix quína es l’autoría, siga dels italians  Giovanni Torriani, Lleonart Torriani  o l’aragonés Lastanosa. Qui fora l’autor tenía  coneiximent dels aiguaductes, maripuentes y galliponts, incluits els valencians. L’original d’ahon es copiá este manuscrit, segons els especialistes, estaría acabat per 1570.</p>
<h3><strong>Gallipont: ¿valenciá, aragonés, valenciá-aragonés&#8230;?</strong><span style="font-size: 14px; line-height: 20px;"> </span></h3>
<p>En el sigle XVI, en l’eufóric y potent Imperi d’Espanya, els vocables d’atres idiomes  eren asobint castellanisats, especialment  noms própits, topónims y sustantius del mon militar e ingeniería (p.eix.: Giovanni Torriani era Juanelo Torriani; y el cultisme <em>acueducto</em>, del lletí  <em>aquae ductus</em>, estava castellanisat en<em> aguaducto</em>). L’autor del manuscrit, en relació als aiguaductes y galliponts, diu que:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“en España&#8230; ay (sic) muchos y en diversos lugares della, cerca de Sevilla ay los caños de Carmona que es un aguaducto, en Merida y en otras infinitas partes, en Aragon cerca de Sadava&#8230;en Teruel &#8230; en el Reyno de Valencia, en Monviedro (sic)” (f. 87)</p>
<p>El seudo-Torriani  escriu que’n Andalusía es día ‘caños’ al aiguaducte de Carmona; y, en castellá, ell usa generalment ‘aguaducto’. En cat. no coneixíen atra veu que’l lletinisme castellanisat “aquaducto” (Torra: Dicc. 1660), dasta aplegar al 1800 en que apareix “aquaducte” (Dicc. Belv. 1803). El sinónim ‘maripuente’ era aragonés, desde Buñuel cap al Nort. Mos quedaría la llocalisació del nucle d’esta veu en el Reyne de Valencia: ‘gallipont&#8230; usat desde antic en Eixátiva&#8230; y conservat en toponimia&#8230; en partides en NO de l’Horta, en Benaguasil, Pobla de Vallbona&#8230;” (DECLLC,  II, p.476).</p>
<p>Com atres veus valencianes que’s propagaren als territoris vehins, ‘gallipont’ també heu faría; pero no podem cáurer en deféndrer la purea de valencianitat d’una paraula que naixqué, com rahona Corominas, entre’ls sigles V al VIII y, segons sembla, sería vocable del mosárap valenciá-aragonés. En documents del monasteri cistercenc de  ‘Nuestra Señora de la Rueda’, vora l’Ebre, ix varies vegaes  un musulmá de nom Catí (del lletí <em>catinum</em>, ‘font’)  y d’apellit Galliponte:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“item unam vineam a la Partita cum vinea Mahome filii Calene et Cati Galliponte” (Frago García: Toponimia del Ebro; Cister, dc. 228, p. 233; doc. año 1398)</p>
<p>Eixe monasteri aragonés de Rueda tingué estrets vínculs y privilegis en terres  valencianes del Maestrat. Desde’l 1233, cuan Blasco d’Aragó entrá en Morella, les donacions al Monasteri de Rueda varen ser importants, desde cases en la mateixa Morella a alqueríes del ‘Villar Nicolai’ y lloc d’Alhorre, en el terme morellá. En l’intercámbit llingüístic entre’ls flares, amos de les terres,  y  els seus campesins no faltaría el sust. gallipont, al tíndrer els relligiosos el dret de rec y peixca en riuets y sequies.</p>
<p>De moment, la 1ª doc. del vocable sería la del manuscrit cistercenc del 1398. En temps moderns, la morfología en aragonés derivaría a <em>gallipuén</em> (‘Pantano de Gallipuén’, vora territori valenciá, construit en 1927). Aixina que tenim:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>aragonés</strong>:  gallipúen, gallipuente, maripuente.</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>valenciá:</strong>   gallipont, calipont, galliponter, gallipontejar.</p>
<h3><strong>El cámbit semántit de gallipont a galliponter</strong></h3>
<p>De les neolletines, asoles la valenciana tingué derivats del sust. gallipont: l’adj. <em>galliponter</em> y el verp <em>galliponteja</em>r; confirmant que’l territori valenciá sería l’orige d’esta familia lléxica:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>GALLIPONTEJANT</strong>  “gallipontejant: callejeando” (Escrig: Dicc.1851)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>GALLIPONTEJAR</strong> “gallipontejar: callejear” (Escrig: Dicc. 1851)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>GALLIPONTEJAT</strong><strong> “</strong>gallipontejat: callejeado” (Escrig: Dicc. 1851)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>GALLIPONTER</strong><strong> “</strong>galliponter, ra: Deslenguado, desvergonzado. Callejero, ra. Se usa mas comunmente en la terminacion fem.” (Escrig: Dicc.1851)</p>
<p>El cámbit semántic d’estes veus sembla al patit per el cast. ‘altozano’, segóns el clásic eixemple donat per Menéndez Pidal:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“En las casas antiguas se dejaba ante la puerta (<em>ostium</em> en latín, <em>uço </em>en cast. ant.) una plazuela llamada <em>ante-ostium</em>, nombre a que se añadió el sufijo –a<em>nu</em>, y de *<em>ant(e)ustianu</em> vino la voz antigua <em>antuçanu, anteuçano</em>; esta plazuela se conserva todavía en el norte de España, y se llama en Vizcaya y las Encartaciones <em>antuzano</em> y en Asturias <em>antoxana</em>: pero ha desaparecido de las ciudades, pues por necesidad de la urbanización sólo podían conservar esta plazuela las iglesias, castillos y casas grandes, y como éstas suelen estar en la parte más alta y fuerte de la ciudad, hicieron creer que su <em>antuzano</em> se llamaba así por estar en alto, y se le llamó en consecuencia altozano, dejándose de llamar a las plazuelas que no estaban en alto, por creer cometer una impropiedad” (M. Pidal: Gram. Hist., p.191)</p>
<p>En els pobles ahon teníen al costat un ‘gallipont’ que, generalmente, era també  pont de camí o carretera que conduía al carrer major,  al creixer la població es convertiría en  prolongació del paseig o camí que la gent aprofitava pera pasejar amunt y abaix, com es fea en temps pasats els díes de festa. Els chics y chiques no teníen distracció més económIca y, de pas, ensetaven conversacions y festejos.</p>
<p>Posiblement, les persones que asobint pasejaven per la carretera dasta’l gallipont, seríen dites ‘galliponters’; amplianse el semantisme a qui trochara molt per els carrers del poble, “gallipontejar: callejear” (Escrig: Dicc. 1851). Si, ademés,  els trochers anaven sempre charrant, en veu forta y proferint algú que atre descarament, com era costum, tindríem l’adj. “galliponter: deslenguado” (Escrig: Dicc. 1851). El masclisme de temps pasats faría que la dona que eixía a menut a pasejar, parlant en chicons, la calificaren de “gallipontera”. El llexicógraf Escrig, en 1851, aclaría que’l  adj. valenciá era usat «comunmente en la terminación femenina».</p>
<p>En 1921, la familia lléxica naixcuda en temps visigótics es reduía a ‘galliponter’  pera’l filólec Lluis Fullana:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>GALLIPONTER</strong> “Galliponter: deslenguado, callejero” (Fullan: Voc. val. 1921)</p>
<p>En el sigle XXI, algú caigué ingenuament en l’error de péndrer l’adj. “galliponter: callejero”,  com a sinónim del sust. cast. “callejero: Lista de las calles de una ciudad populosa que traen las guías descriptivas de ella” (DRAE).</p>
<p>No tenía res que vórer l’adj, valenciá en este semantisme del sust. castellá; pero, si tenim en cónter que errors pareguts han donat naiximent a ampliacions semántiques d’un vocable ¿per qué no admitir el val. “galliponter” també com a sustantiu, en lloc del “guia de carrers” que dona el SALT, seguint model catalá?.</p>
<p>Tot está en pinganelles, quedant més ductes que seguritats; per eixemple: ¿quín étim amaga l’apellit valenciá Gallipienso?¿Te nucs en el migeval gallipont?. Tot sugerix que’l  portaríen els navarros de Gallipienzo en el sigle XIII. Corominas plantejava aixina l’etimología del topónim:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«Gallipienzo&#8230; quizá de <em>Kallipiendion</em>, compuesto de <em>Kal(l)lo</em> piedra y <em>Pend-de-Quend</em>, ‘fragmento’ (<em>arapendis </em>en galo) importante por ser un nombre dado por celtas de <em>P</em>= QU; tal vez  <em>kalipendion</em> (con <em>ll</em> por etimología popular),pues es <em>Garipenzu </em>en vasco»</p>
<p>La ubicació de Gallipienzo (també <em>Gallipentzu</em>) era en la Baixa Navarra, rodat de ponts y sequies vora riu  Aragón,  afluent del Ebre, ruta de comunicació pera navarros y aragonesos que, desde sempre, baixaven al Reyne per motius económics,  bélics, etc. En realitat, es desconeix  l’étim prerromá que donaría les morfologíes  Gallipentzu, Gallipienzo. ¿No n’hiauría eixistit en eixe llogaret una varietat de construcció rudimentaria pera l’aigua que, pot ser,  duría  un microtopónim iber-vasc que, pasats els sigles y alluntats geográficament, donaría els <em>gallipentzu, gallipont, galliponte, gallipuente</em>, etc.</p>
<p>Respecte a estaranyit, enredrar  y abroix, es més sencill d’enténdrerlo pera  Pentecostes Nart:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>ESTARANYIT   </strong>Lo que Nart diu que “entiendo perfectamente”  es el catalá que ha impost el PP, no el valenciá prohibit. Per eixemple, eixe ‘estaranyit’ del epígraf, segur que Nart desconeix que’s  sust. ornitológic (pardalet que li agrá anar per puestos en taranyines); y, també, adj. metafóric alusiu a qui s’anredra en conceptuals taranyines (en este cas, seríen llingüístiques).</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>ENREDRAR</strong>  Respecte al val. ‘enredrar’ (cat. y cast. ‘enredar’), du una -r- epentética que li dona singularitat respecte a atres derivats del lletí ‘<em>rete</em>’; mes,  ¿ahón está l’orige de la vibrant?. Fa poc, mon amic Darijo em día si la –r- d’enredrar no hauría eixit per contaminació del mosarabisme val.  ‘edra’  (del lleti <em>hedĕra</em>: cat. <em>eura</em>), per lo que tindríem un cas d’etimología popular . No cap ducte que les rames de la ‘vert edra” (Espill, 1460), s’anredren al llímit per fronteres y murs.</p>
<p>Els filólecs (no els valencians), solen deféndrer la morfología y lléxic própit; y si está alluntat morfológicament del étim, encá li donen més valor. En surgir este asunt, sempre m’anrecorde del eixemple que donava Menéndez Pidal del cast. ‘altozano’, que molts, caiguent en etimología popular, traduiríen a ‘lloma o altet sa’, be per tíndrer piná o cuansevol  atre factor mig-ambiental.</p>
<p>També mosatros ham deixat d’usar lléxic “por creer cometer una impropiedad”, com día M. Pidal. Aixina ha pasat en paraules, morfología y sintaxis que patiren desdor per rahons que, en realitat, es reduixen a una: obedir al fascisme filológic catalá. Ells poden usar  castellanismes com ‘tarda’; pero a mosatros no mos donen permís pera escriurer, per eixemple, el valenciá  ‘abroix’:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>ABROIX, ABROIXOS</strong>  Nom de certes plantes punchoses,  que no trobará Nart en  diccionaris inmersors. Este sust. va tíndrer una evolució morfológica interesant, al derivar del lletí <em>apĕri ocŭlum</em> , &#8216;aubri l’ull’, que donaría varietat de grafíes: ‘abreulls’ (Micer Johan, s.XV),  <em>abrulls, adragull, ardagull, </em>etc. En valenciá modern tenim<em> abroix, abroixos</em>; morfología eixida, probablement, per analogía en el val. ‘abre’ (cast. <em>árbol</em>). Els derivats del lletí  <em>apĕri ocŭlum </em>eren críptics pera’l poble valenciá del Barroc, per lo que’l nom d’eixos matorrals es faría més comprensible en el despectiu ‘abroix, abroixos’, com trobem en lliteratura  y diccionaris:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>abroix</strong> “caminá&#8230; per montanyes, per entre abroixos” (BV, ms. 255, Planells, Vida fr. Pere Esteve, 1760)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>abroix </strong>“abroix, abroixo: abrojo” (Escrig: Dicc. 1851) <strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>abroix </strong>“abroix: abrojo” (Fullana: Voc, val. 1921)</p>
<p>Hui está prohibit. El traductor informátic SALT de fals valenciá del PP dona  ‘<em>queixal de vella’</em> en lloc d’<em>abroix</em>. Ademés,  en val. modern sería ‘quixal’, y eixa denominació que dona SALT no ix en cap d’escrit valenciá com a sinónim de ‘abroix’ dasta’l 1887,  en l’edició del dicc. d’Escrig ahon els floralistes incorporaren lléxic catalá. En la de 1851, en vida d’Escrig, no ix. Per cert, dasta’ls  catalaners de 1887 escrigueren  ‘quixal’, no ‘queixal’.</p>
<p>Botant entre abroixos y enredros de Nart, nemon al 1568, cuan en Sevilla publiven ‘La Philosophia vulgar’ del andaluso Ioan de Mal de Lara (Sevilla, 1524), humaniste mestre de Mateo Alemán, home cultivat y de fonda obra:   poemes  a   pintures de Ticiano,  <em>Phraseon latino hispanicarum thesaurus</em>, etc. Intelectual viager, vixqué en Barcelona y Valencia, per lo que conegué els dos idiomes y, encá que Nart heu negue,  tenía el mateix concepte diferenciat que cuansevol  terroriste blaver com servidor. Aixina, glosant els refrans d’Hernán Núñez, diu que molts estaven escrits en llengües ‘estrañas’ al castellá:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“los del Comendador salieron el año mil y quinientos y cinquenta y cinco, los quales traen gran copia de lenguas estrañas, como (refranes)&#8230;  <strong>catalanes, valencianos</strong>, franceses, toscanos” (Mal de Lara, Joan: Philosophia, Preámbulos, Sevilla, 1568)</p>
<h3>Y el valenciá, aspayet, s’encaramitá per Catalunya</h3>
<p>Del mateix sigle XVI n’hian manuscrits que mos recorden una realitat que desconeix Nart: la forta penetració del valenciá en Catalunya. Alguns d’ells mostren les ordens pera que’ls  nou convertits tingueren ensenyansa en valenciá o castellá, desde Oriola a Tortosa (ahon n’hiavía un colege dedicat a esta inmersió idiomática). Astó heu vaig publicar fa molts anys en prensa y, també, en ‘Historias del idioma valenciano’ (2003, p.92), d’ahon es copiá la documentació que ixqué en el  llibre de m’amiga Teresa Puerto:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«Que ymporta mucho se les quite el uso de su lengua arabiga y se les mande que usen la castellana o valenciana» (BN, ms. 10388, 30 de diciembre de 1579, f.45v.)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/idioma-valenciano-01.jpg"><img data-recalc-dims="1" decoding="async" class="aligncenter size-full wp-image-22321" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/idioma-valenciano-01.jpg?resize=816%2C131" alt="idioma-valenciano" width="816" height="131" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/idioma-valenciano-01.jpg?w=816 816w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/idioma-valenciano-01.jpg?resize=300%2C48 300w" sizes="(max-width: 816px) 100vw, 816px" /></a></p>
<p>Y, en el mateix manuscrit:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“A esta Junta parece lo mes en lo que ha respecto a (&#8230;.) enseñarles a leer y escribir en castellano o valenciano”</p>
<p style="padding-left: 60px;"><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/idioma-valenciano-02.jpg"><img data-recalc-dims="1" decoding="async" class="aligncenter  wp-image-22322" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/idioma-valenciano-02.jpg?resize=773%2C163" alt="Javier-Nart" width="773" height="163" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/idioma-valenciano-02.jpg?w=825 825w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/idioma-valenciano-02.jpg?resize=300%2C63 300w" sizes="(max-width: 773px) 100vw, 773px" /></a></p>
<p>Mira,  Javier Nart, desde Tortosa a Lleida y sigle tras sigle, el valenciá es sorregava cap al  territori catalá, ¿cóm dius?, ¿qué no t’heu creus y dius que’s invent del PP?. No, teatrer Nart, els testimonis no son de parásits polítics actuals, sinos d’intelectuals acreditats, com el catedrátic Andreu Bosch, naixcut en Perpinyá en 1570. Este escritor va conéixer la penetració del valenciá per el Sur catalá y, en 1628, comentava  la realitat que ell vixqué:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“que tots han volgut, y volen cada dia imitar la llengua Valenciana” (Bosch, A.: Summari, Perpinyá, 1628, p.27)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/rosello.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="aligncenter  wp-image-22323" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/rosello.jpg?resize=804%2C157" alt="rosello" width="804" height="157" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/rosello.jpg?w=830 830w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/rosello.jpg?resize=300%2C59 300w" sizes="auto, (max-width: 804px) 100vw, 804px" /></a></p>
<p>En la mateixa obra, Bosch es llamentava de “les llengues vehines”  y sa penetració en el catalá:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«la mescla de dites diferents llengues, com tambe ab les de les nacions vehines, Valencia, Arago, y França (&#8230;) com se veu tambe en Tortosa, que pren de la valenciana,  Leyda de la aragonesa, així Vrgell, Cerdanya y Roselló de la vehina francesa» (Bosch: Summari, 1628, pp.21, 23)</p>
<p>Ya veus, Nart, que la singularitat del valenciá te fondes arrails. Si el catedrátic Bosch, desde Perpinyá, reconeixía en 1628 la fortalea de la llengua valenciana, “que tos han volgut, y volen cada dia imitar”, ¿com pots dir que’l sentiment de tíndrer una llengua diferent provinga del PP, partit que mos destruix?.</p>
<p>Les tertulies y tarees del trocher Nart no el deixen temps pera llegir a Andreu Bosch o  a  Diego Cisteller, atre catalá que reiterava l’observat per Bosch. En  el Memorial de  1636, en espanyol y dirigit als ‘Padres de la Patria’, recordava als Diputats de Catalunya les costums idiomátiques migevals, que també arreplegá Bovadilla en sa República:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“Y los españoles cada qual en su lengua natural, las leyes de las partidas están en Castellano, en Aragón en aragonés,<strong> Valencia en valenciano</strong>, <strong>Cataluña en catalán</strong>” (Cisteller: Memorial en defensa de la lengua catalana, Tarragona, 1636).</p>
<p>Y els testimonis d’estos intelectuals, amic Nart, te deixen a la berlina (¿o també eren genteta del PP?).</p>
<h3><strong>Matheu y Sans, abogat opost a Nart</strong></h3>
<p><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/Matheu-y-Sans.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignright  wp-image-22325" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/Matheu-y-Sans.jpg?resize=282%2C319" alt="Matheu-Sans" width="282" height="319" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/Matheu-y-Sans.jpg?w=348 348w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/Matheu-y-Sans.jpg?resize=265%2C300 265w" sizes="auto, (max-width: 282px) 100vw, 282px" /></a>Naixcut en Valencia en 1618, Llorens Matheu y Sanz es convertiría en u dels abogats de major prestigi del Imperi, aplegant al cárrec de Regent del Consell de la Corona d’Aragó. Prolífic autor en prosa y vers, escrigué en lletí,  espanyol y valenciá. Fa prou de temps,  en la Bib. Nacional  poguí deleitarme en u dels manuscrits originals d’este juriste. El contingut, segons l’autor, era variat:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“versos&#8230; hay de todos generos y una comedia que escriví por cierto empeño&#8230; Los de Lengua Valenciana están al remate” (BN, ms. 3746, c.1645)</p>
<p>Per el seu cárrec, Matheu y Sanz tingué que conviurer en valencians y catalans, coneguent les dos llengües, especialment la valenciana, en la que escrigué en prosa y vers:</p>
<p>&nbsp;</p>
<p>&nbsp;</p>
<p><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/fabula-en-valenciano.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignleft  wp-image-22326" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/fabula-en-valenciano.jpg?resize=370%2C417" alt="fabula-en-valenciano" width="370" height="417" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/fabula-en-valenciano.jpg?w=438 438w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/fabula-en-valenciano.jpg?resize=266%2C300 266w" sizes="auto, (max-width: 370px) 100vw, 370px" /></a></p>
<p>&nbsp;</p>
<p style="text-align: center;">“Fabula moralizada que  «me pidieron en una Academia en valenciano</p>
<p style="text-align: center;">Romanç</p>
<p style="text-align: center;">La fabula quem demanen</p>
<p style="text-align: center;">en este romanç escrich,</p>
<p style="text-align: center;">moraliçant los conceptes</p>
<p style="text-align: center;">y fentlos de humans Divins</p>
<p style="text-align: center;">que fabula, ben mirat,</p>
<p style="text-align: center;">es metaforich espill</p>
<p style="text-align: center;">en que la vida humana</p>
<p style="text-align: center;">los defectes corregim.</p>
<p style="text-align: center;">Venus, anima del home</p>
<p style="text-align: center;">Dea fonch en temps antich</p>
<p style="text-align: center;">de la bellea, perque era&#8230;»</p>
<p>&nbsp;</p>
<p>No es valenciá del 2014, pero n’hia lléxic modern que també era clásic, deixat hui a un costat; per eix.: el cultisme val. ‘fábula’ (del lletí <em>fabŭla) </em>y l’abstracte ‘bellea’.</p>
<p>El manuscrit autógraf de la Bib. Nacional també du unes octaves lloant a la Verge de la Sapientia, la mateixa que ha pasat al olvit, encá que a lo llarc dels sigles va ser Patrona de la Universitat de Valencia. Fa uns 25 anys, els catalaners llevaren la seua image del escut universitari, sinse més oposició que la d’uns cuants idealistes com el plorat amic Pascual Martín Villaba:</p>
<p style="text-align: center;">«Siguense algunos versos escritos en</p>
<p style="text-align: center;">Lengua Valenciana</p>
<p style="text-align: center;">A la Mare de Deu de la Sapiencia,</p>
<p style="text-align: center;">Protectora de aquella Universitat</p>
<p style="text-align: center;">Octaves</p>
<p style="text-align: center;">No de les Muses filles del Planeta</p>
<p style="text-align: center;">Que es anima del Dia Lluminosa&#8230;»</p>
<p style="text-align: center;">(BN, ms. 3746, a.1640)</p>
<p> <a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart01.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="aligncenter  wp-image-22331" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart01.jpg?resize=747%2C297" alt="Verge de la Sapientia" width="747" height="297" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart01.jpg?w=860 860w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart01.jpg?resize=300%2C119 300w" sizes="auto, (max-width: 747px) 100vw, 747px" /></a></p>
<p>Matheu y Sanz, abanda de poeta relligiós, cultivá l’erotisme suau, precursor del genial art de Bernat y Baldoví. Aixina, en metáfores paródiques (Historias del idioma val. 2003, p.164), plantejava les tribulacions d’una bledana lleudomia respecte a dos esllenguits pretenents: u, en la vellea; y l’atre&#8230;:</p>
<p>&nbsp;</p>
<p style="text-align: center;"><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart02.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignright size-full wp-image-22332" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart02.jpg?resize=500%2C640" alt="Matheu y Sanz" width="500" height="640" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart02.jpg?w=500 500w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart02.jpg?resize=234%2C300 234w" sizes="auto, (max-width: 500px) 100vw, 500px" /></a>«A una moça que de dos galanes que tenía, el uno era capón, otro viejo, pidiose</p>
<p style="text-align: center;">en Lengua Valenciana para una</p>
<p style="text-align: center;">Academia.</p>
<p style="text-align: center;">Dezima</p>
<p style="text-align: center;">Juana yo no se quem diga</p>
<p style="text-align: center;">escoltant eixos sospirs (&#8230;)</p>
<p style="text-align: center;">lo vell et causa fatiga</p>
<p style="text-align: center;">y lo capó et desespera</p>
<p style="text-align: center;">perque ni es poma, ni pera,</p>
<p style="text-align: center;">mes tu agarrat al capó,</p>
<p style="text-align: center;">que a falta de margalló</p>
<p style="text-align: center;">bo es rosegar la granera»</p>
<p style="text-align: center;">(BN, ms.3746, a.1647)</p>
<p>L’abogat poeta no fea olvit del Patró del Reyne. En el ‘Soneto en Lengua Valenciana’ aludix al do de llengües de Sent Vicent Ferrer (res que vórer en el maganto Nart), que fea comprensible sa predicació als fels d’atres nacions. En realitat,  Sent Vicent Ferrer  predicava en el valenciá aprengut  per l’any 1360, llengua ahon abundaven lletinismes y occitanismes. El fet de que’ls devots  d’atre idioma l’antengueren, més que milacre sería frut de son domini de l’oratoria dramatisá. Dasta’ls catalaners de hui en día creuen que, al pronunciar el valenciá en nitidea totes les vocals y consonants, podríem dir que nostra llengua es trobava en  punt equidistant de les  neolletines; y atre factor d&#8217;inteligibilitat sería que’ls lletinismes, occitanismes, topónims y noms bíblics dels sermons eren prou pareguts de pronunciació als castellans, portuguesos, provensals, francesos, aragonesos, navarros, catalans, italians, etc. Ara ve el milacre: ¿com l’anteníen alemans e inglesos?:</p>
<p style="text-align: center;">«A la predicación de San Vicente Ferrer,</p>
<p style="text-align: center;">que predicando en idioma valenciano,</p>
<p style="text-align: center;">le entendían todas las naciones.</p>
<p style="text-align: center;">Soneto</p>
<p style="text-align: center;">En Llengua Valenciana publicau</p>
<p style="text-align: center;">lo Juhi universal casi present,</p>
<p style="text-align: center;">y al escoltarvos tan diversa gent</p>
<p style="text-align: center;">doctrina més que certa li donau (&#8230;)</p>
<p style="text-align: center;">(BN, ib. a.1647)</p>
<p> <a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart03.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="aligncenter  wp-image-22333" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart03.jpg?resize=737%2C303" alt="San Vicente Ferrer" width="737" height="303" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart03.jpg?w=856 856w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart03.jpg?resize=300%2C123 300w" sizes="auto, (max-width: 737px) 100vw, 737px" /></a></p>
<p>&nbsp;</p>
<p>Vorá l’anderdaor Nart que’ls cults valencians del Barroc, com l’abogat Matheu, no ductaven de quína era sa llengua; que, per cert, lliurement creixía lléxica y morfosintácticament  respecte al castellá y catalá. Per eixemple, els demostratius ‘este, esta’ eren corrents en Matheu y Sanz, cuan en 1650 encá trobem el cast. <em>aqueste, aquesta</em> y el cat. <em>aquest, aquesta</em> que hui seguix viu y, per este motiu, el reintroduixen en valenciá els colaboracionistes:</p>
<p style="text-align: center;"><strong>este</strong> “perque este día” (Matheu y Sanz: A la Verge de la Sapientia, v.7)</p>
<p style="text-align: center;"><strong>este</strong> “esta Universitat” (A la V. de la Sapientia, v.9)</p>
<p>Faría falta un diccionari pera recopilar innovacions del valenciá del 1600. Un eixemple d’astó heu tenim en el polisémic sust. ‘rall’, usat per Matheu y Sanz, y que Nart no trobará en cap de puesto inmersor en el semantisme valenciá.</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>RALL</strong> –reixeta o plancheta de ferro, fusta, cuiro  o llanda en foraets que, en  llocutoris de convents femenins, aprofitaven pera que’ls devots de monges, (asobintet, en intencions poc místiques),   parlaren  en elles sinse mantríndrer contacte físic.</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>RALL</strong> “façam senyes per lo rall&#8230; escriguíli molts sonetos, / acudía al torn y al rall” (BNM, ms. 3746, Matheu y Sanç: Romanç, 1660)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>RALL </strong> “tan espeses com los ralls de reixes de monches” (2º conv. Nelo y Quelo, 1787)</p>
<p>Matheu aludix als devots de les mongetes (en este cas, «del convent de senta Ana») que, asobint, anhelaven amors mundans, no d’espírit. El sust. era del lléxic cult de Matheu y Sanz, Regent del Consell de la Corona d’Aragó, y també coloquial. En l’atre eixemple, Nelo y Quelo critiquen l’estretea del forats del rall que, prácticament, no deixaven ficar un dit.</p>
<p>Crec que ni els Coro-Colo, Corominas y Colomina (u, catalá, mort; l’atre, valenciá d’Alcoy, molt viu y rebort, en el bon sentit del insult) han estudiat este vocable en el semantisme que aludim, y em sembla rarea o descuit en el segón. Curiosament, el ductós étim de ‘rall’ podría víndrer dels lletins <em>rallu, radiu, *radulare</em>, etc., per ser el puesto ahon es parlava y, també per fer de ret, ralla o llímit entre pretenent y enclaustrá.<strong>  </strong></p>
<p>El rall conventual era part de la represión sexual. La majoría de mongetes no eren místiques com Beatriu de Guardamar, ni la seua vida estava alluntá dels plaers del mon y del viurer a carcaselles. Per eixemple, entre’ls manuscrits franciscans de la Bib. Nacional n’hia u que dona relació de mongetes y criaes dels convents en Lima, del Imperi d’Espanya:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«Convento de las Descalzas de S. José. Recolecciónde la Concepción:</p>
<p style="padding-left: 60px;">Religiosas de velo negro          53</p>
<p style="padding-left: 60px;">Novicias                                   5</p>
<p style="padding-left: 60px;">De velo blanco                         14</p>
<p style="padding-left: 60px;">Donadas, profesas y novicias   71</p>
<p style="padding-left: 60px;">Seglares                                    34</p>
<p style="padding-left: 60px;">Criadas esclavas                       56</p>
<p style="padding-left: 60px;">Criadas libres                           95»</p>
<p style="padding-left: 30px;">(BN, ms. 3116, Relación al virrey D.Melchor Portocarrero, año 1700, f. 358)</p>
<p>Era convent modest. En atres, com el de Sta. Clara de Ntra. Sra. de la Peña de Francia, pera 172 mongetes teníen:  «criadas libres 148; criadas esclavas 130» (ib. f. 358).</p>
<p>En el Reyne, en manco esclaves, les relligioses teníen temps pera mantíndrer amistat en caballers, sinse que’l rall fora obstácul. Aixina, en un manuscrit del Archivo Histórico Nacional trobí fa temps l’historia de Manuela Bellvis, monja de 27 anys que volía relacions dins del convent en  Diego Mercader, sinse que’l chicot li fera un bombo:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«En la ciudad de Valencia, en el Convento de Carmelitas Calzadas, de la Encarnación, Fray Juan Barral con comisión especial del Santo Oficio, pareció a la reja de su voluntad una religiosa que dijo llamarse Sor Manuela Bellvis, de edad que dixo ser 27 años» (AHN, Inquisición,  leg. 527, a 20 de marzo 1711, f.43)</p>
<p>La monja havía demanat un sortilegi a unes bruixes, asegurant estes que: «<em>si quería vivir dentro del Convento con dicho Don Diego Mercader como casada, ellas lo dispondrían&#8230; que le harían invisible, de manera que entrando en clausura y saliendo, nadie le vería</em>«. Les charraes entre  bruixes, caballer y Sor Manuela es feen  en  reixes sinse rall del convent. Com el conjur era car, eixigiren a la mongeta més dinés y, si fea falta, que’s venera o prostituira:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«debía buscar los nueve reales de a ocho, aunque se vendiera (&#8230;) y cuán gustosa y sin zozobra había de vivir con aquel caballero, pues aunque estuviera meses con él en la Clausura, ni habría peligro de que quedase preñada» (AHN, Inq. Leg. 527, a.1711)</p>
<p>El rall aprofitava poc en espírits ardents. En les declaracions eixiren més noms de mongetes en situació pareguda a la de Sor Manuela. Eren asunts baladins. La mateixa Inquisició valenciana, més racionalista que la d’atres territoris,  era la que defengué l’Espill o  Llibre de consells  de Jaume Roig:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“por su elevación de estilo y rareza&#8230; tanto por su antiguedad, y alta estimacion, que goza entre los literatos, como para conservacion del idioma valenciano&#8230; y se tenga con el aquella tolerancia&#8230;” (AHN, Inquisición, Leg. 4504, nº 4, f.13v.)<br />
Tinc que dir que, fa décades, cuan Internet era ansómit, teníem que anar redolant per puestos com l’Archivo Histórico Nacional, y palpar documents com estos de la Inquisició y l’Espill, dels que vaig fer unes reproduccions pera ‘Historias del Idioma valenciano’ (a. 2003, p. 272), d’ahon es copiaren en ‘Cronología del idioma valenciano” (a.2007) de m’amiga Teresa Puerto.  La d’este artícul (que no aparegué en el meu llibre y, per tant, tampoc ixqué en Cronología),  mostra l’inici del eixpedient aubert el 6 de maig de 1793 a l’obra de Jaume Roig:</p>
<p> <a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart04.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="aligncenter size-full wp-image-22335" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart04.jpg?resize=915%2C339" alt="Jaume Roig" width="915" height="339" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart04.jpg?w=915 915w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart04.jpg?resize=300%2C111 300w" sizes="auto, (max-width: 915px) 100vw, 915px" /></a></p>
<p>L’Espill o Llibre dels  Consells era  u dels preferits del juriste Matheu y Sanz que, al viurer en Madrit per el seu cárrec, voldría que la noblea e intelectuals de la Cort  conegueren la lliteratura valenciana de Jaume Roig, y va fer una traducció del  clásic. El manuscrit de la Biblioteca Nacional du de títul: “Libro de los Consejos  de Jayme Roig, escrito en lengua valenciana lemosina y traducido en castellano” (BN, ms. Matheu y Sanz, a.1665).</p>
<p><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart05.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignright size-full wp-image-22336" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart05.jpg?resize=452%2C251" alt="llemosí y valenciá " width="452" height="251" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart05.jpg?w=452 452w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart05.jpg?resize=300%2C167 300w" sizes="auto, (max-width: 452px) 100vw, 452px" /></a>La confusió entre llemosí y valenciá era producte de gábules eixides dels lliterats panegiristes del sigle XVI,  que preteníen enllasar genealógica e idiomáticament  la  noblea valenciana del 1500 al mon epopéyic carolingi (vórer l’artícul “El lemosín, eufemismo de pureza de sangre idiomática del valenciano”). Als nostres antepasats, sempre enfrontats al perill islámic, supóndrer que la seua llengua naixqué en el cor del Imperi  Carolingi, sinse taques idiomátiques infels, era un orgull, pero també una falsetat.  En 1747, l’erudit fr. Josef Rodríguez carregava contra’ls fantasiosos llemosinistes, incluint  al croniste Escolano:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“es propio de nuestro Idioma Valenciano dezir sutiles y maravillosas razones en breves palabras, con gran suavidad (&#8230;) porque Escolano se passa al Lemosín; y el valenciano nunca es, ni ha sido Lemosín” (Rodríguez, J.: Bib. valenciana, 1747, p.197)</p>
<p>En el llimitat círcul de poetes y prosistes valencians del Barroc, ahon es coneixen tots, era complicat lliurarse del alaboc burlesc que li cauría a qui escriguera en un estil  masa popular; motiu que motivá l’us d’arcaismes, presents en prosa d’eclesiástics y notaris, pero morts en el valenciá viu.</p>
<p>Lo que ningú ductava era de tíndrer idioma propit, y aixina heu díen. Per eixemple, en un ‘vexamen’ (Torre, F. de la: Reales Fiestas a la Virgen de los Desamparados, 1667, p.329),  ahon la lliure crítica paródica als poetes participants era lo més interesant, tenim versets dedicats al pare  Josef Carbó. Raere de dirli en castellá que “el humo sale de unas letras de Carbón’ y atres ingenuitats, llegim:</p>
<p><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart06.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignright  wp-image-22337" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart06.jpg?resize=436%2C256" alt="Josef Carbó" width="436" height="256" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart06.jpg?w=557 557w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart06.jpg?resize=300%2C176 300w" sizes="auto, (max-width: 436px) 100vw, 436px" /></a>«Y si lo quieren oyr en Valenciano,</p>
<p>oyganlo mejor:</p>
<p>&nbsp;</p>
<p>Pera papers son bones,</p>
<p>que es pot fer (tan groses son)</p>
<p>un pegat a la paret,</p>
<p>de les lletres de Carbò»</p>
<p>Els acents eren prou arbitraris, sinse senyalar l’aubertura o tancament vocálic; inclús el gramátic Castel y Artigués —que traten encabant—  escriu à, pero també ù.</p>
<p>&nbsp;</p>
<h3><strong>Nart, nort, vert, cart, bort, fret, almut, asut, heralt, baluart, magnitut&#8230;</strong><span style="font-size: 14px; line-height: 20px;"> </span></h3>
<p>Mira, Nart, el valenciá sempre tingué una evolució independent del castellá y catalá; y n’hiagueren  autors que donaven noticia d’eixa realitat. Aixina, l’arquitecte y escritor Juan Pérez Castel y Artigues publicá en 1727 el ‘Breve Tratado de Orthographia Española’, ahon fea comparanses entre valenciá y castellá :</p>
<p style="padding-left: 60px;"><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart07.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignright  wp-image-22338" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart07.jpg?resize=410%2C198" alt="Breve Tratado de Orthographia Española" width="410" height="198" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart07.jpg?w=451 451w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart07.jpg?resize=300%2C145 300w" sizes="auto, (max-width: 410px) 100vw, 410px" /></a>«Assimesmo se  usa de dicha y griega, para las partículas: ya, ye, yo , yu; y esto, no solo quando se escrive en Castellano, si tambien en Valenciano, pues la mesma fuerça tiene en un Idioma, que en otro» (Castel: Orthographia, 1727, p.52)</p>
<p>El lliterat y gramátic Castel y Artigues  era u dels novators del 1700. Son pare havía disenyat part del Palau del Duc de Toscana en Florencia y, entre pare y fill, construiren l’actual Museu de Belles Arts de Valencia. Com a gramátic, seguint en part al famós artiacá de Morvedre Iván Ballester, donava algunes de les diferencies ortográfiques y fonétiques entre castellá y valenciá:</p>
<p><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart08.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignleft  wp-image-22339" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart08.jpg?resize=396%2C176" alt="Castel y Artigues  " width="396" height="176" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart08.jpg?w=436 436w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart08.jpg?resize=300%2C133 300w" sizes="auto, (max-width: 396px) 100vw, 396px" /></a>«Y advierto, que jamás se hallan dos ll en el fin de vocablo Castellano, sino en su principio, y medio; pero en el Valenciano, en el principio, medio y fin; con el supuesto, que en principio de vocablo, la l sola ellèa, y vale tambien como dos: v.g. Lorens, Luna, lorer, etc. De enmedio; como, callem, Guillem. Del fin: como anell, cordell, mornell» (Castel, 1727, p.31)</p>
<p>El racionaliste  Castel tenía clar que’l orige del valenciá era el lletí, no el fabulós llemosí carolíngi. Com en 1727 no eixistíen estudis de les arrails iberes y prerromanes de part del lléxic valenciá, Castel día:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«Respondo, que x: porque en Valenciano se escriven, y pronuncian assi: deixar, y debuixar: Luego en Castellano en dicha x, porque los dos Idiomas son hijos del latin, y si el uno es antiguo, el otro también” (Castiel, 1727, p.47)</p>
<p> <a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart09.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="aligncenter  wp-image-22340" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart09.jpg?resize=449%2C151" alt="orige del valenciá " width="449" height="151" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart09.jpg?w=479 479w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart09.jpg?resize=300%2C101 300w" sizes="auto, (max-width: 449px) 100vw, 449px" /></a></p>
<p>Castel donava atra característica: ahon en cast. n’hiavía  consonant final sonora –<em>d</em>, en valenciá teníem la sorda –<em>t</em>:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“De la <em>d </em>digo , que ningún vocablo Catellano termina en t, sino en d, en vez de ella; ni en Valenciano en d, sino en t” (Castel, a.1727, p.21)</p>
<p><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart10.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignright  wp-image-22342" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart10.jpg?resize=408%2C154" alt="valenciá modern" width="408" height="154" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart10.jpg?w=440 440w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart10.jpg?resize=300%2C113 300w" sizes="auto, (max-width: 408px) 100vw, 408px" /></a>Aixina, si la paraula Nart es referira a l’aulorosa planta, en –<em>t</em>, asoles sería valenciá hui en día, perque’n catalá l’han prohibit. Els sindona lo mateix que siga morfología clásica y, també, del valenciá modern. Hui es atra singularitat que mos allunta del étim y de les llengües germanes:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.</strong>   ‘nart’</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cat.</strong>   ‘nard’</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cast.</strong>  ‘nardo’</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>nart</strong> “nart” (Roig: Espill, 1460)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>nart</strong> “nart: nardo” (Escrig: Dicc. 1887)</p>
<p>Lo que día Castel en 1727 ha segut alterat per grafíes impostes per la caterfa de l’extrema dreta catalanera. Observa, cegallipa Nart, eixemples de vocables valencians patrimonials, hui prohibits per acabar en -t:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.:</strong> nort,  vert, cart, bort, fret, almut, asut, heralt, baluart, magnitut, ácit, llíquit &#8230;</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cat.:</strong>  nord, verd, card, bord, fred, almud, asud, herald, baluard, magnitud, àcid, liquid&#8230;</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cast.;</strong> norte, verde, cardo, borde, almud, azud, heraldo, baluarte, magnitud, ácido, líquido&#8230;</p>
<h3><strong>L’Estació del</strong> <strong>Nort de Valencia</strong> <strong>y el tertuliá Nart</strong><strong style="font-size: 14px; line-height: 20px;"> </strong></h3>
<p><strong>A</strong>quell día que’n la llibrería París-Valencia  estaves sac  al muscle, crec que veníes de l’Estació del Nort, vora’l carrer Pelayo. Segur que anaves y tornaves d’algún viage tertuliá y revolucionari  prêt-à-porter.</p>
<p>Te veig, virtualment,  admirant la fachá modernista de l’Estació y, asparamenter, fent posturetes com si tingueres mal de ventre. Baix del rellonche voríes les jagantesques lletres de ‘Estació del Nord’ y, tremolant, pensaríes:</p>
<p style="padding-left: 60px;">‘¡Uy, ay, que me viene otra vez el Pentecontés idiomatico, uy, ay! ¡Entiendo perfectamente qué quiere decir el valenciano ‘Estació del Nord’! ¡Lo mismo que ‘Estació del Nord’ en catalán!” (Nart, semiólec del sac)</p>
<p>Lo que a gent ha olvidat es que eixe lletrero en catalá heu ficaren fa uns 20 anys els catalaners del PP (que’ls sindona lo mateix ser inmersors en coreá o turc, sempre que aumplixquen bolchaca). Aprofitaren la restauració de l’estació pera endosarmos la corrupció catalana ‘Nord’, morfología  que may ha segut valenciana.</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>nort </strong>-del anglo-germánic  <em>north</em>; en val. tenim la morfología etimológica ‘Nort’ desde sa primer documentació.</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>nort</strong> “al Nort, Nortnordeste, Nort” (Roiz:: Libro de reloges, Valencia, 1575)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>nort </strong>“a la banda del Nort del riu” (Blay: Sermó de la Conquista, 1666)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>nort</strong> “al nort de nostres marors” (Ballester: Ramellet, 1667)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>nort </strong>“la Plaça de Bous está enclavá&#8230; junt a la Estació del Nort” (Gadea: Tipos, 1908)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>nort </strong>“el ferrocarril del Nort” (Fullana: Gramática, 1915)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>nort</strong> “baixen del nort&#8230; que l’aigua de Tibi fa forts” (Llibret Foguera Hernán Cortés, Alacant, 1948)</p>
<p>La majoría de valencians —ensevismats en falles, paelles y fútbol—,  ni es donaren cónter d’eixe barbarisme en l’Estació del Nort; y heu ficaren  en mala idea, al ser porta de ciutat pera forasters com Nart. Era política de fets consumants (en Rita Barbera al front, que catalanisá dasta’ls rótuls de carrers).</p>
<p>No sempre patírem d’estes calamitats. Com a consol,  llixcam la ‘Quartilla’ que’l gramátic Castel escrigué a modo de colofó del seu llibre. En el semantisme de la composició,  ‘prolación’ equival a ‘pronunciació’.:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart11.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignright  wp-image-22343" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart11.jpg?resize=341%2C142" alt="Castel y Artigues" width="341" height="142" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart11.jpg?w=408 408w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart11.jpg?resize=300%2C125 300w" sizes="auto, (max-width: 341px) 100vw, 341px" /></a>«Es la lengua Castellana,</p>
<p style="padding-left: 60px;">sin duda, seria, y sonora:</p>
<p style="padding-left: 60px;">la Valenciana muy breve,</p>
<p style="padding-left: 60px;">y su prolacion graciosa»</p>
<p style="padding-left: 60px;">(Castel y Artigues, a.1727, p.64)</p>
<p>&nbsp;</p>
<h3><strong>El valenciá de Lleopolt Ignaci Planells (anys 1760)</strong><strong> </strong></h3>
<p>Mentres que espírits cults com Castel preteníen mantíndrer en purea el valenciá del 1700,  el grup del notari Ros y atres llemosinistes volíen rentar de castellanismes la llengua, sinse valorar que eren germanes y d’evolució paralela en bona part del lléxic y construccions sintáctiques.</p>
<p>Eixemple d’estos plomífers que ballaven en la corda fluixa dels arcaismes inventats per Ros y la purea d’un ensomiat valenciá perfet, parlat per la noblea carolingia del ducat <em> </em>d&#8217;Aquitania, va ser Lleopolt Ignasi Planells, discípul del citat Carlos Ros. Autor misteriós, en poquet fum d’imprenta, asoles deixá el  reescrit de la vida de fr. Pere de Denia, alterant les grafíes  que  Cristófol Mercader escrigué en el sigle anterior .</p>
<p>Aixina, imitant a Ros cambiava la ch-  de ‘chic’, del original del 1650,  per ‘gic’. Segons l’erudit Roc Chabás, el dit Planells sería “acérrimo partidario de la restauración lemosina» (Chabás, 1891) Atre estudiós, Faustí Barberá, confirmava que Planells seguía “recomendaciones del notario Carles Ros” (Barberá: Conferencias sobre bio-bibliografía de Carlos Ros, 1905).</p>
<p><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart12.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignright  wp-image-22344" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart12.jpg?resize=487%2C112" alt="Llengua d’Oc " width="487" height="112" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart12.jpg?w=535 535w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart12.jpg?resize=300%2C69 300w" sizes="auto, (max-width: 487px) 100vw, 487px" /></a>El peripatétic retorn a una llegendaria Llengua d’Oc de caballers artúrics y carolingis,  amagava el coent artifisi de Ros y atres llemosinistes que fachendaven de coneixer la llengua dels sigles IX al XIII y, per supost, tot era rústica ficció caldosa.</p>
<p>El dit Planells instigava als seus compatriotes a conéixer més el “idioma que dexó el Rey Jayme”, donant a enténdrer que ell era llexicógraf migevaliste. Deixant algú que atre invent seudo-arcaisant de Ros, a mosatros mos interesa el valenciá modern de Planells, eixe que no vorá el tertuliá Nart (per estar prohibit per el PP). Aixina,  por eixemple:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.:</strong>  “apretat contra la&#8230;” (BV, ms. 255, Planells, a. 1760)</p>
<p>El verp ‘apretar’ (del lletí <em>*appĕctŏrāre</em>), l’adj. ‘apretat’ y el posv. ‘apretura’ están prohibits en valenciá. Els colaboracionistes ensenyen als chiquets l’arcaisme y catalá viu ‘estrényer’. Mosatros tenim ‘estretar’ y ‘apretar’, en diferent semantisme. Esta familia lléxica usá per Planells en 1760 estava arrailá desde fea sigles; en testimonis com el del lletiniste Onofre Pou (a.1575) y autors en prosa y vers de tot tipo:<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>apretar </strong>“apretar” (Pou: Thesaurus, Valencia, 1575)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>apretar </strong>“apretes en forts grillons” (Sacro Monte Parnaso, 1687)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>apretat</strong> “está molt apretat en Roma” (Autobiog. B. Guillem, 4  juliol 1600)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>apretures</strong> “causantli tals apretures / lo estrany de les beceroles” (BN, Ros: Décimes al fi del Paper graciós, polítich, c.1750)</p>
<p>El casi desconegut Planells declara en el manuscrit que:</p>
<p style="text-align: center;">“hem paregué fer esta copia en valenciá”</p>
<p><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart13.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="aligncenter  wp-image-22345" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart13.jpg?resize=807%2C77" alt="copia en valenciá" width="807" height="77" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart13.jpg?w=849 849w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart13.jpg?resize=300%2C29 300w" sizes="auto, (max-width: 807px) 100vw, 807px" /></a></p>
<p>Y eixceptuant  arcaismes virtuals o reals, sí era valenciá del 1760 lo escrit per Planells. Entre les novetats trobem alguna vegá el cultisme etimológic ‘caball’ en billabial (del lleti <em>caballus</em>); y ‘caballer’ (del tardiu <em>caballarius</em>), que espentaríen  poc a poc als vulgarismes <em>cavall, </em> <em>cavaller</em>.</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>caballer</strong> “el dit caballer” (BV, ms. Planells, 1760)</p>
<p>El clásic <em>equus</em> havía desaparegut desde l’Etat Mija en les neolletines.  Per cert, la morfología “cavallo, cavallero”, en llabidental, encá era castellana cuan Planells fea el cámbit. Tingam per cert que, si en cast. mantingueren en 2014 les grafíes  <em>cavallo, cavaller</em>, els del IEC escriuríen <em>caball, caballer </em> pera alluntarse del odiat idioma germá:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cast</strong>. <strong><em>cavallo</em></strong>: «vn cavallo que  cargado en&#8230;» (Quevedo: La cuna y la sepultura, 1633)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cast</strong>. <strong><em>cavallo</em></strong>: «los piquetes de á cavallo prosiguen» (Leandro de Viana: Diario del Sitio de la Plaza de Filipinas por los Ingleses, 1764)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cast</strong>. <strong><em>cavallero</em></strong>: «Alvarado, cavallero natural de Badajoz” (Garcilaso de la Vega: La Florida del Inca, 1605)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cast</strong>. <strong><em>cavallero</em></strong>: «la noticia que me dio un cavallero, el qual estuvo algunos años en Roma» (Feijoo: Cartas eruditas y curiosas, año 1753)</p>
<p>Per atra part,  Planells manté morfologíes patrimonials, pluralisant correctament:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. de Planells</strong> <strong>en 1760</strong> : «en honor y cult de les Imagens»</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cat. del PP en 2014</strong>:         «amb honor i culte de les Imatges»</p>
<p>Planells, lo mateix que feen els clásics y els actuals valencians (no catalanisats per el PP), manté la prep. <strong><em>en</em></strong>  davant de topónim; construció que’n cat. du  <strong><em>a</em></strong>:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.:</strong> “Comisari en Terra Santa” (BV, ms. Planells, 1760)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.:</strong> “encallá en Cap de Pals” (BV, ms. Planells, 1760)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.:</strong> “en Chelva” (BV, ms. Planells, 1760)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.:</strong> “en Denia, a un parent del&#8230;” (BV, Planells, 1760)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.</strong>: “en Alcoy vivíen dos enemistats” (BV, Planells, 1760)</p>
<p>Planells també oferix semantismes metafórics, com el del <em>pa en barbes</em> o florit:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“pa en barbes&#8230; un poch de pa florit”  (BV, ms. Planells, 1760)</p>
<p>La construcció fugía del apóstrof:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.:</strong>  “al atre día”  (BV, ms. Planells, 1760)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cat.:</strong> “a l’altre dia”</p>
<p>Planells dona eixemples de contruccions en valenciá y sa traducció al castellá:</p>
<p>“Aná Ana al Temple, Fuè Ana al Templo. Supost que Pere amà, àma tu tambè. Supuesto que amò Pedro, àma tu tambien” (Planells, 1760)</p>
<p><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart14.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="aligncenter  wp-image-22346" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart14.jpg?resize=715%2C421" alt="d’Isabel de Villena " width="715" height="421" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart14.jpg?w=847 847w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart14.jpg?resize=300%2C177 300w" sizes="auto, (max-width: 715px) 100vw, 715px" /></a></p>
<p>L’atormentat Planells, en el seu desig d’aparentar domini del valenciá clásic, agarrava paraules del lléxic d’Isabel de Villena (‘espelunca’); y, també,  ductosos valencianismes com  <em>posilga</em>:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>espelunca </strong>  “spelunca de lladres” (Villena, Isabel de: Vita Christi, 1497)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>espelunca</strong>   “spelunca de lladres y posilga de enemichs” (Ms. Planells, 1760)</p>
<p>Mentres que’l derivat del lletí ‘<em>spelunca</em>’, cova en tenebrea, era comú al val. cast. y catalá; el sust. ‘posilga’ (d’un lletí *<em>porcilĭca</em>) sería castellanisme; encá que Escrig també l’arreplegara (Dicc.1851). En valenciá es més própit <em>porcatera.</em></p>
<p>Els abstractes oferixen la terminació –<em>ea </em>del valenciá:</p>
<p style="padding-left: 60px; text-align: left;">“la purea del&#8230;” (BV, ms. 255, Planells,. 1760)</p>
<p style="padding-left: 60px; text-align: left;">“la planea de la&#8230;” (Planells,  1760)</p>
<p style="text-align: left; padding-left: 60px;"><strong>andaluso y catalá:</strong> <em>puresa, planesa</em>.</p>
<p>El manuscrit de Planells conté valenciá que hui es perseguit per el fascisme filológic:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.</strong> «peixcar molt peix milagrosament» (BV, ms. 255, Planells,. 1760)<strong> </strong></p>
<p>També els clásics valencians ‘enfermetat’,  ‘enfermer’, ‘enfermería’ estant hui prácticament prohibits o, en tot cas, marginats per  els  catalans ‘infermer’, infermeria’:<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.:</strong> “conegué la enfermetat&#8230; y al guardia de la enfermeria doná resignat&#8230;” (BV, ms. 255, Planells: Vida  fr. Pere, 1760)</p>
<p>No cap el buidat de lléxic valenciá de Planells en un artícul, encá que siga llarc; aixina que  asoles ham oferit  uns vocables. Per si acás, abans de tildar de castellanisme algú d’ells, es recomanable consultar<em> dhivam.wordpress. </em>Per eixemple, el sust. ‘retrato’   voríem que’s cultisme valenciá acabat en –<em>o</em>:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. retrato:</strong> “christians retratos” (Planells, 1760)</p>
<p>Per l´any 1400 havía escomensat la reducció de grups consonántics d´étims lletins; aixina, del lletí  <em>temptare</em>  ixqué un <em>tentar</em> en St. Vicent Ferrer: No obstant,  abanda de <em>temptare</em>, el també lletí <em>tentare  </em>pot ser l´orige del verp <em>tentar</em> del valenciá modern, conegut dels clasics: “ab scandall&#8230; tente” (March, A.: Poesíes, c. 1445), lo mateix que derivats com “<em>destentar</em>”, també en Ausias March.</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. de Planells:</strong>  “Montanya de les tentacions”</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cat. del PP:</strong>         “Muntanya de les temptacions”</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>val.:  </strong>“estes tentacions” (Pérez, Miquel: Imitació de Iesuchrist, 1491)</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>cat.:</strong>  “aquestes temptacions”</p>
<p>En Planells ixen paraules com ‘adelantament’,  usual en val. modern; prohibit per l’IEC y sa mascota AVLL:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>adelantament</strong> “observaven estos adelantaments” (Planells, 1760)</p>
<p>La figura poc reconeguda de Planells y atres personages similars mos demostra que, dasta en el denigrat sigle XVIII, eixistiren controversies idiomátiques respecte a la llengua; pero ningú dels llitigants deixava de deféndrer la singularitat del valenciá, encá que estaven contaminats de la teoría dels panegiristes del sigle XVI, la d’una  llengua llemosina perfecta, naixcuda en el cor del Imperi Carolingi.</p>
<h3><strong>Sinyoret Nart: els racionalistes del 1700, ¿eren pepers?</strong><strong> </strong></h3>
<p>Si el tertuliá Nart, en el sac al muscle o sin ell, visitara el Reyne a mitants del XVIII, trobaría la mateixa actitut  respecte al idioma. La societat  patía pobrea y, producte d’esta situació, Madrit s’aumplía d’horchaters valencians buscant caragols (dinés). Dasta’ls velluters del bario del Pilar (que ‘l franquisme cambiá per Barri de Velluters) conegueren la miseria. Mentres, en l’antany esplendida Oriola (‘<em>Ploga o no ploga, sempre n’hia forment en Oriola</em>’) la gent, morta de  fam, se l’amportava la pelá.</p>
<p>El millor remey que teníen nostres antepasasts era el riurer. El coloquiers viajaven d’un puesto a atre parodiant calamitats y burlanse dasta de les autoritats (‘comisaris de la palla de fabes’). La lliteratura de cordell anava fent idioma al descriurer casoris, beatificacions, festes de Carnistoltes, conversacions entre’l Micalet y la torre Espioca, afonament del preu de la seda, els enamorats de monges, la pacencia del peixcahor de canya, l’ofisi de milocher, etc.</p>
<p>Mentres tant, alguns valencians d’espales cubertes debatíen al redor del idioma en racioni, jusgant l’autenticitat d’algunes obres. Aixina, l’erudit Vicent Ximeno va ser u dels primers que denunciá la falsificació de les ‘Trobes de Jaume Febrer’. En l’any 1759, en carta a Andrés Burriel, li día:</p>
<p style="padding-left: 30px;"><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart15.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignright size-full wp-image-22351" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart15.jpg?resize=416%2C310" alt="Vicent Ximeno " width="416" height="310" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart15.jpg?w=416 416w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart15.jpg?resize=300%2C224 300w" sizes="auto, (max-width: 416px) 100vw, 416px" /></a>“Lo que ay (sic) que notar en estos quadernos, que he copiado de otros, que Don Joseph Ortí y Mayor  trasladó de los que fueron de Onofre Esquerdo, es,  que el lenguage valenciano no corresponde al tiempo que vivia el Rey Conquistadpr, que es quando Jayme Febrer los escrivió&#8230;”   (BN. ms. 3947, Vicente Ximeno a Andrés Burriel, 6 de abril 1759)</p>
<p>Vicent Ximeno, pera no chafarse els dits, volía escorcollar algún manuscrit de ‘Les Trobes’ que fora més antiu que’l del falsari Esquerdo: “Si se huviera podido encontrar alguna copia anterior a la de Onofre Esquerdo&#8230;” (ib. 1759)</p>
<p>Segur que Nart, al llegir la definició de ‘lenguage valenciano’ en la carta de Ximeno, haura fet una de les seues carases de reguiny, pensant:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“¡Ya lo sabía yo, es un lenguaje, un dialecto. Nada de idioma!” (Nart del Sac)</p>
<p>No, Nart. Els escritors usaven ‘llenguage’ com a sinónim de llengua o idioma; també en castellá:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“la lisura del lenguaje castellano” (Cervantes: Segunda perte del Quijote, 1615)</p>
<p style="padding-left: 60px;">“en la poesía española, en todo su sabor de lenguaje castellano” (Jorge Guillén: Cartas, 1940)</p>
<p>En les mateixes cartes a Burriel, ahon senyala la falsificació de les ‘Trobes’ per part del genealogiste Esquerdo, es referix també a la llengua valenciana:</p>
<p>&nbsp;</p>
<p><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignright  wp-image-22352" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart16.jpg?resize=408%2C157" alt="genealogiste Esquerdo" width="408" height="157" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart16.jpg?w=587 587w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart16.jpg?resize=300%2C116 300w" sizes="auto, (max-width: 408px) 100vw, 408px" /></p>
<p>“otra carta mía sobre algunas dudas, que pueda poner, quien esté versado en la lengua valenciana, sobre la legitimidad de esta obra de Febrer” (Bib. Nac, ms.  3947,   Ximeno, abril 1765)</p>
<p>&nbsp;</p>
<p>&nbsp;</p>
<p>&nbsp;</p>
<p>&nbsp;</p>
<h3><strong>Triscant sinse risc, les llingüistes Nart y Cuadras aplegarán a Bruseles </strong><span style="font-size: 14px; line-height: 20px;"> </span></h3>
<p><strong>E</strong>studiós de la naturalea, ornitólec de prestigi y, entre atres cárrecs,   bibliotecari del Jardí Botánic de Madrit, el valenciá Simón de Rojas (Titaigües, 1777) era un intelectual lliberal que viajá per Europa y Africa en misions  centífiques y, també, d’espionage, seguint el modus operandi d’atre valencia: el matemátic y marí Jorge Juan de Novelda.</p>
<p><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart17.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignleft  wp-image-22353" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart17.jpg?resize=329%2C105" alt="Fernando Martín Polo " width="329" height="105" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart17.jpg?w=530 530w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart17.jpg?resize=300%2C96 300w" sizes="auto, (max-width: 329px) 100vw, 329px" /></a>N’hia que agrair a Fernando Martín Polo l’ample coneiximent que ha fet de l’apasionant vida del centífic Simón de Rojas, aixina com l’estudi dels manuscrits, A mosatros, evidenment, mos interesa el titulat ‘Apuntes para un diccionari’, ahon dona lléxic del parlar castellá de Titaigües y sa redolá; separant paraules “que se usan en valenciano”, carent de chovinisme,  reconeix  y fa menció d’aragonesismes.</p>
<p>Estes obres solíen ferse sinse presa, arreplegant informació a lo llarc dels anys. En este cas, asoles tenim certea de que estava feta  abans de sa mort (Madrit, 1827). Per encárrec Real, vixqué en Llondres y aná al Nort d’Africa (Mogador), coneixent  llengües com el lletí, grec , inglés y árap (que estudiá per l’any 1801).</p>
<p>Com anécdota, en el dicc. manuscrit de Rojas n’hian moltes fulles en signes que, en un primer moment, em pareixíen caracters áraps. Estava equivocat. Eren taquigráfics, encá que no puc dir si eren en taquigrafía antiga o la moderna valenciana,  invent  del  valenciá Martí en l’any 1802. Entre’ls valencianismes del manuscrit  ixen veus que pasaren a atres idiomes:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.:</strong> “baladre” (Dicc. de Rojas, c. 1820)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.:</strong> “carchofa”  (Dicc. de Rojas, c. 1820)</p>
<p>D’atres paraules escriu cóm es diuen en Titaigües, en valenciá y castellá: <a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart18.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignright  wp-image-22354" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart18.jpg?resize=357%2C105" alt="Simón de Rojas" width="357" height="105" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart18.jpg?w=510 510w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart18.jpg?resize=300%2C88 300w" sizes="auto, (max-width: 357px) 100vw, 357px" /></a></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.:</strong> “pulse, en valenciano pols: sien” (Dicc. de Rojas, c. 1820)</p>
<p>Y també ixen vocables  polémics:<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.:</strong> “rocha: cuesta” (Dicc. de Rojas, c. 1820)</p>
<p>En Alcoy tenim la Font Roja que, en grafía més alluntá del castellá, sería Rocha. Els catalaners neguen categóricament que roja / rocha tinga atra semantisme que’l derivat del lletí  <em>rubeus</em>, per referencia a la terra d’eixe color del escarpat puesto. No obstant, Corominas parla  de la «variante mozárabe rocha», anyandint que la veu es llocalisa en una ampla área:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart19.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignright  wp-image-22355" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart19.jpg?resize=339%2C119" alt="Font Roja " width="339" height="119" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart19.jpg?w=376 376w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nart19.jpg?resize=300%2C105 300w" sizes="auto, (max-width: 339px) 100vw, 339px" /></a>rocha</strong> “rocha&#8230; en Pavías, junto a Segorbe y todo a lo largo de la frontera lingüística, aproximadamente desde Peñagolosa hasta Alcoy” (DCECH, V, p.44)</p>
<p>Colominas donava eixemples de ‘rocha’ o  pendent  (que ell catalanisava arbitrariament en <em>rotxa</em>) desde  Sallent d’Aixátiva a Font de la Figuera, concordant en.l’acepció ‘rocha: cuesta’ del dicc. de Simon de Rojas pera Titaygües. Recorde que, desde fa molts anys, mon amic Carbonell em día una y atra vegá que la Font Roja (Rocha) era per estar el naiximent de les aigües en puesto elevat en relació a la part baixa de la Foya d’Alcoy. La veritat es que l’aigua d’eixa font, que yo sapia, ix cristalina, sinse partícules argiloses o  d’óxit d’oligist y atres elements que pugueren colorejarla. Aixina que també  podríem traduir l’hidrónim al cast. en atre significat al corrent:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.:</strong>   ‘Font Roja / Rocha’</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cast.:</strong>  ‘Fuente de la cuesta’ (o de la roca)</p>
<p>En l’apartat  “Modos de hablar y refranes propios’, Simón de Rojas oferix refrans y modismes en mixtura de valenciá y castellá:</p>
<p style="text-align: center;">“andar a redolons” (Dicc. Rojas, c.1820)</p>
<p style="text-align: center;">“córrer la andola” (Dicc. Rojas, c.1820)</p>
<p style="text-align: center;">“el que no arrisca, no trisca” (Dicc. Rojas, c.1820)</p>
<p style="text-align: center;">“córrer ceca y mena y la Vall de Andorra” (Dicc. Rojas, c.1820)</p>
<p>El refrá valenciá ‘Qui  no s’arrisca no trisca’, llaugerament alterat per Simón de Rojas,  te atres versions valenciana: “Qui no s’arrisca no peixca” y “<em>Qui no arrisca, no pisca</em>”; ahon ‘trisca’ y ‘pisca’ seríen sinónims d’agarrar, obtíndrer algo en un gran risc indefinit.</p>
<p>Al verp valenciá ‘triscar’, comú al cast. y port.,  li donen d’étim un gótic “<em>*thriskan</em>, trillar” (DECLLC, VIII, p.786); pero sempre estigué asociat als balls de moviments rápits y a  botar compulsivament, comportament que ofería  gran risc de cáurer baquetá.</p>
<p>El val. ‘triscar’ (cat. trescar) ya ix en significat alluntat de supost étim gótic en el clásic Jaume Roig. Quimerétic misógim, marmolava contra pecatoses mullers que triscaven y ballaven la ‘baixa” o ‘baxa’, nom d’un mogut ball o dança migeval valenciana:</p>
<p style="padding-left: 90px;">«e bells convits /&#8230;/</p>
<p style="padding-left: 90px;">moms e grans festes</p>
<p style="padding-left: 90px;">les dames prestes al bell triscar</p>
<p style="padding-left: 90px;">baxa dançar» (Roig: Espill, 1460)</p>
<p>Paulatinament, la conexió <em>ballar = triscar</em>  s’aná  ampliant semanticament. Aixina, a mitants del XIX, Escrig arreplegava “triscahor, triscament, triscant”; y el verp  “triscar: per enredar y travesear” (Escrig: Dicc.1851), remitint a ‘trincar’:<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;">“<strong>triscar</strong> = trincar: Ir saltando o no parar. Obrar con actividad” (Escrig, 1851)</p>
<p>Més o manco era el semantisme que’l valenciá Azorín li donava en sa obra ‘Valencia’, ahon introduía paraules valencianes que, també, eren castellanes:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«pájaros que despiertan y triscan en la espesura»» (Azorín: Valencia, 1940)</p>
<p>Els colaboracionistes de l’AVLL donen preferencia al cat. ‘trescar’, pera que’ls Narts  puguen dir que’ls ha vingut el Pentecostés idiomátic.</p>
<p>Y, aubrint atra finestra etimológica, tenim el val. y cast. ‘<em>tris</em>’ asociat al risc de estar prop a cáurer un bac o patir desgracies; per eixemple: ‘He estat en un tris d’asbararme mentres ballava’.</p>
<p>Teoricament, <em>tris</em> y <em>triscar</em>, no tindríen relació per sa distinta etimología. Desde sempre n’hiagut unanimitat en donar orige onomatopéyic a ‘tris’. Aixina, el llicenciat Covarrubias, que redactá part del ‘Thesoro” vivint en Valencia, escrigué:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“Ser una cosa tan delicada que facilmente se quiebra, como es una pieza de vidrio, decimos <em>estar en un tris</em>, por el sonido que hace quebrándose” (Covarrubias: Thesoro, 1611)</p>
<p>No obstant, aixó de pareixer arrail de tris(car), e ixir en expresions de perill fa que ductem. En valenciá estava arrailat:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“El pare, que ou alló&#8230;  estigué en un tris de ferne una; perque com era home que no tenía els pels seguits&#8230;” (Galiana. Rond. de rondalles, 1768, p.51)</p>
<p>Y ara, raere de fer esta contumacia d’etimología popular de ‘tris’ y ‘triscar’, tornem al dit “Qui no s’arrisca, no trisca” y l’expresió lletina ‘tris et per’, idiotisme que aludiría al surrealiste perill  de ballar o botar en tres peus per content. Lo recorda   el teólec ‘Maese Rodrigo’  (Carmona, 1444):</p>
<p style="padding-left: 60px;">“el solaz o fiesta o dança. y dizese de <em>tris et pes</em>. casy saltar o dançar con tres pies en señal de alegria. (Fernández de Santaella, Rodrigo: <em>Vocabulario ecclesiasticum</em>, 1499)</p>
<p>Deixem al sabi Simón de Rojas y son diccionari en espanyol, valenciá y aragonés; llengües que’ls eixpansionistes catalans y colaboracionistes valencians intenten aufegar. Curiosament, els filólecs que analicen obres clásiques y migevals no tenen més remey que recordar sa eixistencia:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«tratados que contienen notas y glosas en lenguas romances: español, valenciano o aragonés, para facilitar la enseñanza del latín» (G. Aranda,  Mª Ángeles: La enseñanza del latín y de las lenguas romances en los siglos XVI y XVII)</p>
<p>Del 1828 es el conegut comentari de Moratín respecte a les comedies de Torres Naharro, escrites en idiomes europeus que s’ascoltaven en la Roma del Renaiximent. El filólec Alberto Lista  reproduia l’análisis de Moratín:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«He aquí la descripción que hace de esta comedia Moratin, que es como suya. La escena es en Roma en casa de un cardenal (&#8230;) introducir diferentes idiomas para animar el diálogo: uno habla en latín, otro en frances, otro en italiano, otro en valenciano, otro en portugués, y los demas en castellano» (Lista, Alberto: Lecciones de Literatura Española, Imp. Nicolás Arias, Madrid, 1836)</p>
<p>Efectivament,  Moratín fea menció dels idiomes cults més parlats en la Roma de Miquel Angel, Maquiavel y Lleonart de Vinci; aixina, en l’edició parisina, llegim:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«la variedad de idiomas que hay en esta comedia&#8230; Serafina y Dorosia hablan en valenciano, el fraile y su lego les responden en latín, Orfea y Bruneta su criada se quejan en italiano, y Floristan las consuela en castellano» (Moratín: Orígenes del teatro español, ed. Paris, 1838, p.65)</p>
<p>&nbsp;</p>
<p>&nbsp;</p>
<p>The post <a href="http://ricartgarciamoya.com/2015/01/17/el-galliponter-nart-y-la-llengua-valenciana/">El galliponter Nart y la llengua valenciana</a> appeared first on <a href="http://ricartgarciamoya.com">RICART GARCIA MOYA</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
		<post-id xmlns="com-wordpress:feed-additions:1">22317</post-id>	</item>
		<item>
		<title>Sinyora Rosa Seser: ¿diu vosté que’l Marqués de Denia no fea de traductor de valenciá?</title>
		<link>http://ricartgarciamoya.com/2015/01/01/rosa-seser-marques-de-denia/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[ricart]]></dc:creator>
		<pubDate>Thu, 01 Jan 2015 11:37:27 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[El Palleter]]></category>
		<category><![CDATA[Las Provincias]]></category>
		<guid isPermaLink="false">http://ricartgarciamoya.com/?p=21048</guid>

					<description><![CDATA[<p>Ricart García Moya En idioma valenciá tenim certes veus polisémiques com marcolfa (de Marcolfa, mare de Bertoldino en l’Astutie solitissime di Bertoldo, del it. Croce) que’s diu de la dona astuta, que fa acció moralment lleja en disimul, que‘s com &#8230; <a class="kt-excerpt-readmore" href="http://ricartgarciamoya.com/2015/01/01/rosa-seser-marques-de-denia/" aria-label="Sinyora Rosa Seser: ¿diu vosté que’l Marqués de Denia no fea de traductor de valenciá?">Leer m&#225;s</a></p>
<p>The post <a href="http://ricartgarciamoya.com/2015/01/01/rosa-seser-marques-de-denia/">Sinyora Rosa Seser: ¿diu vosté que’l Marqués de Denia no fea de traductor de valenciá?</a> appeared first on <a href="http://ricartgarciamoya.com">RICART GARCIA MOYA</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[<p style="text-align: center;"><strong>Ricart García Moya</strong></p>
<p><strong><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/rosa-seser-01.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignright  wp-image-21050" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/rosa-seser-01.jpg?resize=323%2C452" alt="duque-de-lerma" width="323" height="452" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/rosa-seser-01.jpg?w=286 286w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/rosa-seser-01.jpg?resize=215%2C300 215w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/rosa-seser-01.jpg?resize=260%2C364 260w" sizes="auto, (max-width: 323px) 100vw, 323px" /></a>E</strong>n idioma valenciá tenim certes veus polisémiques com <em>marcolfa </em>(de <em>Marcolfa</em>, mare de <em>Bertoldino </em>en l’<em>Astutie solitissime di Bertoldo</em>, del it. Croce) que’s diu de la dona astuta, que fa acció moralment lleja en disimul, que‘s com la sinyora Rosa Seser fa a vegaes fil de cagarcos. Tot lo que ampoma heu catalanisa; y, en ciutat chicoteta, el cárrec d’archivera municipal dona valor de lley a lo que escriu y als conceptes que asolta la, per atra banda, educá mauleta.</p>
<p>Al visitar l’archiu de Denia em doní cónter que l’archivera Seser es mereixía eixe prémit catalaniste ‘Tardor 2011’ (‘otony’ en valenciá cult, del lletí <em>autumnus, </em>que doná el fr. <em>automne</em>, it. <em>autunno</em>, port. <em>outono</em>, val. <em>otony</em>, etc.). El galardó l’arreplegá Seser de mans d’una troupe estrafalaria, en eixemplars com Cocacola Baldoví, artiste que fa la monquilí en el Congrés de Madrit.</p>
<p>Rosa Seser es especialista en el marqués de Denia o duc de Lerma. De fet, dasta ha coordinat encontres y cursets ahon donava llum referent a:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“las nuevas posturas historiográficas sobre la controvertida figura del Duque de Lerma, privado del rey Felipe III, su papel como Marqués de Denia y el estudio detallado&#8230;” (UNED, El Duque de Lerma y el marquesado de Denia, Coordinadora: Dª Rosa Seser. Denia, 2010)</p>
<p>Per tant, com Seser coneix vida y milacres de Fernando de Rojas Sandoval y Borja, marqués de Denia y duc de Lerma, li preguntí si havía trobat més documentació sobre la faceta de traductor de valenciá pera’l soberá Felip III d’Espanya (II de Valencia). L’erudita, en mija sonrisa de conill, em digué que eren suposicions sinse fonament, y que may havía vist un document relatiu a eixa activitat del duc de Lerma. Pera donar força al seu veredicte, en expresió de suficencia, em digué:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«Mire, si el marqués de Denia era castellá, ¿cóm anava a coneixer el valenciá?» (Seser i Pérez, especialista en el marqués de Denia).</p>
<p>Tenía rahó en part. Efectivament, Fernando de Rojas Sandoval y Borja havía naixcut en Tordesillas (a.1553), pero era un Borja dasta els nyitols, de la mateixa sanc que’l duc de Gandía St. Francesc de Borja y el Papa Borja; que sí parlaven valenciá. El marqués de Denia —inmortalisat per Rubens y, també, per lo molt que furtava—, es sentía valenciá, y la noblea del Imperi d’Espanya heu sabía. Aixina, el flare Fonseca comentava:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“y aconsejándose su Magestad en negocios graves con el Duque de Lerma, que era valenciano, y tenía buena parte de sus Estados en aquel Reyno” (Fonseca, Damián: Justa expulsión de los moriscos, Roma , 1612, p.205) El mateix croniste donava validea a lo dit, per haver vixcut molt de temps en el Reyne de Valencia:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“de todas estas cosas tengo noticia, por averme (sic) criado en aquel Reyno de Valencia, y aver vivido en el, por espacio de veynte años” (Fonseca: Justa expulsión de los moriscos, Prólogo, Roma, 1612)</p>
<p>De totes formes, fa molts anys doní a coneixer lo que havía trobat en l’ACA: que’l Marqués de Denia era traductor de valenciá pera’l rey d’Espanya.</p>
<p><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/marques-de-denia-01.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="aligncenter size-full wp-image-21052" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/marques-de-denia-01.jpg?resize=731%2C766" alt="marques-de-denia" width="731" height="766" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/marques-de-denia-01.jpg?w=731 731w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/marques-de-denia-01.jpg?resize=286%2C300 286w" sizes="auto, (max-width: 731px) 100vw, 731px" /></a></p>
<p>L’artícul es publicá el 24 de setembre de 1996 en el diari Las Provincias, molt llegit en Denia. Per tant, ¿quí pot créurer que Rosa Seser, archivera de Denia y especialista en eixe personage, estiga tant en Babia que no sapia, que no conega, que no haja parlat d’astó en cap dels especialistes en el duc de Lerma?. Atre preguntat pera Seser. Si, per eixemple, yo haguera trobat un document ahon es diguera que’l marqués de Denia —auténtic rey d’Espanya en el 1600—, fea de traductor de catalá, ¿heu desconeixería Rosa Seser? Apostaría ma vida a que la sinyora Seser donaría la reproducció del document en tots el panflets que editara l’Ajuntament de Denia y, ademés, ficaría en jagantesques lletres roges lo de ‘traductor de català’. Els que ampomen prémits ‘Tardor’ son aixina. Lo que seguix, resumit, es l’articul ahon donava a conéixer que’l marqués de Denia traduía la llengua valenciana al soberá: Lo que seguix, resumit, es l’articul ahon donava a conéixer que’l marqués de Denia traduía la llengua valenciana al soberá:</p>
<h3><strong>El Marqués de Denia, traductor de llengua valenciana </strong></h3>
<p><strong>(Las Provincias, 24/ 09 /1996)</strong></p>
<p><strong>E</strong>sbelto, inteligente, elegante, hierático y máxima autoridad en España; lo tenía todo, pero era gafe:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«Yendo a Valencia, al entrar el Rey y el duque de Lerma en la barca de Arganda, no entraron, y los que pasaron en ella se hundieron. En Valencia, haciéndole al Rey salva los mosqueteros, reventaron los mosquetes. Como los valencianos no consintieron dar las almadrabas al duque, regresaron a Madrid sin hacer Cortes y se fueron al Escorial, y aquella noche se quemaron los cuatro cuartos de la casa; fue de espantar» (Bib. Nacional, Ms. 9856)</p>
<p>Dejando el festivo introito, lo cierto es que el duque de Lerma (en el Reino de Valencia preferían llamarle marqués de Denia) controlaba el poder y, como valencianohablante, traducía los documentos dirigidos al monarca. Así, el 11 de enero de 1599 llegaba a Madrid una relación de la entrada real en Valencia, indicando a:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«Vuestra Majestad la mande ver, aunque escrita en lengua valenciana, pues podrá servir de intérprete el marqués de Denia» (ACA, L. 1350).</p>
<p>Esta fórmula se repite en otros legajos. Los textos traducidos por «el de Lerma» (así conocido en Castilla) contenían estructuras léxicas que han permanecido respetadas hasta ahora, por ejemplo: «gran número de joyes y lo demés; sarau en la Llonja», frases que los inmersores y políticos melifluos transforman en «gran nombre de joies i la resta; sarau a la Lotja»; es decir, en el mixtifori del IEC.</p>
<p>El poderoso Lerma sonreiría bajo el bigote si, supongamos, leyera «adresa» como sinónimo de «domicili»; y no es que desconociera el término, pues tradujo frases como estas: «Esta ciutat adresará carrers y lo portal de S.Vicent». Para un valenciano como él, la connotación del vocablo coincidía con la expresada por el notario Carlos Ros en 1764: «adréç» equivalía al castellano aderezo, no a vivienda o domicilio. El duque no hubiera consentido la imposición de caprichos léxicos escogidos entre arcaismos y neologismos por los filólogos del IEC.</p>
<p>Con el duque de Lerma se medían palabras y títulos. En «Relaciones Universales del Mundo» (Valladolid, año 1603) citan a Barcelona como «cabeza del condado de Cataluña» (f. 3), y no es errata de imprenta, sino el título correcto de la expansionista región. La obra está «dirigida a don Francisco Gómez de Sandoval, duque de Lerma». Respecto a la claudicación ante el catalanismo ‘adreça’ por parte de nuestras débiles instituciones (vean recibos de Hacienda, Telefónica, Universidad, etc.) tiene que ver con el razonamiento del lingüista Alvaro Gálmes:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“El carácter dialectal de un idioma se manifiesta por el sentimiento de inferioridad de quien lo practica, pues considera su habla como perteneciente a un estrato cultural más bajo que el de la lengua general».</p>
<p>Y no hay pueblo más acomplejado que el valenciano respecto al castellano y catalán. Hasta en las islas Feroe, con menos habitantes que Alcoy, presumen de un idioma que apenas se distingue del danés, y la ínclita TV española —autista respecto al valenciano— con motivo del partido entre España y Feroe ensalzaba su singularidad idiomática. ¡Vaya cambio con la situación del Reino en 1599!</p>
<p><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/marques-de-denia-02.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="aligncenter size-full wp-image-21053" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/marques-de-denia-02.jpg?resize=600%2C693" alt="rosa-seser" width="600" height="693" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/marques-de-denia-02.jpg?w=600 600w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/marques-de-denia-02.jpg?resize=260%2C300 260w" sizes="auto, (max-width: 600px) 100vw, 600px" /></a></p>
<p>Com Rosa Seser, especialista en catalanisar Denia, seguirá ignorant esta documentació, reproduixc sanseres les cartes que ningú catalaniste vol vórer; encá que, retallaes, les vaig publicar en ‘Historias del idioma valenciano’ (a. 2003, p.78). Per cert, d’este llibre es copiaren les reproduccions que du el llibre de la meua amiga Dª Teresa Puerto.</p>
<h3><strong>Rosa Seser y sa rondalla mauleta </strong></h3>
<p><strong>L</strong>’Ajuntament de Denia, en dinés del contribuyent trau publicacions cares, en paper del bo y a tot color, pera arrailar el catalanisme. Tenen tonellaes d’eixemplars y la sinyora Seser els endosa al primer que cau per l’archiu de Denia. U d’ells du de títul ‘<em>Itinerari Històric. Un passeig per Dénia recordant la Guerra de Successió</em>”. Els perpetradors d’ell son Josep Ivars Pérez, ‘Premi Tardor 2008’, y Rosa Seser, ‘Premi Tardor 2011’. Com el sinyor Pérez es arquitecte, intuixc que sa contribució al panflet es reduida, per ser l’archivera Pérez qui deu tíndrer més fum d’imprenta per sa formació de Lletres.</p>
<p>Asoles he parlat una vegá en ella, el dilluns 27 de giner d’este 2014. La conversació es llimitá a lo mínim, en preguntes que, poquet a poquet, feen que Seser em guipara sinse enténdrer que fea allí y qué pretenía. Pera no pédrer temps, destacarem l’anronia que te de reproduir el divulgat dibuix anacrónic d’Argemí, el de la falsa proclamació en Denia del archiduc Carlos d&#8217;Austria:</p>
<p style="text-align: center;">«el 18 d’agost de 1705 proclama Rei de València l’arxiduc Carles a Dénia»</p>
<p style="text-align: center;">(Rosa Seser: La Guerra de Successió, Ajunt. de Dénia)</p>
<p>Deixant abanda que ‘archiduc’ s’escriu en &#8211;<em>ch</em>-, del lletí <em>archi </em>y fr. <em>duc </em>&gt; fr. <em>archiduc</em>, val. <em>archiduc</em>, cast. <em>archiduque</em>, ingl. <em>archduke </em>(val. “archiduc”, Porcar: Dietari, 1599), l’archivera Seser desconeix, per lo vist, que’n el Reyne de Valencia no teníen el protocol castellá de <em>Proclamació</em>; aixina que’l ausent archiduc (amagat en altamar raere dels acollonants canons del Ranelagh y el Britannia) no podía ser nomenat rey dels valencians (asoles era llegítim si fea Jurament dels Furs de la Ciutat y Reyne de  Valencia).</p>
<p>Desde temps de Joan Fuster, u dels anacrónics documents furris que’ls catalaners eixhibixen com a <em>leitmotiv </em>pera impóndrer les cuatre barres es la pintura del artiste barceloní Argemí, que tant agrá a Seser. El catalá Tomás Argemí (Barcelona, 1870), havía illustrat revistes com <em>l’Esquella de la Torratxa </em>per l&#8217;any 1900 y, per la mateixa época, pintá l’anacrónica proclamació en Denia al estil dels <em>péplums </em>histórics del expansionisme catalá. El prefascisme nacionaliste sinyorejava la Barcelona d’Argemí, y els seus amics fea temps que havían ideat la Gran Catalunya dasta Oriola, en les cuatre barres com a símbol sagrat.</p>
<p><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/proclamaci%C3%B3-en-Denia.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignright size-full wp-image-21054" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/proclamaci%C3%B3-en-Denia.jpg?resize=450%2C268" alt="proclamació-en-Denia" width="450" height="268" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/proclamaci%C3%B3-en-Denia.jpg?w=450 450w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/proclamaci%C3%B3-en-Denia.jpg?resize=300%2C179 300w" sizes="auto, (max-width: 450px) 100vw, 450px" /></a>En un ambient escenográfic que sembla del <em>Sombrero de tres picos </em>d’Alarcón, un almidonat retor beneix la márfega de cuatre barres mentres el poble, representat per monyicots en sarahuells y llauraores d’ópera bufa, es torna gabia aplaudint a no se sap quí ni per quína rahó; perque l’atre candidat, el Borbó, encá no havía alterat cap dels Privilegis y Furs dels valencians, ni prohibit la llengua. Tot era lo mateix, dasta la pobrea, que’n temps del quimerétic Carlos II d’Austria.</p>
<p>La inqueta Seser, que coneix la guerra de simbols que patim contra la Real Senyera, fa una llegea al expóndrer una y atra vegá el dibuixet d’Argemí, en eixa banderola que may aparegué en Denia, com si fora proba documental. N’hia que aclarir que les autoritats borbóniques (‘botiflers’, que diu Seser), usaven en normalitat la llengua valenciana abans del 1707; com demostra, per eixemple, l’escrit del Virrey referent als aconteiximents de 1705, usant lléxic valenciá com ‘placha’, morfología que hui produix arestilla y torna clorótics als catalanistes profesionals y valencianistes matamorta:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«día deu del mes de agost &#8230; la Armada de Inglaterra&#8230; ancorá en la Placha de la Vila de Altea, ahon estigué fent aigua en lo Riu» (Bib. Univ. de Valencia, ms.16)</p>
<p>Els habitants de Denia, bocauberts, havíen vist en lluntanía la impresionant flota dels 150 navius aliats que ocupaven la mar; y, ademés, el castell estava sinse provisions. Com les condicions socials eren molt roínes, un mercenari conegut com a Basset, al servici dels austriacs, aprofitá l’ocasió y enganyá al poble oferint total abolició de tributs (als pocs mesos es donaríen cónter de l’anganyifa). Al poble de Denia li donava lo mateix l’Austria que’l Borbó. Resumint:</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>A </strong>El 17 d’agost de 1705, l’archiduc estava llunt de Denia, a bord del <em>Britannia </em>o el <em>Ranelagh</em>, buc almirant de la flota que, en el port de Denia, havía deixat 11 navius de guerra en fusilers.</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>B </strong>El 18 d’agost de 1705, ocupat el poble per fusilers inglesos, dins de la iglesia de Denia (no en la plaça major inventá per Argemí dos sigles més tart) es proclamá “Rey de España el señor Carlos III de Austria”, no de Valencia. Els maulets eren molt espanyolistes, y ahon anaven sempre feen idéntic ceremonial en l’estandart imperial del Aguila, el de Carlos V y Felipe II (en Barcelona els diríen els ‘aguiluchos’, per anar amunt y abaix en el pardalot).</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>C </strong>L’eixércit maulet del archiduc sempre entrava en les ciutats en l’estandart imperial dels Austries en el Aguila, la bandera de la Creu de Sent Jordi dels inglesos y atres ensenyes secundaries. Aixina heu feren en Barcelona, com descriu l’italiá Vincenzo Bacallar:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«a 22 de agosto dio fondo en las costas de Barcelona&#8230; llegassen hasta las puertas de Barcelona y aclamassen al rey Carlos &#8230; enarbolaron Estandarte Austriaco y ciñeron la ciudad» (Bacallar: Comentarios de la Guerra, Génova 1725, I , p.172)</p>
<p>La bandera de cuatre barres no ix may junt a les tropes mauletes que, en 1705 y desde Denia, anaren furtant pollastres per Altea, Muchamel o Xixona, ahon s’endugueren bona pana y els arrebataren “la bandera de las Armas Imperiales”. Fugint rabo borrego, segons descriu Maltés, els maulets baixaren a Muchamel “enarbolando quatro Banderas de las Cofradías de las Iglesias”. El acte de Denia era idéntic al fet en Gibraltar en els mateixos protagonistes, encá que’ls fusilers inglesos llevaren l’estandart Imperial dels Austries y enarbolaren la Creu de Sent. Jordi de la Ciutat de Llondres y Reyne d’Inglaterra:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«el día 14 de mayo (a. 1705) dio vista a Gibraltar&#8230; fixando en la Muralla el Estandarte Imperial, proclamó al Rey Carlos el príncipe de Armestad. Resistiéronlo los ingleses, plantaron el suyo y aclamaron a la Reyna Ana, en cuyo nombre se confirmó la posesión y se quedó Presidio Inglés» (Bacallar, p.130)</p>
<p>L’archivera Seser mentix al no dir la veritat vexilológica; pero, clar, si diu que’l drap de cuatre barres no pintava res en Denia en 1705, no ampomaría prémits com el ‘Tardor’ del catalanisme expansioniste.</p>
<p>Els inglesos eren els que realment aguantaven a l’archiduc en el Reyne; fent asobint ostentació ruidosa (‘<em>soroll, sorollós</em>’, com a sinónim del val. clásic ‘ruido’, no es valenciá) del seu poder en Valencia:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«a medio día se repitió hoy la salva de artillería por el nombre de la Reyna Ana de Inglaterra» (Bib. Univ. de Valencia, ms. 460, f.134)</p>
<h3><strong>L’enquillotrament de Seser en Batiste Basset </strong></h3>
<p><strong>E</strong>n els escrits de Seser ix asobint el ‘maulet Basset’ com si fora espasacint mordifuig en fortalea de pedra rodena. No obstant, l’erudit catalá Voltes Rius retalla s’aureola:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«Basset, un valenciano que había tenido que salir de España por haber cometido un crimen y que había servido muchos años en el ejército austríaco durante la guerra contra los turcos» (Voltes: Barcelona durante el gobierno del Archiduque, II, p.26)</p>
<p>N’hian més noticies inquetants d’este mercenari que matava per dinés al servici dels austriacs. Un detall de la seua personalitat heu tenim en lo que’l poble va vórer en Valencia:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«7 de febrero 1706: salieron de la casa del Temple los Exmos Milord Peterbourg y el Conde de Carmona en un coche, aquel a la mano derecha y éste a la izquierda&#8230; queriendo subir Baset en el, no lo permitió Milord, pues mandó que cerrasen el estribo (&#8230;) al salir de la Capilla de los Desamparados&#8230; volvió a porfiar Baset en subir también al coche y le sucedió lo que se dixo antes» (Bib. Univ. de Valencia, Ms. 460, Diario de lo sucedido en Valencia y su Reyno, desde el día 3 de octubre de 1700 hasta el 1 de septiembre de 1715, ff. 64, 65)</p>
<p>El despotisme dels mandons maulets y la vilea de Baset, propia de gos falderet, es silenciat per els prémits ‘Tardor’ (Si algú te curiositat per el tema, pot vórer <em>Señeras valencianas y pendones catalanes</em>, 1993, p.345) La sinyora Seser diu que’l héroe Baset, fill d’un fuster d’Alboraya, pelejava contra’ls privilegis de la noblea, pero lo primer que va fer era nomenar a sa mare Marquesa de Cullera, en tots els beneficis de terres y peixqueres. El mateix Baset s’aposentá a viurer en el palau del Arquebisbe en Valencia, d’ahon el tragué a bascollaes el virrey maulet:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«13 de febrero de 1706: el Virrey Cardona se quería mudar en el palacio de el Sr. Arzobispo&#8230; lo tuvo que dejar Baset» (Bib.Univ. de Valencia, Ms. 460)</p>
<p>Encá que sembla que era fill d’un Basset d’Alboraya, alguns inglesos d’este apellit anaven redolant per el Reyne:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“Antonio Basset, mercader de nación Inglés, se ha representado que profesando la Sta. Fe Cathólica romana, vive en el Reyno de Valencia veinte años ha, ocho de ellos casado con una muger natural de aquella ciudad donde tiene su casa y habitación” (ACA, Cons. d’Aragó, Sec. del R. de Valencia, Nugat 604, 16 de març 1656, f. 7)</p>
<p>Y també:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“Por parte de Antonio Basset, vecino de la ciudad de Alicante, natural de Inglaterra: Dice que ha doce años que casó en Valencia y veinteytres que vive y tiene su domicilio en la ciudad de Alicante” (ACA, Sec. R. de Valencia, Nug. 604, any 1663, f. 44)</p>
<p>Tampoc es extrany que Basset, d’apellit inglés, estiguera combatint al costat dels fusilers inglesos del archiduc; encá que més d’una vegá el trataren com a gos basset.</p>
<h3><strong>Els ‘maulets’ castellanistes </strong></h3>
<p><strong>C</strong>om la gent no s’anrecorda de res, y la sinyora Seser armalla gábules sobre lo nacionalistes valencians que eren els maulets, ací tenen atre artícul que vaig publicar fa molts anys y que Seser, per lo vist, no ha guipat:</p>
<p style="text-align: right;">‘<strong>Las Provincias’, 25 d’abril 1996</strong>&#8216;</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>E</strong>n Cataluña y en plena Guerra de Sucesión, el 11 de mayo de 1710, se celebró la festividad de la patrona del reino de Valencia en el Monasterio de San Pedro de las Puellas de Barcelona, cantando melodías el coro del Palacio de la Condesa, siendo maestro el sacerdote Tomás Milans. EI acto tenía su trascendencia, al ser promotores del mismo los doscientos valencianos huidos del reino tras la Batalla de Almansa y la ocupación de éste por las tropas borbónicas.</p>
<p style="padding-left: 30px;">En Barcelona —con paraguas militar de ingleses y portugueses—, los fugitivos de Valencia, Castilla, Aragón y Navarra soñaban con regresar a sus tierras. En los años de espera, cada colectivo mantuvo celosamente sus tradiciones, sin integrarse en la cultura catalana. Quizá a ello responda que, en Barcelona, los ‘maulets’ valencianos usaran la lengua castellana o española hasta en los actos festivos. La pantomima lingüística de hablar valenciano y que les contestaran en catalán no les placía, por lo que la lengua española era la vehicular para todos en la Barcelona de los maulets .EI mismo archiduque maulet Carlos de Austria, en 1712, después de siete años de estar en tierras valencianas y catalanas, siempre se dirigía en español a sus súbditos, fueran los Comunes de Barcelona o el humillado Basset. Jamás utilizó el valenciano o el catalán en cartas y alocuciones.</p>
<p style="padding-left: 30px;">En consecuencia, el 11 de mayo de 1710, por deseo de los <em>maulets </em>valencianos huidos a Barcelona, las voces catalanas que componían el coro del Palacio de la Condesa interpretaron en la festividad de la Mare de Deu dels Desamparats una serie de coplas compuestas para la ocasión que, entre líneas, reflejaban el angustioso estado de ánimo en que se encontraban. EI tema que rige los cánticos es la añoranza del Reino de Valencia, al sentirse extranjeros en Cataluña:</p>
<p style="text-align: center;">«Viendo que en María tienen /</p>
<p style="text-align: center;">su Amparo los valencianos, /</p>
<p style="text-align: center;">hoy le buscan en María /</p>
<p style="text-align: center;">porque están desamparados»</p>
<p style="text-align: center;">(Coro maulet de Barcelona, día de la Virgen de los</p>
<p style="text-align: center;">Desamparados. Palacio de la Condesa, 11 de mayo de 1710)</p>
<p>&nbsp;</p>
<p>Las súplicas al poder celestial por estar «en triste y larga ausencia, rendidos, postrados, desterrados», no eran simple retórica. La vil figura del colaboracionista como Raimon no se concebía en 1710, pese a que la suspicacia catalana hacía difícil la estancia de los maulets en Barcelona. Cualquier conversación intranscendente podía suponer cárcel o muerte. Así, en el Dietari del Consell Barceloní leemos que el sábado, a 26 de agosto de 1713:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«los Concelleres fueron a la prisión a presenciar el juicio de un preso que se Ilama Vicente Martínez, valenciano de nación. Fue condenado por espía a cortarle la cabeza, hacerle cuartos, la cabeza puesta en jaula de hiérro, atormentado <em>in capite sociorum </em>y confiscación de bienes»</p>
<p>Lo que más gustó a los Consellers fue la confiscación de bienes, pero el espectáculo del lunes siguiente tampoco lo despreciaron. Tal día, después de ser atormentado lentamente, una jaula con la cabeza del valenciano Vicente Martínez adornaba las calles barcelonesas.</p>
<p>La realidad que muestran los documentos ‘maulets’ contradice la propaganda que cada 25 de abril ofrecen los agentes catalaneros. Los maulets jamás se preocuparon de defender la lengua valenciana, que no consideraban en peligro; pero también es cierto que jamás en la historia del Reino de Valencia se promovió tanto la lengua de Cervantes.</p>
<p>Los actuales textos del Régimen (de la colaboracionista Generalitat) repiten el tópico de la inmersión castellana de la reina Germana, ocultando que fue cosa de niños si se compara con la efectuada por los maulets. Valga de ejemplo que los maulets, los auténticos, autorizaron e impulsaron la representación de obras teatrales exclusivamente en castellano en plena Guerra de Sucesión, entre 1705 y 1707, en Valencia.</p>
<p>EI general Basset y sus compinches asistían complacidos a las comedias y dramas de Calderón, Moreto, Matos Fragoso, Rojas Zorrilla, etc. EI colectivo maulet —en vísperas de la Batalla de Almansa— llenaba el corral de comedias de Valencia para presenciar dramas y comedias donde el valencianismo brillaba por su ausencia. Los 118 títulos era de este tipo:</p>
<p style="text-align: center;">El Austria en Jerusalem</p>
<p style="text-align: center;">Los amantes de Teruel</p>
<p style="text-align: center;">La garza de Portugal</p>
<p style="text-align: center;">El negro valiente en Flandes</p>
<p style="text-align: center;">EI genízaro de Hungría</p>
<p style="text-align: center;">El sitio de Zamora</p>
<p style="text-align: center;">La Conquista de Orán</p>
<p style="text-align: center;">El conde Saldaña</p>
<p style="text-align: center;">Los tejedores de Segovia</p>
<p>Es decir, obras que ensalzaban la lengua española del Imperio y la grandeza de la dinastía austríaca. Igual actuaban los maulets catalanes en Barcelona. En 1708 y en Barcelona, cuando ningún gobierno de Madrid les obligaba a editar obras en español, publicaron los «Anales de Cataluña» en castellano. Se trataba de una obra lujosa, editada «oficialmente» y dedicada al «venerado monarca Carlos III de Austria». Es curioso que el autor rechazara el nombre propio autóctono Narcís, firmando la obra como «Narciso Feliu y Farell, caballero de la Orden de Santiago», presumiendo de pertenecer a una orden del reino de Castilla.</p>
<p>Igual actuaba el Correo Mayor de Valencia, un maulet llamado Jacinto Oliver, que estaba en 1708 en Barcelona y recibió el título de Caballero de Alcántara -de la orden castellana homónima-, por voluntad del archiduque Carlos III. Sorprende más si recordamos que, en el Reino de Valencia, tenían la Orden de Caballería de Montesa. Todo lo expuesto, desde los cantos a la Virgen de los Desamparados a la edición de los «Anales de Cataluña» en castellano, contradice el cliché del maulet catalanista impuesto en nuestros días por la Universidad, demostrando que los infalibles dogmas académicos pueden rozar el ridículo a poco que se investigue. Aunque esto no sucederá mientras tengan los medios de comunicación social o informativos en sus manos.</p>
<p>¿Y per qué asoles n’hiavíen 200 o 400 valencians maulets en Barcelona? Perque may deixá l’archiduc Carlos que l’eixércit valenciá estiguera en armes; despreciant que’l Reyne de Valencia podía oferirli de 6000 a 20000 homens de guerra en poc temps, com es va fer en la Guerra dels Segadors, cuan els catalans asaltaren el Maestrat y els Terços del Reyne, en companyíes de Denia, Oriola, Alacant, Peníscola, etc., chafaren a francesos y catalans en Tortosa y els auixaren dasta Barcelona. L’archiduc Carlos y els seus maulets, tan alabats per Seser, nugaren les mans a l’eixércit valenciá y, ademés, els furtaren dasta els millors caballs que disponíen:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«Domingo, 11 de julio 1706: Este día los 3 Estamentos presentaron un Memorial al Virrey suplicando diesse su providencia para que a los soldados de las Compañías de este Reyno no se les quitasen los mejores caballos que tenían» (Bib.Univ. de Valencia, Ms. 460, f.130)</p>
<p>Suplicaren inútilment. Per supost que’n la Batalla d’Almansa no aná el Centenar de la Ploma en la Real Senyera ni l’eixércit del Reyne que, apartats els seus soldats per ordens del archiduc, estaven admirant els drames de Calderón de la Barca en Valencia, y combatint a sanc y foc gastronómic a clochines y garrofons de paelles mixtes. Respecte als 200 o 400 valencians que fugiren a Barcelona, les dos companyíes que constituiren may dugueren les cuatres barres en cap de puesto, com sugerix marcolfament Rosa Seser. Els maulets valencians en Barcelona combatiren baix banderoles en imagens dels Patrons del Reyne: Sent Vicent Ferrer y la Verge dels Desamparats, que també eren el nom de les dos companyíes. Com els colaboracionistes seguiran endenyant als chiquets en la gábula del 25 d’Abril (que may se havía celebrat), llixquen vostes la carta de Sirat, comandant de les tropes valencianes, als Comuns de Catalunya el 12 de joliol de 1713:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«Los valencianos que han determinado no ausentarse de esta ciudad, que representan al Reyno de Valencia (&#8230;) desean los valencianos manifestar su constancia, zelo y fidelidad a su legítimo Rey y Señor (&#8230;) alivios que en el presente estado pudieran conseguirse a favor de los que se hallan extrañados de su Patria» (Ms. Castellví, c.1726)</p>
<p>Este document heu reproduix el maulet catalá Francesc de Castellví, u dels capitants de la Companyía Coronela que va deféndrer Barcelona dasta l’any 1714. Els valencians maulets, els auténtics, els que defengueren Barcelona, usaven el castellá pera comunicarse sinse equívocs en els maulets catalans. Y n´hia atra veritat que’ls colaboracionistes callen: els maulets valencians en Catalunya es sentíen “extrañados de su Patria”.</p>
<p>En el castellá del 1710 usat per els maulets, “extrañado” era sinónim de desterrat (del lletí <em>extrane</em>ā<em>re &gt; extrañar</em>). La seua patria era el Reyne de Valencia, com recorda Castellví en el manuscrit que escrigué en Viena, en la Cort del Archiduc, per l’any 1726. En ell ofería interesants reflexions llingüístiques (‘otro Idioma que se usa en el Reyno de Valencia’) y geopolítiques, desde sa perspectiva vienesa:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«y estos dos Idiomas Viscaino y Cathalan son entresi muy distintos; y los que llegan de lo interior de la España, en Viscaya y en Cathaluña no entienden una sola voz; y tienen estos dos Idiomas Alfabetos distintos, y nombres muy diversos en las cosas. Assimismo hay otro Idioma que se usa en el Reyno de Valencia y en lo mas se parece al Idioma Cathalan» (f.48)</p>
<p>Castellvi rahonava en sensatea. Mentres que’l vasc no era neolletí, el valenciá y catalá eren germans; pero singularisats l’u del atre, lo mateix que’l territori:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«Con esto se vè claro que los Portugueses, Castellanos, Leoneses, Viscainos, Asturianos, Gallegos, y Navarros son distintas Naciones dentro del continente de la España. Assimismo los Aragoneses, Cathalanes, ÿ Valencianos no son todos unos» (f.48)</p>
<p>Per cert, es curiós la devoció a la Verge dels Desamparats dasta en la volcánica Olot, com mostra la reproducció. Y no creguem, per supost, que siga per l’episodi de la companyía ‘Verge dels Desamparats’ dels maulets en Barcelona, sinós per la valencianisació de Catalunya desde fea sigles.</p>
<p><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/Verge-dels-Desamparats.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="aligncenter size-full wp-image-21055" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/Verge-dels-Desamparats.jpg?resize=600%2C540" alt="Verge-dels-Desamparats" width="600" height="540" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/Verge-dels-Desamparats.jpg?w=600 600w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/Verge-dels-Desamparats.jpg?resize=300%2C270 300w" sizes="auto, (max-width: 600px) 100vw, 600px" /></a></p>
<p>Els maulets de tiramisú de hui en día, defensors del catalá y la bandera catalana com Rosa Seser, escriuen <em>desemparat</em>, <em>empar </em>y atres arcaismes y catalanismes que mana l’IEC de Catalunya. Els maulets de veritat, encá que espanyolistes y entusiastes de la dramaturgia en castellá, usaven <em>desamparat</em>, <em>amparat</em>, <em>ampar </em>y, per supost, <em>amparo</em>. Els deniers del 1705 també, ya que mig sigle abans, l’emblemátic franciscá Pere Esteve de Denia, que anava de capellá junt a l’eixércit del Reyne que entrá en Catalunya en 1650, día:</p>
<p style="padding-left: 30px; text-align: center;">«desamparará&#8230; ampara al meu Rey Catolich» (Mercader: Vida de f. Pere, 1677)</p>
<p>Es significatiu que’l recibiment a l’archiduc Carlos en Valencia va ser modélic pera Catalunya, dasta tal punt que’ls maulets de Barcelona publicaren els «Villancicos que se cantaron en la Entrada de su Magestad&#8230; Barcelona: Por Francisco Guasch, Impressor, en la Calle de la Paja, Año 1706». Y tot escrit en la llengua del Imperi d’Espanya, en eixe venerat castellá dels arrumbats maulets, ¡y que coses més boniques li díen a l’archiduc!; encá que lo de “garzón”&#8230; a un austriac:</p>
<p style="text-align: center;">«pues ven entrar al Austria por sus Puertas.</p>
<p style="text-align: center;">Admite Garzón bello</p>
<p style="text-align: center;">las Llaves que te rinde su obediencia»</p>
<p>Estos maulets caldo d’olives eren els que, segons Rosa Seser i Pérez, defeníen la llengua valenciana usant el castellá; de la mateixa manera que ella heu fa&#8230; en catalá.</p>
<p><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/rosa-seser-02.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="aligncenter size-full wp-image-21057" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/rosa-seser-02.jpg?resize=500%2C711" alt="villancicos" width="500" height="711" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/rosa-seser-02.jpg?w=500 500w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/rosa-seser-02.jpg?resize=211%2C300 211w" sizes="auto, (max-width: 500px) 100vw, 500px" /></a></p>
<h3><strong>El llenguage puter de Rosa Seser</strong><strong style="font-size: 14px; line-height: 20px;"> </strong></h3>
<p><strong>P</strong>arlat per vora a huit mil persones, el puter es u dels subdialectes que s’ascolten en Suisa. El catalanisme, en la seua estrategia d’angolirmos, ha desfet nostre idioma en mil escachets, denigrant a dialecte puter la que antany era, pera lliterats com fr. Antoni Canals o Cervantes,  modélica llengua valenciana. Els escrits de Seser convertixen en taranyina catalanera l’Archiu de Denia. La astuta dona coneix el valenciá modern, el de sons yayos, y m’heu demostra parlant en atre pilma que chafá l’archiu, conversació que dotoregí sinse escrúpuls. Seser diu <em>a vórer, un atre, aixina</em>, etc.; pero, al escriurer, envisca tot en coents catalanismes típics de chiquet ‘normalitzat’ per colaboracionistes. Aixina, escriu ‘sang’, no el val. clásic y modern ‘sanc’ usat per fr. Pere de Denia y l’erudit Roc Chabás; y no sap redactar sinse aumplir de barbarismes o arcaismes els papers, be en l’adv. cat. ‘aleshores’ o la prep. ‘sota’.</p>
<p>Una y atra vegá, en paperots pagats per l’Ajuntament de Denia, Seser no deixa de fer catalanisme, bosant paraules que dasta la sarna catalanera del 1900 no havíen ferit la sensibilitat dels valencians. Mosatros, en valenciá modern podem dir <em>masero</em>, <em>campesí </em>o <em>llauraor </em>(o <em>llaurahor</em>; si guardem la vella costum de ficar &#8211;<em>h</em>-en el puesto de lletra elidida); lo que may ham tingut es ‘camperol’ ni ‘bàndol’, ¡y la de vegaes que la mauleta reglota estes chanques dutes de Catalunya en el sigle XX per els colaboracionistes!.</p>
<p>Esta clar que Seser s’ha guanyat mereixcudament el prémit ‘Tardor’ al apostolat catalaniste. ¡Norabona, Seser!. Per supost que ella construix sinse&#8217;l clásic neutre ‘lo’ , y en grafíes puteres com <em>tard, Nord, Sud</em>, que’n valenciá seríen tart, Nort, Sur. També fuig de la pluralisació valenciana, preferint ‘homes’ y ‘joves’ a ‘homens’ y ‘jovens”; adoptant morfologíes del castellá antiu, mallorquí, andaluso y catalá: <em>duresa</em>, <em>bellesa, noblesa, infantesa</em>&#8230;<em>, </em>en cónter dels clásics y moderns valencians <em>durea, bellea, noblea, infantea</em>&#8230;.</p>
<h3><strong>El català de Seser y el valenciá de Fr. Pere de Denia</strong><strong style="font-size: 14px; line-height: 20px;"> </strong></h3>
<p><strong>N</strong>aixcut en Denia en 1582, fr. Pere Esteve es u dels personats histórics més importants y populars de Denia, y mos deixá interesant prosa y vers en un valenciá que no es lo mateix que’l d’ara, pero que está prop. El biógraf de fr. Pere de Denia va ser Christóval Mercader, que recordava quína llengua parlava el Pare Pere:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«en su lengua valenciana, en que siempre predicava» (Mercader, C.: Vida del Venerable Padre Fray Pedro Esteve, a.1677, p.47)</p>
<p>El franciscá Cristófol Mercader escrigué en castellá la biografía de Pere Esteve, pero mantingué en valenciá les seues conversacions y anécdotes. Com faría falta escriurer un llibrot sobre’l lléxic y morfosintaxis del valenciá de fr. Pere, asoles tratarem detalls:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. de fr. Pere: </strong>“sa fortalea la carrasca&#8230; flaquea&#8230; ” (ib. p.47)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cat. : </strong>“seva fortalesa l’alzina&#8230; flaquesa de&#8230;”</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. de fr. Pere: </strong>“sa riquea” (p.355)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cat.: </strong>“seva riquesa”</p>
<p>L’archivera Seser, que tant s’anrecorda de fr. Pere, no li fa cas en cuant a la terminació de sustantius abstractes en –<em>ea</em>. Ella preferix, com s’ha dit, els andalusos y catalans <em>duresa, bellesa, flaquesa</em>, etc. Ademés, n’hian morfologíes de paraules que la gent, raere de rentat el cervell per la inmersió, creu que son castellanes. Aixina, asistint al “Tercio de infantería Valenciana” en l’asalt a Tortosa, el belicós flare Pere de Denia animava als soldats valencians en sa llengua, ahon ix el sust. ‘ánimo’:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«solía cantar a los soldados valencianos, que quedaron en la sangrienta lid en su lengua: Animo los meus germans, que no&#8230;» (Vida fr Pere, 1677, p. 171)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. de fr. Pere: </strong>“ánimo”</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cat. de Rosa Seser: </strong>“ànim”</p>
<p>Del lletí <em>an</em>ĭ<em>mus </em>naixqué el sust. clásic ‘ánimo’ del valenciá cult. Fora d’algún cas d’<em>ánim </em>per errata, descuit o manipulació, s’ha mantingut la morfología clásica ‘ánimo’, en –<em>o</em>, dasta la prostitució floralista del 1900:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>ánimo </strong>“ánimo” (Martorell, J.: Tirant, c. 1460)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>ánimo </strong>“ánimo reposat&#8230; flach ánimo&#8230; alegrar lo ánimo” (Esteve: Liber, 1472)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>ánimo </strong>“home de poc ánimo” (Pou: Thesaurus, Valencia 1575)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>ánimo </strong>“bon ánimo” (Sacro Monte Parnaso, Valencia, 1687)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>ánimo </strong>“y en lo ánimo de no deixarla” (Ms. Jusep Esplugues, retor de la Vall d’Albayda, a.1734)</p>
<p>Y no asoles en lliteratura clásica o del Barroc; també en la costumbrista y paródica dasta la irrupció del fascisme catalaner del sigle XX:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>ánimo </strong>“astó ne va servir pera recobrar els ánimos” (Semanari Garrotá de sego, nº 3, Alacant, 1888)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>ánimo </strong>“m’havia fet el ánimo” (Martínez Ruiz: Canyisaes, Monóver, 1909)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>ánimo </strong>“els ánimos” (Valls: La verbena, Alcoy, 1935)</p>
<p>En la prosa de Seser tenim ‘ànim’, grafía introduida fa décades per el catalanisme. Abanda de lo dit, el valenciá de fr. Pere de Denia mostra morfologíes verbals hui prohibides:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. de fr, Pere</strong>: “Fuixcam, pert, seguixen” (p.355)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cat. de Rosa Seser : </strong>“fugim, perd, segueixen”</p>
<p>L’archivera Seser escampa la morfología que mana l’IEC y sa mascota AVLL:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cat. de Rosa Seser: «</strong>col·laboradors locals aconsegueix que&#8230;» (Seser: La Guerra de Seccessió, Ajunt. de Denia)</p>
<h3><strong>L’autoodi de Rosa Seser a lo valenciá</strong><strong> </strong></h3>
<p><strong>E</strong>n publicacions seues (en dinés dels imposts), Rosa Seser repetix llandosament que’ls valencians tenim un idioma, “el català”, donant fum de gas a lo que diu l’Estatut y fr. Pere de Denia que, si vixquera en 1650, creuría que Seser era catalana. Es repugnant vórer que Seser, tenint paraules valencianes que ascoltá desde chiqueta, preferixca escriurer en arcaismes, morfologíes y sintaxis que mana Barcelona: <em>aquest, aquesta, altre , altra, dues, camperols, llarg, exercit, augment, veritable, gener, arxiver, degà, triomf, concedeix, afegeixen, desenvolupada, arrodonir, nombrosos, record, mentre, aleshores, mitjà, sota, tard, arrossegar, etc. </em>Lo pijor es que, gracies a la Generalitat del PP y sa colaboracionista AVLL, tot s’está ensenyant als chiquets en els coleges, sinse rahonar ni deféndrer el valenciá; que’s paregut al catalá, com també al castellá (ya heu día Valdés en <em>Diálogo de la lengua</em>, a. 1529), pero no lo mateix. Aixina, per eixemple, mosatros no tenim el cat. ‘arrossegar’ que tant agrá a Rosa Seser. Arcaisme ineixistent en val. modern, no l’arreplegá Ros (Dicc. a. 1764), ni Escrig (Dicc. ed. 1851); pero sí els catalaners floralistes de la ed. del 1887, mort Escrig. En valenciá tenim el verp casi homófon ‘rosegar’ y el posv. ‘rosegó’:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>rosegar arrails: </strong>“una rata&#8230; rosegave les rayls” (Ferrer, St. V.: Serm., c. 1400)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>rosegar cansalá, forment&#8230;: </strong>“un verme que rosega” (Esteve: Liber, 1472)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>rosegar: </strong>‘rosegar&#8230; cortar menuda y superficialmente, parte de un todo; y por ir poco a poco descarnando los huesos de la carne que tenían pegada’ (Ros: Dicc. val., 1764)</p>
<p>Respecte al sust. <em>rosegó</em>, abanda de tros de pa dur, recorde els que fea ma mare en el forn del carrer en farina, hous, armeles, sucre, rent&#8230;; eren com cudolets que casi trencaven els quixals.</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>rosegó dols </strong>“este rosegonet… la llepolía que més m’agrá es” (Llobat: ¿Ho ha fet el fill del alcalde?<strong>, </strong>1931)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>rosegó de pa </strong>“sopes y algún rosegó de pa” (Coloqui nou de la chitana, el moro y Chuanet el&#8230;, ed.1852)</p>
<p>Recordava Corominas que l’arcaisme ‘<em>arrosegar</em>’ es paraula viva en catalá, no en valenciá. El mateix llexicógraf critica l’us d’<em>arrastrar </em>en valenciá, esperant que’l moviment catalaniste capgirará tot al seu desig (l’AVLL del PP y l’eixércit de funcionaris com Rosa Seser s’encarreguen d’implantar ‘arrossegar’ y demés femerá catalana en el cervell del anderdat poble). En catalá, segons Alcover:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“a<strong>rrastar</strong>: és un castellanisme introduït modernament; el Dicc. Nebrija, ed. de 1585, ja el duu, però no surt en els documents dels segles XVII i XVIII, o hi surt molt poc. El seu equivalent català és <em>arrossegar</em>” (DCVB)</p>
<p>El nacionalisme expansioniste está raere d’estes opinions, no la purea de rahons llingüístiques. Si mosatros, els valencians, tenim el verp ‘arrastar’ arrailat desde fa sigles, dasta en la patrimonial paremiología —‘en la márfega arrastrant’—, per força te que haver documentació que rebatixca lo afirmat per Alcover, y la tenim.</p>
<p>Del lletí <em>rastrum </em>varen eixir poc a poc un palmito de derivats, com el val. <em>rastrar </em>&gt; <em>arrastrar</em>. En el XV era veu valenciana, com demostra Jaume Roig:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>rastrar, (a)rrastar </strong>“ni rastrará / tan llongues faldes” (Roig: Espill, 1460)</p>
<p>Ya en el Renaiximent estava arrailat en morfología moderna (<em>a </em>+ <em>rastrar </em>&gt; <em>arrastrar</em>), en testimonis del seu us notarial, eclesiástic y lliterari dasta el val. modern; encá que’ls erudits catalans neguen esta realitat. Aixina, per eixemple:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>arrastrar </strong>“arrastrat per los carrers” (Rel. del notari Gaspar Cantó, Alcoy, 1568)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>arrastrar </strong>“y gramalles de drap arrastrant” (Llibre de Antiguetats, 1611)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>arrastrar </strong>“qui m’arrastra /&#8230; una animeta” (González: Sacro Monte, 1687)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>arrastrar </strong>“notari, /&#8230;de capa arrastrant” (Coloqui&#8230;en fer cuchs de seda, 1743)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>arrastrar </strong>“portar la corda arrastrant” (Galiana: Rondalla, 1768)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>arrastrar </strong>“un tros de capa arrastrant” (Coloqui&#8230; li díen Crisóstoma, c.1770)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>arrastrar </strong>“arrastrant un gran vestit” (Millás: Una agénsia de criaes, 1874)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>arrastrar </strong>“no el fan tornar ni arrastrant” (El Tio Cuc, nº 150, Alacant, 1917)</p>
<p>L’us paremiológic del verp era popular en el sigle XVIII:</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>en la márfega arrastrant </strong>“en la márfega arrastrant / no ixquera” (BRAE,</p>
<p style="padding-left: 30px;">R.M. 6.639, Coloqui en valenciá, c.1790)</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>en la márfega arrastrant </strong>“torná a eixir en la márfega arrastrant” (El Trull, 19 de febrer de 1841)</p>
<p>Com es sabut, en val. modern pert el gerundi la <em>–t </em>al nugarse en fluix enclític:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.: </strong>“va viure sempre arrastranse” (Llibret Foguera San Blas, Alacant, 1930)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.: </strong>“la vérem vindre arrastranse” (Bellver: La creu del matrimoni, Eixátiva, 1866)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cat. de  Seser: </strong><em>la vam veure arrossegant-se</em>.</p>
<p>L’adj. ‘arrastrat’ era de lo més comú en valenciá:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.: </strong>“¡Este arrastrat!” (Roig y Civera: El tesor, Gandía, 1884, p. 41)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cat. de Seser: </strong>‘Aquest arrossegat!’</p>
<h3><strong>El verp ‘arrastrar’ en el valenciá d’Andrés Ivars </strong></h3>
<p>¿<strong>Q</strong>uí era Andrés Ivars? Un erudit naixcut en Benisa, prop de la Denia de Seser, que cremá sa vida en estudis sobre les flotes del Reyne en 1398, el viage de Joanot Martorell a Llondres, l&#8217;ajuda de Valencia al enigmátic monasteri del Mont Sinaí, etc. Franciscá y amic de Fullana, ampliá estudis de paleografia en l&#8217;Archiu Vaticá, y els d´Historia en Florencia. Premiat per el Rat Penat en els Jocs Florals de 1919, la seua llabor investigahora era reconeguda per polítics e intelectuals, dasta que uns progresistes li foradaren el cos en 1936 y s’encaramitá al Paraís dels desamparats.</p>
<p>En 1933 era el millor paleógraf valencià, encá que apolític y valencianiste, cualitats criminals pera’ls progresistes. El 8 de setembre de 1936, a la matinaeta, el seu cadáver apareixía tirat en la carretera a Valencia, eixint de Gata de Gorgos a l&#8217;esquerra. Havía segut fusilat. Tres mesos abans, resident en Madrit, era director de la revista d&#8217;investigació histórica ‘Archivo Ibero-americano’. El 20 de joliol, aborronat, va escriurer que «guardies d´asalt y milisies socialistes» havíen cremat sa residència. En un dramátic Diari escrit en llapisera y mal paper, contá en primer persona els últims díes de sa vida. El sabi franciscá, sinse créurer tanta vilea del ser humá, anotá este comentari ahon trobem el verp <em>arrastrar</em>, el mateix que espenta Rosa Seser:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“volent desenterrar al bisbe de Segorb y arrastrarlo” (Ivars: Diari póstum, 30 juliol, 1936)</p>
<h3><strong>El cat. ‘augment’ de Seser y el val. ‘aument’ de fr. Pere de Denia</strong><strong style="font-size: 14px; line-height: 20px;"> </strong></h3>
<p><strong>E</strong>n el mateix panflet novelat ahon mos clava la matáfula de les barres d’Argemí, l’archivera Seser escupix morfologíes com l’arcaic lletinisme val., cast. y cat. ‘augment’; que ningú usava en valenciá modern abans del femer catalaniste del 1900.</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. de fr. Pere de Denia: </strong>“aument, y en conservació&#8230;” (Carta escrita de la mano del Siervo de Dios Pere Esteve, en Vida del venerable, 1677, p.80)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cat. de Seser: </strong>“l’augment de&#8230;” (Seser: La Guerra de Successió, Ajunt. de Denia)</p>
<p>Del lletí <em>augmentum</em>, desde´ls clásics trobem la grafía valenciana <em>aument</em>, en simplificació consonántica paralela a la que doná l’it. <em>aumentare </em>y el cast., gallec y port. <em>aumentar</em>. Convé anrecordarse de que’l castellá del Barroc, en temps de fr. Pere de Denia, mantenía viu l’etimológic <em>augmento</em>:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cast. augmento</strong>: “Sólo en un lustro me debe / Roma augmento y libertad” (Lope de Vega: Rimas, 1612)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cast. augmento</strong>: “como interessado en el augmento de estos daños” (Serna, Jacinto de la : Tratado de las supersticiones, México, 1656)</p>
<p>En el pur castella de Toledo, en Corral de Almaguer, trobem eixe verp ‘augmentar’ per l’any 1650:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cast.: augmentar</strong>: “pudiere augmentar en la dicha capilla” (Constituciones de la Capilla de Sta. Mª Magdalena de Corral de Almager, año 1653)</p>
<p>La grafía etimológica ‘augmentar’ perdurá en castellá cuan en valenciá ya teníem la morfología moderna ‘aumentar’:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. aumentar: </strong>“en aument de vostra alegría&#8230; per aumentar e defendre la sancta fe” (Martorell: Tirant, c.1460)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. aumentar: </strong>“més les ganes aumenten” (Proc. de les Olives, 1497)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. aumentar </strong>“particular conte en aumentar” (Const. Univ. de Valencia, 1611)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. aumentar </strong>“aumentar / de sa caritat la flama” (Alegre: Sacro Monte Parnaso, 1687)</p>
<h3><strong>El malcuinat sintáctic de Rosa Seser, segons fr. Pere de Denia </strong></h3>
<p><strong>E</strong>l fascisme idiomatic catalaner ha impost construccions sintáctiques pera alluntarse del castellá. El funcionaris, tremolant, callen y obedixen lo que siga, actuant com a bochins llingüístics. Aixina, la funcionaria municipal Rosa Seser (que diu catalá al valenciá, que escriu que Catalunya era Reyne, que mos refrega les cuatre barres d’Argemí&#8230;), construix el complement circunstancial de puesto en prep. ‘a’ davant de topónim:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cat. de Seser : </strong>“rei de Catalunya, proclamat a Barcelona”</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cat. de Seser: </strong>“fets que ocorregueren a Denia”</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. de fr, Pere de Denia: </strong>“açí en Valencia” (Mercader, a. 1667, p.94)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. de fr. Pere: </strong>“en Cap de Pals fonch” (ib. p.95)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. de fr. Pere</strong>: “en Belem portal y cova” (ib. p.98)</p>
<p>¿Per qué Rosa Seser construix en sintaxis catalana? Per la mateixa rahó que mentix respecte a la vexilología. Mosatros, en valenciá, desde temps migevals usem la prep. ‘en’ davant de topónim, aludint al puesto ahon estem; y la prep. ‘a’ pera senyalar cap ahón anem:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.: </strong>“yo vixc en Denia”</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cat. de Seser: </strong>“jo visc a Dénia”</p>
<p>La construcció nostra era clásica, y n’hian millars d’eixemples que, no obstant, no tenen valor pera l&#8217;expansionisme catalá:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.: </strong>“tafulles de terra situades en Cauyet” (APH. Sta. María d´Elig, Sig.168, testament de Dona Berthomeua, 7 septembre 1389)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.: </strong>“en Bogia en terra de moros” (A. Hist. Ecl. de Morella, not. Guillem Esteve, 4 octubre 1393)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.: </strong>“Lo rey&#8230; en Castelló de Burriana” (ACA, Escrit real dirigit al Justicia de Morella, reg. 2175, fol. 29, 14 març 1402)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.: </strong>“estant lo senyor rey en Capua” (Dietari del capellá d’Anfós, 26 de noembre 1436) <strong>val.: </strong>“domiciliat en Castelló de la Plana” (Ginart: Rep. dels Furs, 1608)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.: </strong>“en Calp, en Altea y també en Benisa” (Bib. Nac., Ms.3847, Trobes de Jaume Febrer, c. 1670)</p>
<p>Y aixina aplegaríen dasta’l sigle XX. La mateixa sintaxis que trobem en Elig, Castelló o Valencia en el 1300, es mantingué dasta en lliteratura paródica del val. modern, no prostituit per el catalanisme:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.: </strong>“en Castelló mos ha descarregat la pigota” (Semanari El Blua, nº 3, Castelló, 1892)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.: </strong>“no soparé esta nit en Cullera” (Salvador, Carles: Un negosi com un atre, 1921)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.: </strong>“el Tio Cuc en Denia” (El Tío Cuc, nº 116, Alacant, 1917)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.: </strong>“¿Y tu has naixcut en Eixátiva, la terra del Punteret?” (Montesinos, Vicent: Un Belmonte de sotana, 1913)</p>
<p>Dins del mateix Archiu Mun. de Denia, Rosa Seser coneix els millars d’eixemples de cóm els seus antepasasats construíen en la prep. ‘en’, inclús aludint a la sagrá Barcelona:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“<strong>en</strong> Barcelona o Çaragoça” (AMD. Nug. 336, c.1634, f.6v.)</p>
<p>Encá que aumplírem l’archiu de Denia en documents com els sobredits, Rosa Seser mantindrá sa guerra d’autoodi al valenciá.</p>
<h3><strong>El valenciá ‘formache’ de fr. Pere de Denia</strong><strong style="font-size: 14px; line-height: 20px;"> </strong></h3>
<p><strong>E</strong>ls mecanismes automátics de formació de lléxic y acomodació morfológica y sintáctica anaven a tota máquina a mitants del XVII. El simple cámbit d’una lletra donava singularitat a un vocable respecte al homógraf de la llengua germana:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. de fr, Pere: </strong>“pera sopar una querna y dos dinés de formache” (Ib. p.357)</p>
<p>Els valencians teníen tot el dret pera tíndrer esta singularitat, filla lluntana del lletí <em>forma </em>que, junt al vulgar *<em>format</em>ĭ<em>cus</em>, donaríen a lo llarc dels sigles un fum de derivats en les neolletines, incluit el mosárap “<em>formage</em>” del 1100 (DECLLC, 4, 126). Cada neolletina tingué sa particular corrupció: it. ‘<em>formaggio</em>’, cat. <em>‘formatge’</em>, fr. ‘<em>fromage</em>’, val. antiu “<em>formage</em>” y modern ‘<em>formache</em>’, etc. En tots els idiomes, els filólecs aceptaren el seu vocable, menos els de la terra dels sanch d’horchata, ahon desde Barcelona sentenciaren que’l valenciá &#8216;formache&#8217; era pecat lléxic y, per tant, heu prohibiren. No obstant, tenim documentació de ‘<em>formache</em>’ en tot tipo de valenciá, siga cult, administratiu o popular:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>formache </strong>“formache” (Vilarig, B.: Memorial de les mercaderíes, any 1607)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>formache </strong>“vi del tonellet, / el formache de troncho, / y les panses de Carlet” (BSM, Ms. 6781, Morlá: Hipocresíes de les ames dels capellans, c. 1650)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>formache </strong>“formache” (Bib. Nac. Ms. Infanta Tellina, c. 1660)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>formache </strong>“llonganisetes, formache de troncho” (BSM, Ms. 6563, 1745)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>formache </strong>“dátils, manteca y formache / de diferents calitats” (Romans&#8230; pera riures en Carnistoltes después de haver almorsat, 1756)</p>
<p>El delicat ‘formachet’ també heu trobem en temps de fr. Pere de Denia</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>formachet </strong>“el meló y els formachets” (Morlá: Del torn de les Monches, c. 1650)</p>
<p style="padding-left: 60px;">Y la grafía ‘formache’ en el val. modern d’Alacant, Monóver, Alcoy&#8230;:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>formache </strong>“demanant un rollo y una bola de formache” (Semanari El Campaner, nº1, Alacant, 1886)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>formache </strong>“botifarres seques&#8230; formache (&#8230;) formaches de Canembert” (M. Ruiz: Canyisaes, Monóver, 1910, 1914)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>formache </strong>“als músics&#8230; / fabes y formache blanc” (Adam y Ferrer: No’s pot dir la veritat; costums alcoyanes, 1928)</p>
<p>No obstant, la porega a que’ls senyalaren com a incults, fea que’ls erudits valencians tornaren a grafíes arcaisants. N’hia que tíndrer en cónter que, si saforechárem l’inmens fondo lléxic de les neolletines, sempre trobaríem que, en algún temps lluntá, tal veu o morfología que hui asoles es occitana, vasca o valenciana, també era gallega, italiana o viceversa. Els castellans, per eixemple, podríen reivindicar ‘formaje’, al estar documentat en mosárap castellá (DCECH, IV, p.721). ¿Y per qué esta divagació? Perque erudits en tanta noblea y coneiximents com el denier Roc Chabás també caigueren en el mornell de la ultracorrecció anacrónica:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. de Pere de Denia: </strong>“dos dinés de formache” (ed. 1677, p.357)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>text alterat per Roc Chabás</strong>: “dos dinés de formage” (ed. 1880, p.169)</p>
<p>En la millor intenció del mon, Chabás alterá esta joya del lléxic valenciá de fr. Pere, tornant al model més antiu; sinse aplegar al cat. ‘formatge’, el de Rosa Seser y els machongos dels prémits ‘Tardor’.</p>
<h3><strong>El val. Mongó y el cat. <em>Montgó </em>de Seser </strong></h3>
<p><strong>E</strong>n l’archiu de Denia parle a Seser de la morfología del clásic orónim Mongó, que ella escriu <em>Montgó </em>(com mana l’IEC), preguntanli en quína font documental l’havía trobat en <em>-t- </em>adventicia. La dona, en caiguda d’ulls y contracció del risori, no sabía qué dir ni per ahon eixir. Que sapiam, en valenciá may s’ha escrit <em>Motgó, </em>dasta l’aplegá de la prostitució catalanera del 1900, encá que sí n´hian variants com l’insólit <em>Magón </em>de 1557 o el <em>Mongoy </em>de 1677, pero sinse  &#8211;<em>t</em>-epentética:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“la isla santa Pola se descubre,/&#8230; y el cabo de Martín&#8230;/ y Zaphiro que sopla muy pujante / a la halda (sic) del monte navegavan, / y de Magón la punta bien miravan” ((Espinosa: La segunda parte de Orlando, Anvers, 1557, f.71)</p>
<p>D’étim desconegut, alguns li donen orige iber-vasc, emparentat en el cognat modern vasc ‘<em>mendi-goi</em>, montanya superior’ (Vidal, p.488); pera atres es derivat de <em>Mons Iovi </em>o <em>Mons Agón</em>. L´orónim <em>Montgó </em>en &#8211;<em>t</em>&#8211; no ha eixistit may en valenciá; asoles es contaminació epentética y moderna de <em>mont</em>, duta per filólecs catalaners:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>Mongó </strong>“la montanya de Mongó” (Beuter: Hist. de Valencia, 1538)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>Mongó </strong>“del latín Mons Iovis, daría Mongó” (Diago, 1600)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>Mongó </strong>“Mongó significaría Mons Agón” (Escolano, 1608)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>Mongó </strong>“ a pres en la montanya del Mongó” (Llib. albará, 322, any 1622)</p>
<p>En valenciá modern es mantingué la morfología, en testimoni d’autors com Blasco Ibáñez y Azorín:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>Mongó </strong>“montanya de Mongó&#8230; de Denia” (Gadea: Tipos, apéndix, 1908)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>Mongó </strong>“Denia&#8230; del Mongó, y encara&#8230;” (El Tio Cuc, nº 101, Alacant, 1916)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>Mongó </strong>“el Mongó” (Blasco Ibáñez: Mare nostrum, 1918)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>Mongó </strong>“el Mongó” (Azorín: Superrealismo, novela, 1929)</p>
<p>També tenim l’orómin Mongómit, ¿diminutiu de Mongó?:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>Mongómit </strong>“..de Mongómit ” (Toponimia rural de Sant Joan d´Alacant, 1998)</p>
<p>En minúscula en el modisme &#8216;<em>De mongó, calla tu y callaré yo&#8217;,</em> pot ser que, com la gent apenes eixía del seu llogaret de naiximent, ignoraren que era el nom del gran mont de Denia:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“seguix el afronte, / con que si no es de mongó: calla tu y callare yo”</p>
<p style="padding-left: 60px;">(Abaristo, peó de obrer de Vila o manobre, any 1813)</p>
<h3><strong>El pronom ‘mosatros’ dels deniers</strong><strong style="font-size: 14px; line-height: 20px;"> </strong></h3>
<p><strong>L</strong>a nit del 2 de giner de 1873, en el teatro de Denia s’estrená <em>La cara de Mongó</em>, genial apropósit de Manuel Barreda ahon els protagonistes eren fr. Pere de Denia, la Cova de l’aigua, els Pilons del Mongó, la Pansa, el Saladar, etc. L’asunt principal era trobar dona pera’l casori del Mongó, que estava fadrí. Lo interesant es vórer cóm el valenciá del 1873 mantenía característiques com la morfología ‘Mongó’. Els deniers que aumpliren eixa nit el coliseu de Denia ascoltaríen la seua llengua, en vocables com el pronom personal ‘mosatros’, hui prohibit per el fascisme catalaner. Derivat del lletí <em>nos </em>(que ya tenía semantisme de <em>yo </em>+ <em>atres</em>), surgiren corrupcions com el fr. <em>nous </em>y el cultisme etimológic portugues <em>nós</em>. En llengua valenciana tingué un llarc trayecte dasta obtíndrer la morfología moderna:</p>
<p style="padding-left: 30px;"><em>nos </em>&gt; <em>nos alt</em>ĕ<em>ros </em>&gt; nos altres &gt; nosaltres &gt; nosaltros &gt; nosatros &gt; mosatros</p>
<p>L’evolució, dins del caos morfosintáctic migeval, mostraría un vaivé d’isogloses. Aixina, en Llull ix la grafía &#8216;nosautres&#8217; (c.1300); y &#8216;nosatros&#8217; en doc. del any 1469 (Alcover, DCVB). En valenciá del Barroc tenim un cámbit perceptible en la suau aspenta a l’arcaisme ‘nosaltres’ (que quedaría viu en catalá). Aixina, en temps de fr. Pere de Denia s’advertix la presencia de ‘nosaltros’</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>nosaltros </strong>“y a nosaltros redemir” (Mercader: Vida de f. Pere Esteve, 1677, p. 124)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>nosaltros </strong>“en nosaltros&#8230; quant nosaltros” (BUV. Morlá: Ms. 666, c. 1649)</p>
<p><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nosatros.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="aligncenter size-full wp-image-21058" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nosatros.jpg?resize=822%2C195" alt="nosatros" width="822" height="195" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nosatros.jpg?w=822 822w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/nosatros.jpg?resize=300%2C71 300w" sizes="auto, (max-width: 822px) 100vw, 822px" /></a></p>
<p>Y també ‘nosatros’, inclús en memorials de la Generalitat. Era l’esclavó morfológic intermig pera aplegar al val. modern <em>mosatros</em>:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>nosatros </strong>“sent en nosatros” (ACA, Carta del Sec. de la Generalitat Val., 11 de Deembre 1696)</p>
<p>En el 1800, la morfología arrailá de Nort a Sur del territori valenciá era ‘mosatros’, més que atres variants. No obstant, el fascisme catalaner del 1900 ordená que’ls indígenes valencians usaríen la corrupció del lletí que estava viva en catalá: ‘nosaltres’. Als colaboracionistes de la Generalitat actual els sindonava lo mateix que’l pronom ‘mosatros’ estiguera arrailat en el valenciá de tot el Reyne, fora en Castelló, Aixátiva, Alacant, Elig, Valencia o Monóver:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>mosatros </strong>“al vore mosatros que&#8230;” (Bellver: La creu del matrimoni, Eixátiva, 1866)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>mosatros </strong>“igual que mosatros” (Colom: Tal es Cualis, Castelló, 1872)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>mosatros </strong>“mosatros també tenim” (El Campaner, nº1, Alacant, 1886)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>mosatros </strong>“mosatros els homens&#8230;” (Semanari El Blua, Castelló, 28 febrer 1892)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>mosatros </strong>“estem mosatros” (Sansano: Una sublevació en Jauja, Elig, 1896)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>mosatros </strong>“mosatros mos entenem” (M. Ruiz: Canyisaes. Monóver, 1909)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>mosatros </strong>“lo que volen de mosatros” (Román: Tots de la mateixa familia, Alcoy, 1937, p. 4)</p>
<p>Dasta en els durs anys de la Guerra Civil, els pronoms <em>mosatros, vosatros </em>eren els dels republicans valencians:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>mosatros </strong>“ya saps&#8230; mosatros” (Semanari “El Obrero” d´Elig, 10 de giner 1938)</p>
<p>Y perduraren raere de la contienda, dasta l’aplegá de la extrema dreta catalanera que hui mos furta y aufega:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>mosatros </strong>“mosatros a tots donarem de coca en oli un bon moset” (Torregrosa: Pasodoble en Llibret Foguera Carrer Sant Vicent, Alacant, 1944)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>mosatros </strong>“¡negra sort la de mosatros!” (Llibret Foguera Pl. de las Monjas, Alacant, 1952) <strong>mosatros </strong>“y mosatros li demanem&#8230;” (Llibret Foguera Hernán Cortés, Alacant, 1954)</p>
<p>Per tant, en la nit del 2 de giner de 1873, els deniers que anaren al teatro de Denia escoltaren als actors el pronom ‘mosatros’, no l’arcaisme ‘nosaltres’:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>mosatros </strong>“mosatros som / del&#8230; Mongó / els dos Pilons” (Barreda: La cara de Mongó,1873)</p>
<p>Y vullc aclarir, per si algú s’aborrona al vórer grafíes com ‘espectahor” o ‘teatro’, que heu comprenc desde’l punt de vista catalaniste; mes no dels valencians que volen deféndrer la singularitat del idioma ¿Per qué tíndrer vergonya de l’evolució morfológica lliurement feta per nostres antepasats?. En timidea, Escrig arreplegava &#8216;espectahor&#8217; en 1851; y el vulgarisme &#8216;teatre&#8217; va ser un cas aislat de Carlos (no Carles) Ros. Com tinc perea, copie lo que du l’actualisat <strong><em>dhivam</em></strong>:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>teatro </strong>«En valenciá teníem y tenim el cultisme <em>teatro</em>, del lletí <em>the</em>ā<em>trum</em>. La corrupció <em>teatre </em>es invent y foc amic de Carlos Ros, que rechasá <em>teatro </em>per ser homógraf al castellá. Tristament, les arbitrarietats que fea Ros afectaríen a Sanelo o Escrig, que arreplegaven tot tipo de quinquillería idiomática de corrupcions, catalanismes y fósils lléxics com ‘mills’ (equivalent a <em>millor</em>); o ‘volgrá’ (equivalent a <em>vullguera</em>). En el “<em>Formulario de certificado, de los que dan los Archiveros</em>” (Ros: Dicc. 1764, p. 343), pera alluntarse del cast. <em>archivero</em>, sustituix nostra morfología clásica ‘archiver’ per atre invent seu, “argihuer” (p. 343). Per cert, el catalaners fan campaneta de combregar del inventat ‘teatre’ de Ros, sin oferirmos atres eixemples més antius o del sigle XVIII. Aixina que, com asoles trobem el cultisme valenciá ‘teatro’ (y no &#8216;teatre&#8217;), siga en escrits de la Universitat de Valencia del 1600 o en coloquis del XVIII, lo mateix en Novelda, Castelló o Valencia, no tenim rahons pera cambiar sa morfología»</p>
<p>Els valencians cults no usaven atra grafía en idioma valenciá:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>teatro</strong> “lo Teatro desta Universitat” (Const. Universitat de Valencia, 1611)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>teatro </strong>“en lo theatro del studi de Valencia” (Dietari Porcar, 20 de maig 1614)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>teatro </strong>“hagué funció&#8230; ocupats en apanyar lo teatro” (Corominas: DECLLC, I, p. 341, doc. valenciá de 1639)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>teatro </strong>“les empaliades del teatro pera conclusions” (Const. Univ. de Valencia, 1655)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>teatro </strong>“se li feu&#8230; un teatro en alt&#8230; el gran concurs de la gent” (BV. Ms. Festes del Centenar a la Verge del Milacre, Cocentaina, 1720)</p>
<p>Encá que’l floralisme catalaner formigá desde’l 1870 al poble valenciá, la morfología culta ‘teatro’ es mantingué en tot el Reyne:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>teatro </strong>“el meu pare está en la porta del teatro” (La nit que venen els musics, Alcoy, 1855)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>teatro </strong>“en algún atre teatro” (Secanistes de Bixquert, Eixátiva, 1867)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>teatro </strong>“se habilitá pera teatro el fornal de les calderes de&#8230;” (El Tío Gabia, Novelda, 6/XII/1883)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>teatro </strong>“la gent que se li fica al teatro de baldraga” (Semanari El Blua, Castelló, 21 febrer 1892)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>teatro </strong>“no veu may el teatro per dins” (Semanari El Cullerot, Alacant, 17 abril 1898)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>teatro </strong>“y per la nit, el castellet, el teatro” (Canyisaes, Monóver, 1912)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>teatro </strong>“el teatro está radiant” (Llibret Foguera Plaza de las Monjas, Alacant, 1948)</p>
<h3><strong>Rosa Seser, tisparix del rebals catalaner </strong></h3>
<p><strong>H</strong>ui tenim una trinchera defenguda en garridea per uns poquets valencians y, enfront, el potent eixércit catalaniste de la Generalitat del PP, en funcionaris com Rosa Seser que defenen en ungles y dents el catalá y, marcolfament, la bandera de Catalunya. ¿Algú els ha dit chut? Tot lo contrari. Els donen ánimos y prémits ‘Tardor’, abanda de caramullar bolchaca a fi de mes. Aixina, la ‘Tardor’ Rosa Seser insistix que’ls documents en valenciá estaven en catalá:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«document de la presa de possessió del senyoriu d’Ondara de l’any 1502, consta de 20 pàgines en català» (Seser, Arxiu Mun. de Denia: Aguaits, 2010)</p>
<p><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/idioma-valenciano.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignright size-full wp-image-21060" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/idioma-valenciano.jpg?resize=288%2C344" alt="idioma valenciano" width="288" height="344" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/idioma-valenciano.jpg?w=288 288w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/idioma-valenciano.jpg?resize=251%2C300 251w" sizes="auto, (max-width: 288px) 100vw, 288px" /></a>En cuansevol archiu o biblioteca en fondo antiu n’hian testimonis de quína llengua o idioma era el dels nostres antepasats. Per eixemple, els manuscrits de la Univ. de Valencia, ahon hui tot está catalanisat, recorden lo que estava escrit “en Idioma Valenciano”, com eixa composició de Blasco y Ciurana (Bib. Univ. Valencia, Ms. Relació del carrer d’Alboraya, c. 1687) ¿Qué valenciá du el manuscrit? Prou paregut al d’ara, com mostrá este eixemple tret del original de la Univ. de Valencia:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«en lo carrer de Alboraya / y la sanch está chorrant /&#8230; el glotonás de Valero / del coche no va abaixar / perque la pancha li aplega / dels camals més de dos palms» (BUV, ms. Rel. del Carrer d’Alboraya, a.1687)</p>
<p>El mateix manuscrit du atres composicions, com ‘Dos DECIMAS cuyas vozes equivalen al lenguaje castellano y valenciano’, en este estil:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«Treballant estos de día, / y este de día y de nit, / forzós es que ixca polit» (BUV, Décimas, c.1680)</p>
<p>Tornant a la sobalma de Rosa Seser (ubicá en Pl. d’Enric Valor ¡ay!, al costat de la Pl. del País Valencià ¡ay, ay!), dasta fa poc no era la mateixa. Aixina, quí redactá el catálec de la documentació del Archiu de Denia en 1981, respetava la realitat idiomática:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/valencianos.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignright  wp-image-21061" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/valencianos.jpg?resize=354%2C148" alt="valencianos" width="354" height="148" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/valencianos.jpg?w=479 479w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/valencianos.jpg?resize=300%2C125 300w" sizes="auto, (max-width: 354px) 100vw, 354px" /></a>“a. 1551, siete acuerdos entre Jávea y Denia, 51 hojas en folio, en valenciano y castellano (&#8230;) a. 1599&#8230;, en valenciano y latín” (Cat. Archivo Mun. de Denia, a.1981, p.12)</p>
<p>En l’Archiu de Denia tenim, per eixemple, documentació en valenciá del 1600, alluntat del actual, pero en característiques que hui perduren. Aixina, en el Nugat 336 (cast. <em>Legajo</em>, cat. <em>Lligall</em>), llegim el topónim Abiar, d’etim árap alusiu als pous, y la referencia a Benitachell:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“les Alqueríes de Benitachell y Abiar” (AMD, Nugat 336, any 1662)</p>
<p>Els catalaners, actualment, escriuen: “les masies de Benitatxell i&#8230;”</p>
<p>El mateix Nugat 336 conté el <em>Llibre del Ofici de sombrerer y pasamaner de Denia</em>, en plurals com ‘jovens’, ‘cofrens’ y morfosintaxis com esta:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. de Denia: </strong>“pera els cofrens&#8230; faena&#8230; jovens” (AMD, Nug. 336)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cat. de Seser: </strong>«per als cofres&#8230; feina&#8230;joves»</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. de Denia: </strong>“Joyes fetes per la Ciutat de Denia&#8230; y ordenat que en la Yglesia&#8230; Sent Joachim&#8230; ánimes dels fels difunts &#8230; soterrar&#8230; dins huit dies.. fer faena&#8230;” (AMD, Nug. 336, c. 1650)</p>
<p>En els manuscrits del archiu de Denia, el de Rosa Seser, ix asobint el sust.’bolsa’; vocable perillós pera opositors o estudiants en l’any 2014. En cas que’l usaren, els acarrejaría suspens segur. En el sigle XVII, com els deniers eren lliures y no supeditats al fascisme filológic catalaner, si usaven esta veu:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>bolsa </strong>“de la bolsa comuna del dit ofici una tacha general” (AMD, Nug. 336, c.1634)</p>
<p>Hui, els colaboracionistes del Diccionari Normatiu Valencià han fet desapareixer el sust. ‘bolsa’, sinse tíndrer en cónter sa patrimonialitat. Del lletí ‘<em>bursa</em>’ ixqué l’occitá <em>borsa </em>y els antius castellans y gallecs <em>bursa</em>, <em>bulsa, bolssa</em>, , etc. Ya en el Renaiximent, en port., cast. y val. apareix ‘bolsa’, como recordava Corominas:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>bolsa </strong>«Onofre Pou imprimix una forma valenciana <em>bolsa</em>, que també ha predominat en el Reyne de Valencia pera atres acepcions secundaries com <em>la bolsa dels llibres</em>; alguns valencianistes usen en lloc d’ésta una variant <em>normalitzada</em>, <em>la borsa</em>, que no sembla tradicional ni acertá» (DECLLC, II, p.147)</p>
<p>El mateix etimólec torna a donar testimoni: ‘la <em>bolsa</em>, variant valenciana” (DECLLC, VI, p.967) Aixina, efectivament, nostres antepasats coetaneus del marqués de Denia usaven esta morfología:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>bolsa </strong>“molt bona bolsa” (Timoneda: Quejas de Valencia, 1570)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>bolsa </strong>“la bolsa dels llibres” (Pou: Thesaurus, 1575)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>bolsa </strong>“y buidaren les bolses” (BRAH, ms. Dietari Porcar, a.1614)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>bolsa </strong>“quines bolses no derroguen” (Coloqui entre Vendrell, Polop y Morlá, c.1635)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>bolsa </strong>“molt pochs dinés en la bolsa” (BUV, Morlá: Ms. 666, c. 1649)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>bolsa </strong>“els apuren als pobrets de bolsa” (BSM, Mulet: Hipoc. de les ames dels capellans, c. 1650) <strong>bolsa </strong>“dos bolses de tafetá morat&#8230; bolses de corporals” (AMC, Inv. Santa María de Castelló, 30 de giner 1688)</p>
<p>N’hiavíen rahons pera que nostres antepasats espentaren al sust. ‘<em>bosa, bossa</em>’ en valenciá: l’anfibología inelegant en ‘bosa, bossa’ del verp <em>bosar</em>; cast. <em>vomitar</em>:</p>
<p style="text-align: center;">“tan farta de pa que bosa” (El Mole, 1837, p. 31)</p>
<p>També ix el clásic ‘disapte’ en el val. de Denia; atra morfología que ningú vol vórer ni de llunt (ni catalanistes ni valencianistes), encá que siga valenciana y més clásica que les barraques:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. de Denia: </strong>“dos dinés cada disapte” (AMD, Nugat 336, f.7r.)</p>
<p>Tratant del Convent de les Agustines, Rosa Seser mos produix aixerdor en grafíes com ‘ganxo’ y ‘midó’. El sust. <em>gancho </em>es mosarabisme valenciá d’étim desconegut (¿del prerromá *<em>ganskio</em>?). Documentat en &#8211;<em>ch</em>&#8211; en el sigle XIII, may s’ha perdut la grafía ‘gancho’ (DECLLC, doc. a. 1299) en registres lliteraris, cancillerescs, dietaris, etc.:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>gancho </strong>“ganchos de ferro” (Beuter: Hist. de Valencia, 1538)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>gancho </strong>“parleu poch y ab gancho” (Martí Pineda: Consells, c. 1570)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>gancho </strong>“ganchos de traure la carn de la olla” (Thesaurus, Valencia, 1575)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>gancho </strong>“y tres ganchos de ferro” (Dietari Porcar, a.1599, f.31)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>gancho </strong>“prohibir també chusos&#8230; y ganchos” (Cr. de J. Ferrer, Imp. Mey, 1618)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>gancho </strong>“que deguen portar gancho” (Llib. establiments de Peníscola, 1701)</p>
<p>Respecte a l’atre, en val. clásic era <em>amidó</em>, del lletí <em>amylum </em>&gt; <em>amidum</em>, que sumant l’artícul árap ‘al’ donaría <em>almidó, </em>que Alcover considerá del val. modern (DCVB); y aixina es:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>almidó </strong>“dos onces de almidó” (Bib. S. Morales, Ms. 6563, 1745, f. 50)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>almidó </strong>“que la roba la erta el almidó” (Bib. Nic. Primitiu, Ms. 420, c. 1795)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>almidó </strong>“antigues costums&#8230; almidó” (Canyisaes, Monóver, 1911)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>almidó </strong>“y untá el paper en almidó” (El Tío Cuc, nº 138, Alacant, 1917)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>almidó </strong>“¿y qué li agrá més de Reims? El almidó” (Salvador, Carles: Un negosi com un atre, 1921)</p>
<h3><strong>El cámbit catalaniste en els archius valencians </strong></h3>
<p><strong>E</strong>n lo que fa Rosa Seser en Denia podríem redactar un Decálec del furgastillo ‘Premi Tardor’; pero, com algú s’ascarotará d’este ‘decálec’ que escric, hia que dir que’s morfología analógica en atres valencianes com <em>diálec </em>o <em>prólec</em>; que’ls parásits catalaners obliguen a escriurer <em>decàleg, pròleg</em>, etc. No obstant:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>prólec </strong>“lo prólech que feu&#8230;” (Canals, fr. Antoni: Carta de St. Bernat, c. 1395)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>prólec </strong>“prólech de&#8230;” (BUV, Adoració de Ihesús Crucificat, c. 1480)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>prólec </strong>“prolech del benaventurat&#8230;” (Corella: Lo Primer del Cartoxá, 1496)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>decálec </strong>“decálec”(Fullana: Voc. valenciá, 1921)</p>
<p>Qui escuadrinye en archius municipals del Reyne, de Nort a Sur, de Morella a Oriola, s’ancontrará una invariant: la llengua o idioma valenciá era la vehicular y es respetava el nom d’ella. Aixina, en l’Archiu Mun. d’Oriola (hui en l’Históric) m’encontre ordens de la Generalitat en valenciá, cridant als jovens pera l’eixércit, el mateix que defengué al Maestrat dels atacs catalans en la Guerra dels Segadors. Encabant, en el sigle XVIII, baix la suau inmersió en castellá, es traduiren els llibres d’oficis al castellá, y aixina quedá escrit:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“traducido del Idioma Valenciano en el Castellano, de los quales &#8230;” (Archiu Hist. d’Oriola , FM, nº 12 Demanda del Oficio de Cerrajeros y Escopeteros de esta Ciudad de Orihuela, 1764, f. 41)</p>
<p>Pasat el temps, en sesio del 28 de giner del 1919, en l’Ajuntament d’Oriola s’armá un cómic canyaret idiomátic entre descendents dels murcians duts per el cardenal Belluga en el sigle XVIII y els oriolans d’arrails valencianes:</p>
<p><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/Joaqu%C3%ADn-Agrasot.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="  wp-image-21062 alignright" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/Joaqu%C3%ADn-Agrasot.jpg?resize=375%2C438" alt="Joaquín-Agrasot" width="375" height="438" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/Joaqu%C3%ADn-Agrasot.jpg?w=697 697w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/Joaqu%C3%ADn-Agrasot.jpg?resize=257%2C300 257w" sizes="auto, (max-width: 375px) 100vw, 375px" /></a></p>
<p style="padding-left: 30px;">«Dan cuenta cuenta de una comunicación escrita en valenciano de la Sociedad Lo Rat Penat, dando el pésame al Ayuntamiento por el fallecimiento de D. Joaquín Agrasot” Al llegir el secretari el comunicat “es interrumpido a las primeras palabras por el Sr. Martínez Arenas, que dice no debe seguir leyéndose el precitado oficio por estar en una lengua, que no es la oficial»</p>
<p>Per lo vist, en Oriola encá parlava valenciá una part de la població, al traduir l’escrit els consejals Manuel Ferris, Antonio Bonafis y Jose Luna. Ha botat un sigle desde aquell incident de 1919, y anem com els carrancs en l’asunt de la llengua.. El valenciá está prohibit, y els funcionaris han mutat en premiats colaboracionistes de la implantació del catalá y la márfega.</p>
<p>Per últim, per acabar la festa en pau, açí tenim atra vegá la Relació del Carrer d’Alboraya, “en idioma valenciano” (BUV, ms. a.1687). Com podem vórer, el naiximent de lléxic estava actiu en el XVII, com demostra la 1ª doc. del verp <em>cabronechar</em>, hui desa-paregut dels diccio-naris de meu cordial enemic Colomina (DNV, 2014) o del sinyor de López de los Verdejos (DRACV).</p>
<p><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/en-idioma-valenciano.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="aligncenter  wp-image-21063" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/en-idioma-valenciano.jpg?resize=753%2C434" alt="en-idioma-valenciano" width="753" height="434" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/en-idioma-valenciano.jpg?w=800 800w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2015/01/en-idioma-valenciano.jpg?resize=300%2C173 300w" sizes="auto, (max-width: 753px) 100vw, 753px" /></a></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cabronechar</strong>: verp derivat de cabró: fer el gambaire, estant seré o bufat.</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>chiular</strong>: verp clasic perseguit per esclafapets de l’AVLL, sempre a cachimones en la clásica &#8211;<em>ch</em>-: “sentíen bramar los (l)leons e chiular les serpents” (Villena: Vita, 1497)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>pera</strong>: equival a la prep. cat. ‘<em>per a</em>’; y a la també val. ‘pa’.</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>dropo </strong>–adj. d’étim ductós, ¿mosarabisme?. Pot víndrer del lletí <em>hydropicus</em>, per la melsa dels que patixen d’hidropesia; mes no sembla coherent en el semantisme valenciá d’home astut en sórdides intencions. ¿1ª doc. en val.?. En cat. ix més tart.</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>caravina</strong>: en cat. du vibrant múltiple &#8211;<em>rr</em>-, ‘<em>carrabina</em>’.</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>siti : </strong>no l’arcaisme <em>setge, </em>que oferix homonimia parcial en <em>setse</em><strong>: </strong>“jovens de setse anys” (Porcar, J.: Dietari, 1626); “setse: diez y seis. Lo setse de giner” (Escrig: Dicc. 1887)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>burlanse: </strong>caiguda de –t del gerundi + fluix enclitic: <em>burlant </em>+ <em>se </em>= <em>burlanse</em>.</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>y</strong>: conj. copulativa valenciana, no la ‘i’ de colaboracionistes y títaros dela llengua. <strong>este</strong>, no’l demostratiu ‘<em>aquest</em>’ de Seser, fonda especialista en el Marques de Denia.</p>
<p>Y sinse mes cabronechar, en el cap com un tabal, nemon chiulant a tastars figatells en Denia&#8230; en puesto ben alluntat del entaranyinat archiu de Rosa Seser i Pérez i <em>Tardor</em>.</p>
<p>&nbsp;</p>
<p>&nbsp;</p>
<p>The post <a href="http://ricartgarciamoya.com/2015/01/01/rosa-seser-marques-de-denia/">Sinyora Rosa Seser: ¿diu vosté que’l Marqués de Denia no fea de traductor de valenciá?</a> appeared first on <a href="http://ricartgarciamoya.com">RICART GARCIA MOYA</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
		<post-id xmlns="com-wordpress:feed-additions:1">21048</post-id>	</item>
		<item>
		<title>L’AVLL del PP, aubrint pas al Tripartit y ‘Podemos’</title>
		<link>http://ricartgarciamoya.com/2014/12/03/avll-del-pp-aubrint-pas-al-tripartit-y-podemos/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[ricart]]></dc:creator>
		<pubDate>Wed, 03 Dec 2014 20:28:38 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[El Palleter]]></category>
		<guid isPermaLink="false">http://ricartgarciamoya.com/?p=18503</guid>

					<description><![CDATA[<p>A la vellea, Ramón Ferrer ha mutat l’AVLL en  Centenar de la Ploma pera deféndrer a Raimon, renoc d’Aixátiva y&#8230; ¿futur  académic? No tenim remey. Cap de partit polític  camartellará l’AVLL, abort de Pujol y Zaplana. Tot es coherent en &#8230; <a class="kt-excerpt-readmore" href="http://ricartgarciamoya.com/2014/12/03/avll-del-pp-aubrint-pas-al-tripartit-y-podemos/" aria-label="L’AVLL del PP, aubrint pas al Tripartit y ‘Podemos’">Leer m&#225;s</a></p>
<p>The post <a href="http://ricartgarciamoya.com/2014/12/03/avll-del-pp-aubrint-pas-al-tripartit-y-podemos/">L’AVLL del PP, aubrint pas al Tripartit y ‘Podemos’</a> appeared first on <a href="http://ricartgarciamoya.com">RICART GARCIA MOYA</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[<p>A la vellea, Ramón Ferrer ha mutat l’AVLL en  Centenar de la Ploma pera deféndrer a Raimon, renoc d’Aixátiva y&#8230; ¿futur  académic? No tenim remey. Cap de partit polític  camartellará l’AVLL, abort de Pujol y Zaplana. Tot es coherent en este homenet amamallat per el PP que fa d’estora  al Tripartit y  ‘Podemos’, que s’acosten a rabo borrego. En tot el Reyne, desde Guardamar a Morella, els chiquets s’están transformant en monyicots tripartitets catalaners per mig dels mestres inmersors que, en total ajuda dels inspectors del PP, actúen com si estigueren en l’Ampurdá.</p>
<p>En el colege al costat de ma casa, en Cap del Horta, als nanos de 5 anys els donen  camisoles escrites en el cat. “sortir”. Atre eixemple, entre millars, heu tenim en l’IES ‘Maciá Abela’ de  Crevillent, ahon  ensenyen este valenciá del  PP:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“Gaudeix-la amb molta saviesa. Qualsevol  pot sortir. El fruit que et pugui, la bella Montserrat  a cops d’escombra&#8230; la meva terra, la meva adreça&#8230; les noies, llurs, gronxada, avui, gessamí&#8230;” (IES ‘Maciá Abela’ de Crevillent. Com sona l’ESO, Lletres Cor,  2014)</p>
<p>Aprofitant que als pares  els sindona lo mateix la llengua que’ls nasos, els colaboracionistes del  ‘Maciá Abela’ de Crevillent ensenyen morfología, lléxic y sintaxis en lletres del catalá Papasseit :</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>cat. del  ‘Maciá Abela’ de Crevillent:  </strong> “si jo fos pescador, pescaria&#8230;”</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>val. prohibit per l’AVLL del PP :</strong>     “si yo fora peixca(d)or, peixcaría&#8230;”</p>
<p>Aixina, poc a poc, es chics asimilen  morfologíes verbals catalanes:</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>cat.</strong>  :  ‘<em>jo fos’</em>,  1ª p.s. del pret. imp. de subj. d’<em>ésser</em>.</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>val.</strong>  : ‘yo fora’.</p>
<p>Son cansons en catalá,  del proyecte pera estudiantes del ‘Principat, País i Illes’. Entre  carcallaes y mensages subliminals de lo progresiste  y bonico que’s ser catalá, als jovens  els convertixen en futurs votants del Tripartit o ‘Podemos’ (¡Gracies, PP y Ramón Ferrer, moltes gracies!).</p>
<h3> ¡Qué bonico es l’Ampurdà y qué repugnant Valencia!</h3>
<p>Les cansons son   triaes per els colaboracionistes pera familiarisar als chiquets en les comarques catalanes, com si foren d’una mateixa entitat geopolítica, la Gran Catalunya o, eufemísticament, Paísos Catalans. Aixina, en la lletra ‘L’Empordà’ del grup catalá Sopa de Cabra, tenim a un simpátic personage “nascut entre Blanes i Cadaqués”, model de comportament  pera’ls chics de Crevillent y tot el Reyne:</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>A</strong> El protagoniste es un catalá naixcut entre Blanes y Cadaqués, que diu que vol matarse; pero sempre, a mig día y bufarra perdut, reflexiona  que:  “avui no es suicidi”. Millor atre día mes llunt, perque “es més bonic l’Empordà” que’l infern.</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>B</strong> Als alumnos y alumnes els aplega el mensage d’un desinteresat catalá de l’Ampurdá que, aparenment, está mal de la tótina. En realitat, lo que fa es viurer pera la beguda y sinse donar colp. Als estudiants de 15 anys, en el botelló disapter com a únic pensamente pera viurer el fi de semana, este personage  de Sopa de Cabra es l’héroe catalá a imitar. Generalment, els mestres també parlen als chiquets  d’atre ampurdanés, Dalí,  que’s fea el gabia y vivía molt be.</p>
<p>N.B.: En cat., Empordà, empordanés; en val.: Ampurdá, ampurdanés: “fonch en Ampurdá” (Dietari del capellá d’Anfós el Magnánim, 5 de noembre 1466, f. 161 v.)</p>
<h3>‘El Tío Canya’ d’Al Tall, 35 anys enguiscant contra Valencia</h3>
<p>El grup Al Tall  tragué El Tío Canya per 1976, cuan yo mateixa anava en amics catalanistes. No mos anterávem de res. Veníem d’una Dictadura y  volíem  Democracia. Hui,  aufegats per el fascisme catalaner, busquem alenalls de llibertat.</p>
<p>En la lletra d&#8217;El Tio Canya es planteja la clásica  descriminació cap al foraster. Yo he patit eixa sensació en molts puestos, desde Huelva a Barcelona; y tinc un nebot que’s matrimoniá en una chicona d’Aixabia y, raere de 10 anys, encá es “el foraster” pera’ls familiars. Ací, en Sent Joan d’Alacant y Muchamel, abans d’aumplirse de murcians y manchecs, les families d’arrail valenciana de sigles  díen  despectivament ‘chachos’ als castellans que aplegaven al poble. Hui, els nets d’estos ‘chachos’ son conversos catalaners en odi cap a Valencia y enamorats de Catalunya:</p>
<p>L’enemic a aniquilar pera’l grup Al Tall era la ciutat de Valencia:</p>
<p style="text-align: center;">“Tres voltes només va anar el tio Canya a València:</p>
<p style="text-align: center;">primer quan va entrar en quintes</p>
<p style="text-align: center;">i en casar-se amb sa femella.</p>
<p style="text-align: center;">La tercera va jurar de no tornar a xafar-la;</p>
<p style="text-align: center;">Que a un home que ve del poble,</p>
<p style="text-align: center;">Ningú fa abaixar la cara”</p>
<p>Astó es lo que deprenen els chiquets del Institut ‘Maciá Abela’ situat en el carrer&#8230; ¡Sanchis Guarner!, de Crevillent. Tot es bonico en l’Ampurdá; y els catalans, molt simpátics. També deprenen que poden vesitar y chafar cuansevol ciutat sinse perill: Barcelona, Madrit, Murcia o Pyongyang de Corea del Nort. Totes menos  una, la de  gent repugnant: Valencia.  Al Tall ha escampat l’autoodi entre valencians. El grup, no fa falta diro, s’ha fet millonari per  contrats institucionals de nostres  corruptes polítics, especialistes en furtar y enredrarmos.</p>
<h3><strong>La Real Senyera,  drap pera netejar comuns dels IES, ESO&#8230;</strong></h3>
<p>Als estudiants del ‘Maciá Abela’ de Crevillent o als nanos del colege públic ‘CEIP Mediterráneo’ de la Generalitat Valenciana,  els donen <em>potitos</em> de catalanisme de tot tipo; pero  sempre enganyant y diguent que’s valenciá:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«Se trata de un Centro de Educación infantil y primaria  con dos líneas educativas: PIP, Programa de Incorporación Progresiva del Valenciano, y PIL, Programa de Inmersión Lingüística en Valenciano». (CEIP Mediterráneo d’Alacant, Generalitat Valenciana, 2014)</p>
<p>L’enaltiment de Catalunya y les cuatre barres es acompanyat del més gran desprécit a la Real Senyera. Fa semanes, en Barcelona, una dona colpejava a Pere Navarro, del PSC, perque “a la seva etapa d&#8217;alcalde de Terrassa&#8230;  tingués la senyera de l&#8217;Ajuntament bruta”. Eixe problema no pot eixistir en el Reyne, perque ací poden torcarse el parrús  en la Real Senyera, chafarla y , tota desfeta, penjarla en el mástil més alt dels puestos oficials&#8230; y no pasa res. Seguixen cobrant com a funcionaris.</p>
<p>El citat colege ‘Mediterráneo’ ha tingut sis mesos una Real Senyera feta pols, en taques de merda, forats y pencholls. Pera que tot el mon puguera vórer qué valent era el director d’este colege, no penjaren  al seu costat ni la d’Alacant ni la d’Espanya. Algú va fer la denuncia y, raere del atac de risa, ¿qué han fet? Deixar els tres mástils sinse banderes. Aixina estaven el  25 de maig, cuan votí en este colege Mediterráneo que es pasa per el cul la Lley de Banderes, eixa de la que tanta llanda dona el PP cuant s’incumplix en el País Vasc o Catalunya. ¡Qué miserables son!. La guerra de banderes está viva. L’objetiu es instaurar les cuatre barres. En Alacant, desde fa anys, tenim estes burles a la Lley de Banderes. Si els preguntes per quína rahó may coloquen la Real Senyera, els directors es fan el nonsabo en una sonriurer de desprécit:</p>
<p>&nbsp;</p>
<table>
<tbody>
<tr>
<td>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>A </strong> Colege públic ‘Virgen del Remedio’ d’Alacant: asoles l’espanyola.</p>
<p style="padding-left: 60px;">Son enemics de lo valenciá y  defensors del ‘Levante’ de Madrit. Odien a mort al Reyne de  Valencia  y especialment, com el Tío Canya d’Al Tall, a la ciutat de Valencia.</p>
</td>
<td><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-01.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignright  wp-image-18505" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-01.jpg?resize=196%2C256" alt="AVLL" width="196" height="256" /></a></td>
</tr>
<tr>
<td>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>B </strong> Colege públic ‘Pedro Duque’ d’Alacant: l’española y l’ alacantina.</p>
<p style="padding-left: 60px;">Per lo general, esta opció es la dels enemics de tot lo valenciá. Consideren a Alacant prolongació del territori murciá o albaceteny. Odien a Valencia.</p>
</td>
<td><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-02.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignright  wp-image-18506" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-02.jpg?resize=196%2C234" alt="aubrint-pas" width="196" height="234" /></a></td>
</tr>
<tr>
<td>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>C </strong> Colege públic ‘Mediterráneo’ d’Alacant: cap d’elles.</p>
<p style="padding-left: 60px;">Solen ser enemics de lo valenciá y defensors de la catalanisació. Si enarbolen una Real Senyera la chafen primer, l’ambruten y foraden. Busquen que Alacant siga part  de Catalunya. Odien a Valencia.</p>
</td>
<td><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-03.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignright  wp-image-18507" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-03.jpg?resize=194%2C240" alt="imagen 03" width="194" height="240" /></a></td>
</tr>
</tbody>
</table>
<p>Llixc  que ara, en 2014,  es cumplix el “30 Aniversario de la Ley de Símbolos de la Comunitat”. L’encarregat d’esta farsa es el “Decano de la Real Academia de Cultura Valenciana, Enrique de Miguel Fernández”. ¡Hala, sinyor miner académic, vinga a  Alacant y vorá com es torquen el forigol en la Lley de Símbols y en la mare que la parí!. D’un poble ensevismat en la bellea de Rita Barberá y les mascletaes, ¿qué podem esperar? Hui, 1 de juny del 2014, veig en la portá digital del colaboracioniste Levante al baturro catalaner Aurelio Martínez, de la Fundació VCF. Raere d’ell, una paret plena de cuatre barres roges junt al escut en negre del Valencia CF.</p>
<h3>El cat. ‘xoto’ de Felip Bens</h3>
<table style="height: 389px;" width="814">
<tbody>
<tr>
<td>El Decret de Nova Planta del 2014, també conegut com a  Diccionari Normatiu Valenciá (PP + AVLL), prohibix oficialment nostre idioma en l’Ensenyansa y Administració, llevant del lléxic que’l IEC ha menjat, deglutit y  bosat. Els poliseros sindicalistes y mestres inmersors, la major part d’orige murciá, manchec o andaluso, s’encarreguen de que’ls <em>noi, el amb, el petó, el bigoti, avui, l’ordre  y el desenvolupament</em> se introduixquen com  anisaquis sardaners en el cervell dels chiquets.No pasa res. Tot está controlat. Els vinatees valencians, valents e indómits, están contraatacant y fent de les seues.  Per eixemple, junt a fulles de promoció de carn de putes a bon preu y artículs dels tisparixos catalaners del diari Levante,  trobe al temerari Felip Bens fet un aserpot defenent a quixalaes els seus ideals de sempre. ¡Molt be, Felipet, estás fet baluart del patriotisme!.En castellá y sinse porega, Felip Bens parla clar y épicament de sons pares, de s’adolescencia y de lo molt que ha patit: “aprendí a encajar burlas socarronas”. Dona  recort dels “fallecidos” y, combatiu, dels  “retazos de autoestima que resultaron vitales para superar décadas de&#8230;”.</td>
<td>Felip te’l convenciment de “dar un vuelco histórico&#8230; mañana: identidad y aumento de la masa social”. Tot encaixa en la dura Batalla de Valencia: “esa última ocasión de revertir&#8230; en la ciudad truncada por la guerra&#8230;. hoy se libra una batalla crucial” (Levante, 10 / 05/ 2014)Llástima que tot astó de Felipet asoles aludixca al partit de fútbol entre’l Levante y el Valencia. Clar, el chicot escriu en el diari catalá Levante, mig de comunicació publicitaria de putes y catalaners, ahon tot te un preu. ¿Quíno ha pagat l’idealiste cabanyaler? El de sempre: enllardar veus en morfología catalana, com fa en ‘xoto’, pera  ajudar a l’extrema dreta expansionista.El chicot pot dir que ‘xoto’ es com s’escriu en les pancartes dels intelectuals futbolers, del mateix modo que’ls atres erudits piloters escriuen ‘curva Nord’. Ni ‘xoto’ ni ‘nord’ son, aixina escrites, veus valencianes. Son grafíes impostes per l’IEC y sa mascota. En el val. genuí ‘choto’ tindríem un vocable perromá d’étim desconegut y recialla mosárap, segons Corominas; que, per cert, cambiá la grafía CH per X sinse aportar fonts que heu justificaren:</td>
</tr>
</tbody>
</table>
<p>En castellá y sinse porega, Felip Bens parla clar y épicament de sons pares, de s’adolescencia y de lo molt que ha patit: “aprendí a encajar burlas socarronas”. Dona  recort dels “fallecidos” y, combatiu, dels  “retazos de autoestima que resultaron vitales para superar décadas de&#8230;”. Mos dona esperanses: “Algunos, sin embargo, jamás perdimos la esperanza”. Felip te’l convenciment de “dar un vuelco histórico&#8230; mañana: identidad y aumento de la masa social”. Tot encaixa en la dura Batalla de Valencia: “esa última ocasión de revertir&#8230; en la ciudad truncada por la guerra&#8230;. hoy se libra una batalla crucial” (Levante, 10 / 05/ 2014)</p>
<p>Llástima que tot astó de Felipet asoles aludixca al partit de fútbol entre’l Levante y el Valencia. Clar, el chicot escriu en el diari catalá Levante, mig de comunicació publicitaria de putes y catalaners, ahon tot te un preu. ¿Quíno ha pagat l’idealiste cabanyaler? El de sempre: enllardar veus en morfología catalana, com fa en ‘xoto’, pera  ajudar a l’extrema dreta expansionista.</p>
<p>El chicot pot dir que ‘xoto’ es com s’escriu en les pancartes dels intelectuals futbolers, del mateix modo que’ls atres erudits piloters escriuen ‘curva Nord’. Ni ‘xoto’ ni ‘nord’ son, aixina escrites, veus valencianes. Son grafíes impostes per l’IEC y sa mascota. En el val. genuí ‘choto’ tindríem un vocable perromá d’étim desconegut y recialla mosárap, segons Corominas; que, per cert, cambiá la grafía CH per X sinse aportar fonts que heu justificaren:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>choto</strong> «en  &#8211;<em>o</em>, pot ser terminació d´herencia morisca-mosárap» (DECLLC, IX, p.594)</p>
<p>Arbitrariament, Alcover diu que ‘choto’ eixía de l’onomatopeya  del sónit que fan el chotets y corders mamant (aixó de <em>chot, chot, chot</em> me sona a atres coses). Lo cert es que tenim testimonis d’esta paraula en nostra grafía. Aixina, en el tragicómic  sainet ‘Els felisos’, ix u que li diuen Choto. El chic  está enamorat de la cega Paueta y, entre meloses frases d’amor,  fa de crític urbá:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>Choto</strong> .—¡Valencia no es coneguda! Tot es tirar cases y tot son clots! ¡Güey, hasta la Glorieta díu que l’han tallat y retallat!” (Martí Orbera: Els felisos, 1926)</p>
<p>Paueta, pura candidea, sentix un bes (o ‘petó’, segons l’AVLafigasatía)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>Paueta</strong>      —¿Qué fas, Choto?</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>El Choto</strong>   —¡Qué he fet! (asustat)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>Paueta</strong>      —¡M’has pegat un bes!</p>
<p>El nom s’heu ficaren, segons recorda Choto,  “perque tinc baix la barba un llunar en tres pels” (ib. p.12) Encá que tinga poc que vórer, m’anrecorde del malnom del roder Carchoto, ¿italianisme? ¿emparentat en carchot o choto?:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>Carchoto</strong>  “vingué nova… de que Escarpia o Carchoto estava pres” (BRAH, ms. Porcar, 27 agost 1619)</p>
<p>Sinse –o, <em>chot</em> te  significat de colp, arrap, punchá , tall en navaixa o ferida de gavinet:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. chot</strong> “pegant chots a esquerra y dreta” (Font: L´orácul de Caspe, 1861)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. chot</strong> “la cara que la tens plena de chots (&#8230;) li fas en lo ventre un chot” (Barreda: Un arreglo improvisat, 1870)<strong> </strong></p>
<p>Polisémic, ‘choto’ també oferix  semantisme de disgut, desmay o batistot:<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. choto</strong> “t’agarrará un choto que et quedarás aspat” (El Mole, 1840)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. choto</strong>  “Ahí el tens / plorant. Ves a saber ara / per qué choto haurá pres” (Soriano: Ploramiques, 1887)</p>
<p>Respecte al mamífer, tenim el femení ‘chota’:<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. chota</strong> “chota de cabra” (Llombart: L’agüela Puala, c. 1880)</p>
<p>Y el masculí choto, dasta en el valenciá dels republicans d’Elig en 1938:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. choto</strong> “no ha segut atre que fer dos fotos y ha brincat en un rato igual que els chotos” (Semanari ‘El Obrero’ d´Elig, 12  de juny 1938)</p>
<p>El fill, en diminutiu:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. chotet</strong>  “que porta el chotet la cabra” (Martín: La oroneta, 1927)<strong> </strong></p>
<p>En paremiología s’oferix una metáfora que podríem aplicar a l’AVLL ¿Recorden vostés cóm  acamina l’animalet, en  rabo capa dalt  y menejanlo?:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. choto</strong> “més descará qu´un cul de choto” (Gadea: Ensisam, 1891)</p>
<p>També era vocable afectiu y amorós:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. choto</strong><strong>  </strong>“¡es ell&#8230; es ell&#8230; el meu choto!&#8230; el meu Nasiet&#8230; El meu choto” (Peris Celda: La tía Pepa Tona, 1918)<strong> </strong></p>
<p>N’hian cabanyalers caldo d’olives com Felip Bens, defensors del Levante y grafíes catalanes com ‘xoto’;  atres, com  aquell ‘Retor’, peixcaor  retratat per Blasco Ibáñez que, a punt d’afonarse sa barca, mostrava valentía diguent en castellá entreverat de valenciá: ‘más valía ser comida de carrancs que no que les cantasen els capellans” (Flor de Mayo, p.245). Prefería aufegarse en la mar al soterrar de vell entre gorigoris de flares y capellans. M’alforre glosar la metáfora per perea mental.</p>
<h3>TALPÓ Y PESETES</h3>
<p>La llengua valenciana, a lo llarc dels sigles, aná creant morfologíes  que donaven riquea semántica y singularitat al lléxic. Aixina, del lletí <em>talpa</em> &gt; <em>*talpus  </em>eixiríen el cast.<em> topo</em>, cat<em>. talp </em>y val.<em> talpó</em>; encá que’l mosarabisme castellá tenía<em> taupa (‘ratón’</em>) y el cultisme <em>talpa</em> es mantingué en cast. com a nom d’enfermetat y en farmacopea:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cast. talpa</strong> «yerbaha, la talpa, ratón ciego» (Alonso, Juan: Diez privilegios para mujeres preñadas , 1606)</p>
<p>En valenciá, com advertix Corominas, tenim <em>talpó</em>:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>v</strong><strong>al. talpó</strong> «en 1575, el cat. Onofre Pou donava el cat. <em>talp</em> y, diferenciat, la forma <em>talpó </em>com a propia del valenciá» (DECLLC, VIII, p.243)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. talpó</strong> «talpó» (Pou: Thesaurus, Valencia, 1575)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. talpó</strong> «talpó: topo» (Escrig: Dicc. 1887)</p>
<p>El chas o forat aubert per talpons es diu en cat. ‘<em>talpera</em>’ o ‘<em>taupinera</em>’. Desde’ls clásics, en val. tenim <em>talponera</em>, que pasaría al Sur de Catalunya per la ruta valenciana a Lleida:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. talponera</strong> «de la forma valenciana <em>talpó</em> es deriva <em>talponera</em>, que ya ix en Jaume Roig» (Corominas: DECLLC, VIII, p.244)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. talponera</strong> “boqueres&#8230; talponeres” (Roig: Espill, 1460)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. talponera</strong> “llevaren l’aygua &#8230; y tancar unes talponeres&#8230; en dita sequia” (A. R. Col. Corpus Christi, GG, 13 oct. 1615)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. talponera</strong> “que’ls pert la aygua per tot lo que son talponeres” (Cap. Cequia de Rovella, 22 de juliol 1699)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. talponera</strong> “talponera: agujero que hacen en la tierra los topos. Mujer del talponer” (Escrig: Dicc.1887)</p>
<p>N’hia que dir que ‘topo’, en val. modern, es diu  de qui te mala vista, qui no’s dona cónter de lo que pasa al seu costat,  qui no antén les coses y es  desconfiat, etc.:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. topo</strong> «es un verdader topo o ignorant» (Gadea: Tipos, apéndix, 1908)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. topo</strong> «¿Tampoc se hu creu ara? ¡Che, pos vosté es poc topo!… Vullguí dir qu’está molt ofuscat» (Llobat: Cada cosa a son temps, 1927)</p>
<p>Per la redolá de l´Albufera, ‘topo’ es isleta chicotiua que apenes mostra més que´l senill, juncs y mansega; ¿mosarabisme emparentat en el cast. <em>topera</em>?:<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. topo</strong> «aquell topo de mansega que hiá en la replasa gran&#8230; els dos barquets se toparen y quedaren encallats en un topo de mansega» (Serrano: Voreta de l´Albufera, 1928)</p>
<p>Es curiós que’ls  díen <em>toputs</em> als de Sueca y,  per el monyo,  topudes a les dones de Vinaróç:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>vol. topo del monyo</strong> «en tot semechants / a aquella borla que porten / els rosins damunt lo cap, / en un gran topo postís»  (Coloqui&#8230; que sels dona per un modo de refresc a les Madametes, 1767)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. topo</strong> <strong>del monyo</strong> «y un topo damunt del cap» (Vives: Entre amics, 1877)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. topudes de Vinaroç</strong> «les topudes de Vinaroç&#8230; tenen un monyo com a cabaços» (Gadea: Tipos, 1908)</p>
<p>Per tant, en val. tenim <em>talpó, talponera, topo, toputs</em>; en cat., <em>talp</em>, <em>talpera</em>. En el DNV han arreplegat els catalans ‘talp, talpera’, perque l’AVLL dona com a ‘valencià normatiu’ tot tipo de  barbarismes catalans:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cat. AVLL: </strong>  ‘petó’  (val. bes)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cat. AVLL:</strong>   ‘noi’  (val. chic),</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cat. AVLL:</strong>   ‘ocellaire’ (val. pardaler)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cat. AVLL:</strong>   ‘torn’  (val. tanda; cast. turno)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cat. AVLL:  </strong> ‘bigoti’  (val. bigot)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cat. AVLL:  </strong> ‘ordre’ (val. orde)</p>
<table style="height: 106px;" border="0" width="795">
<tbody>
<tr>
<td style="text-align: justify;">El filólec aficionat que dirigix este sinselley llingüístic es el citat Ramonet Ferrer (aixina, hipocorísticament, li díem els blavers que confiávem en ell). Per cert, lo de ‘sinselley’ es valenciá de fa sigles: “un perdut, un&#8230; sinselley” (Bib. Nic. Primitiu, ms. Col. del escolá</td>
<td style="text-align: justify;">y la viuda, s. XVIII) Com tantes atres veus valencianes, l’AVLL fingix que la desconeix, perque l’IEC no la vol. Deixem, de moment, a esta chusma (cultisme val. del grec-lletí <em>clusma</em> y genovés antiu <em>ciüsma;</em> pronunciat <em>chiusma</em>) y anem a sacsar  pesetes.</td>
</tr>
</tbody>
</table>
<p><strong>PESETA</strong> Els actuals tratats  de numismática oferixen dos origens: el cast. <em>peso </em>y el cat.<em> pesseta</em>. Esta enfrontació descubrix que, raere d’aparent centifisme llexicográfic, s’amaga la fierea chovinista dels etimólecs. Evidenment,  el fet d’eixa dualitat  demostra que cap de les atribucions ha aportat documentació pera afonar la tesis enemiga (els idiomes  sempre han segut armes de batalla).</p>
<p>N’hia atra posibilitat: que siga diminutiu migeval d’aquell idioma valenciá a qui Cervantes li dedicá adjetius que, naturalment, negá al catalá; aquell que’l papa Médicis ascoltava en les comedies de Torres Naharro en la Roma del sigle XVI, la de Maquiavel y Miquel Angel. En fi, aquell que tant agradava a Unamuno   y embelesava a nostre Azorín. Vejam l’anderdo:</p>
<p>El derivat del cast.  <em>peso</em> sería <em>pesito</em>, no <em>peseta</em>:<em> </em></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cast. pesito:</strong> «siendo menester pesar el oro ó la plata para el precio, cosa muy usada en todas estas naciones, y que cada uno para este fin trae su pesito en la bolsa, lo hacen con tanto tiento, que ni les tiembla la mano, ni yerran en el fiel» (Chirino, Pedro: Relación de las Islas Filipinas , año 1604)</p>
<p>El diminutiu ‘<em>pesito</em>’, abanda de moneda de poc valor o pes, era balansa o  romana ahon es pesava cuansevol cosa. En  cast. teníen ‘peso’, ‘pesa’:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cast. pesa:</strong> «De pesa de alquecís, I dinero. De pesa de albornoz, I dinero. De cuerda de escarís, I dinero. De pesa de molfanes, I dinero» (Fuero de Sepúlveda, año 1295)</p>
<p>No obstant, el diminutiu  donaría  ‘<em>pesita</em>’ o,  del cast.  <em>pieza</em>,  ‘piececita’:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cast. pesita:</strong> «es partezica&#8230; o es vna pesita chiquita» (Fernández de Santaella: Vocabulario eclesiástico, 1499)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cast. piececita:</strong>  «una piececita» (Mesonero Romanos: Escenas y tipos matritenses, 1851)</p>
<p>Respecte a l’orige catalá, el més cualificat dels etimólecs heu descartava sinse ductes:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cast. peseta:</strong>  «peseta, derivado de peso en el sentido de unidad monetaria» (Corominas: DCECH, IV, p.503)</p>
<p>Tratant del cat. ‘<em>pesseta</em>’, el mateix llexicógraf día:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cat. pesseta</strong>: «pesso, unitat de moneda sud-americana, pres del castellà <em>peso</em>, un pes de certa quantitat d’or, d’on després el diminutiu castellà peseta, i d’aquí manllevat  el nostre pesseta» (DECLLC, VI, p.467)</p>
<p>La hipótesis més llógica es l’orige en u dels característics diminutius valencians. En el sigle XIII, cuan les caótiques  neolletines de la Corona d’Aragó estaven   estructuranse com a llengües independents, el diminutiu ‘peseta’ —en  mutacions consonántiques y morfológiques  al gust del amanuens de tanda— estava arrailat en valenciá. Era paraula d’us corrent:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. peseta: </strong>«Item denunciu yo en Pere Andreu diverses furts&#8230; a vos senyer justicia&#8230; portá del obrador meu Ina. peçeta d’any&#8230;»  (Llibre de la Cort del Justicia de Valencia, any 1280)</p>
<p>La peseta podía ser troset de teixit, monedeta d’or o plata,  péntol de cansalá o formache,  part d’una ferramenta, pell adobá de conill, etc. El valenciá Mateu y Llopis trobá el diminutiu en docs. dels sigles XV y XVII (DECLLC, VI, p.467). La familia lléxica valenciana de <em>pes, pesa, peses,  peseta, pesetes</em> sempre estigué viva, foren  peses d’artillería, pesetes de formache o monedes d’a huit:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. peses</strong>  <strong>d’artillería </strong>“estant en lo baluart maná que tirasen una de les peses groses y&#8230;” (BRAH, Ms. Porcar, 27 agost 1623)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. peses</strong> <strong>d’artillería</strong> “porten les peses&#8230; polvora y &#8230;” (BUV, Relació del carrer de Alboraya, 1687)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. peses, peçetes</strong> <strong>de formache</strong> “deu peçetes” (Arbuxech: Sermó, 1666)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. peses o monedes d’a huit:  </strong>“interés de quatre peses de a huit” (A. Mun. Oriola, llibre 296, 17 joliol 1676)</p>
<p>Qui pesava el pes de les peses o pesetes d’or o plata de distint valor era el ‘pesador’:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. pesador</strong> “pesador&#8230;, pera´l  pes de plata” (Exulve: Praeclarae artis, 1643)</p>
<p>En la polisemia del vocable  feen els poetes jocs lliteraris. Aixina, l’agent de negocis del Real Consell d’Aragó, el valenciá Ceferí Clavero, juava en les peses de roba del vestit y les numeroses peses d’artillería del baluart de Valencia:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. peses de vestit</strong>  “son vestit,  <em>pesa</em> per <em>pesa</em>, / li dona entonces, quedant / ab tantes <em>peses</em> lo pobre, / guarnit com un baluart” (Clavero, Zeferino: Romance en lengua valenciana, Fiestas a S. Juan de Mata, 1669)</p>
<p>Encano que dasta’l 1869 no es convertí en unitat monetaria d’Espanya, aquell diminutiu arrailat  en el valenciá del 1280 seguía usanse  per nostres antepasats del 1700:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. peseta</strong> “en terra&#8230; una falsa peseta y al qui aço vol&#8230;” (Ros: Romanç dels jochs, c. 1730)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. peseta</strong> “traguí un grapat de pesetes, / y estant los dinés contant&#8230;” (Paper graciós, discursiu&#8230; a les Carnistoltes, c.1735)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. peseta</strong> “a dos pesetes la lliura” (Coloqui a una fornera&#8230;, c.1740)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. peseta</strong> “als sisons los solen dir  / pesetes del estudiant. / A les pesetes, peludes” (Paper&#8230; pera passar les Carnistoltes, any 1742)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. peseta</strong> “una gasa en caps dorats / prengué, y en una peseta / en un Forn la va empenyar (&#8230;) li deixá sis pesetes” (Coloqui nou, en que es declara lo perjuhí&#8230; en fer cuchs de seda, any 1743)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. peseta</strong> “al sisó li dius peseta” (Matraca de un mosot, c. 1750)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. peseta</strong> “done fortuna, pesetes y salut” (Galiana: Rondalla, 1768)</p>
<p>Que sapiam, cap de filólec valenciá ha reivindicat pera nostra llengüa l’orige del sust. ‘peseta’ (cat. <em>pesseta</em>), y no heu fan perque tenen atra faena: camartellar el valenciá e implantar el catalá.</p>
<h3>El FABA DE RAMONET Y EL <em>WINDSURF </em>DE FABRA Y RAMÓN FERRER</h3>
<table>
<tbody>
<tr>
<td style="width: 500px;">Els ramonets, ramons y raimons sempre han protagonisat enredros e historietes desde fa sigles. Aixina, m’anrecorde d’un  Ramonet (nom própit en este cas) que, volent rentarse runes, aná al bany d’Esplugues en Valencia, ahon el sinyor banyahor (‘banyador’, en val. del  1321) li volgué donar sabó y fabes, en singular, “per lo ses”  (Libre de Cort de Justicia, a.1321, f.240r). No es el cas, que sapiam, del reversible Ramón Ferrer.He tingut ductes en l’epígraf. Eixa construcció de genitiu raere de calificatiu es inelegant.  En realitat, asoles vullc fer paralelisme en el comportament del protagoniste de la película valenciana, l’astut Ramonet que fa lo que vol  fingint ingenuitat, y  els presidentes de la Generalitat y l’AVLL; aparents  defensors de lo valenciá. Tot  comedia de teloners de Madrit y Barcelona.</td>
<td>La parella está satisfeta. Tenen carántula y bolchaques lluides. Sa política d’autoodi y destrucció de lo valenciá va millor que may. Tot heu tenen  catalanisat. Ells, fent <em>windsurf </em> en milocha per damunt del tarquim catalaniste, son angelots sinse taca.  L’objetiu de l’AVLL del PP está cumplit. Lo mateix que’l Faba de Ramonet  es fea el nonsabo, el duo presidencial no aubrira morros per molt que mos destruixquen. En les publicacions de  ‘totes les universitats del mon’, com diu l’extrema dreta catalanera, mos han fet desaparéixer com a poble; asoles som el ‘Levante’ de Madrit o país de les terres catalanes,  amparat per un imperial Principat:</td>
</tr>
</tbody>
</table>
<p style="padding-left: 90px;">«en tierras catalanas: Principado, País Valenciano e Islas Baleares»  (Prat Sabater, Marta: Tesis Doctoral: Préstamos del catalán en el léxico español, Univ. Autónoma de Barcelona, 2003, p.65)</p>
<p>Estes tesis,  ‘rigurosamente científicas’, propaguen entre’ls universitaris la gábula de que may  eixistiren els Reynes de Valencia y Mallorques; asoles un Principat que, caritatiu, donava masmarruga cultural y económica als nostres salvages e incults antepasats.<strong> </strong></p>
<p>El fascisme expansioniste catalá, per mig de tiracordetes com Sanchis Guarner, Fuster y Raimon,  escamparen que lo de ‘país’ estava fonamentat en que eixía ‘país valenciá’ en algún escrit lliterari del XVIII, pero amaguen que també trobem “país català’ y, no obstant, ells preferixen dirli <em>Principat de Catalunya</em>. Es veritat que, pera tots el territoris, els lliterats fugíen de la monótona repetició del títul oficial per rahons estilistiques,  usant  fórmules com regió, república, país, territori o nació:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>NACIÓN VALENCIANA</strong> “el genio inventivo de la nación Valenciana&#8230; cada Nación tiene singulares gracias, y la Valenciana en eso a todas las aventaja” (Conversación entre D.Pedro Fernández y Roque Trilla, 1784)</p>
<p>En la Universitat donen com a realitat centífica la historia d’un Principat, Regne o Imperi de Catalunya en els sigles forals, dasta’l 1714. Tot mentira, clar, encá que’ls cronistes adulaors pugueren usar titulacions falses, lo mateix que feen els heraldistes en els llinages de la coenta noblea: tots eren descendents y teníen sanc blava dels  Roldán, Carlomagno o, com aseverava el destarifat benedictí fr. Francisco Sota, dels antius faraons. Aixina,  el carabasa Carlos II, últim dels austries espanyols emparentava en:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“el antiquissimo Rey Astur, hijo de Osiris y hermano del segundo Hércules, que fue el Rey primero de la Región Septentrional de España y&#8230;” (Sota: Chrónica&#8230; a la Sacra y Real Magestad  del Rey D.Carlos II, a.1681, p.689)</p>
<p><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-04.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignright  wp-image-18516" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-04.jpg?resize=320%2C381" alt="l’escut-d’armes- Imperi-d’Espanya " width="320" height="381" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-04.jpg?w=400 400w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-04.jpg?resize=252%2C300 252w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-04.jpg?resize=260%2C309 260w" sizes="auto, (max-width: 320px) 100vw, 320px" /></a>En 1995, cuan  saforechí el fondo antiu del <em>Palacio de Santa Cruz de Valladolid</em>, vaig vórer varies ‘Ordenanças Reales” en l’escut d’armes del Imperi d’Espanya y, alguns d’ells, mostraven el losange de barres y corona del Reyne de Valencia (vórer flecheta en roig).</p>
<p>Les ací reproduides estaven impreses en 1556, cuan Felip II era rey d’Inglaterra y Espanya. Entre les diverses heráldiques, abanda de la del Reyne, observem les barres d’Aragó que, actualment,  ‘totes les Universitats del mon’ diuen que representen a Catalunya. Pero la documentació no diu astó.</p>
<p>El contingut d’estes “Ordenanças del Consejo Real de su Magestad”  escomensen en la llarga enumeració de les posesions de Felip II y, pera desgracia dels catalans,  el seu l’Imperi Galáctic , Regne, Principat de Catalunya o lo que vullguen, no ix  per cap de puesto; per lo que les barres representaven a Aragó:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«Don Phelippe por la gracia de Dios, Rey de Castilla, de León, de <strong>Aragón</strong>&#8230; de <strong>Valencia</strong>, de Galizia, de <strong>Mallorcas</strong>, de Sevilla, de Cerdeña, de Córdova, de Murcia, de Jaén, de los Algarves, de Algezira, de Gibraltar, de las Yslas de Canaria&#8230; Conde de <strong>Barcelona</strong>, Señor de Vizcaya y&#8230;»  (Bib. Sta. Cruz, Ords. del cons. Real de su Magestad&#8230;, Valladolid, M.D.LVI)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-05.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="aligncenter size-full wp-image-18518" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-05.jpg?resize=600%2C273" alt="Ordenanças del Consejo Real de su Magestad" width="600" height="273" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-05.jpg?w=600 600w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-05.jpg?resize=300%2C136 300w" sizes="auto, (max-width: 600px) 100vw, 600px" /></a></p>
<p>En la Bib. de Santa Cruz de la Univ. de Valladolid n’hia molta documentació sobre’ls valencians y el Reyne, desde noticies dels carrers que’l franquisme cambiá de nom, com Pilar per Velluters; “Plaza Pertusa a la calle del Pilar, donde había una fuente que&#8230;” (Ms. 307, any 1677, f.31), dasta referencies al idioma:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«el  Racional dio la embaxada en Idioma valenciano como es estilo combidando a su Exc. para la Iglesia Mayor&#8230; esta mesma embaxada repitió en Castellano el Doctor Gaspar Torner»  (Bib.St. Cruz, ms. 307, a. 1689, f.97v)</p>
<p><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-06.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignright  wp-image-18520" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-06.jpg?resize=249%2C375" alt="manuscrit 511 de la Bib. St. Cruz " width="249" height="375" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-06.jpg?w=307 307w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-06.jpg?resize=199%2C300 199w" sizes="auto, (max-width: 249px) 100vw, 249px" /></a>En fi, en 1995, la directora de la Bib. de Santa Cruz era Pilar Rodríguez Marín, dona agrabable que sempre ajudava  als 3 o 4 pelmes que anaven per allí en l’estiu. Esta sinyora era la que, en carta d’agraiment, en cónter d’un ‘saludo’ li vaig escriurer: “Un salido. Ricardo García Moya”. Tornant al tema d’eixe agrávit de “Principat, País i Illes’, el manuscrit 511 de la Bib. St. Cruz oferix l’antiu protócol guardat en les Corts Generals de la Corona d’Aragó, en Exequies Imperials,  Bodes Reals y demés actos ahon asistíen conjuntament els representants dels aragonesos, valencians y catalans. L’escrit es  de la Cancillería Real:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«S.C.R.Magd&#8230;. la entrada, que era la que siempre se había acostumbrado, precediendo Aragón a Valencia, y Valencia a Cataluña» (Bib. St. Cruz de Valladolid, Cancillería Real,   Ms. 511, a. 1606, f.217)</p>
<p> <a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-06-2.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="aligncenter  wp-image-18521" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-06-2.jpg?resize=732%2C135" alt="Bib. St. Cruz " width="732" height="135" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-06-2.jpg?w=841 841w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-06-2.jpg?resize=300%2C55 300w" sizes="auto, (max-width: 732px) 100vw, 732px" /></a></p>
<p>Aixina com n’hian pobles com el nostre, que premien l’autoodi, en atres els caracterisa el desig de ser més que ningú. Aixina, en l’any 1576 s’havía escampat per Catalunya la costum de ficarse ‘Don’ tota la gent, per lo que’l soberá Felip II d’Espanya, per mig de  la Cancillería Real, ordená tallar este abús dels catalans. En doc. conservat en l’Archiu de la Corona d’Aragó, llegim:</p>
<p><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-07.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="aligncenter  wp-image-18523" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-07.jpg?resize=618%2C141" alt="imagen 07" width="618" height="141" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-07.jpg?w=666 666w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-07.jpg?resize=300%2C68 300w" sizes="auto, (max-width: 618px) 100vw, 618px" /></a></p>
<p style="padding-left: 60px;">«&#8230;que no se llame Don a nadie en Cataluña&#8230; entendemos que de poco acá con la ambición ordinaria que los hombres tienen de honra, se van usurpando estos títulos de noble y Don; y porque siendo reservado a Nos, y nuestros sucessores esta preeminencia para darla a los que nos parecieran dignos de ella&#8230; y proceda contra ellos hasta llegarlo a su conclusión, de manera que nuestra preeminancia Real no&#8230;  a  4 de Octubre 1576»</p>
<p> <a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-08.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="aligncenter size-full wp-image-18524" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-08.jpg?resize=500%2C216" alt="imagen 08" width="500" height="216" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-08.jpg?w=500 500w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-08.jpg?resize=300%2C129 300w" sizes="auto, (max-width: 500px) 100vw, 500px" /></a></p>
<p>També tenim atra realitat  que no volen enténdrer els catalans: la de que ni teníen ni podíen  acunyar moneda en el nom de Catalunya ¿Vostés coneixen un Imperi,  Regne o Principat sinse moneda? Yo tampoc. Asoles cuan s’entregaren a Francia, en 1640, els donaren permís. Ells presumixen d’un Mileni  d’Estat lliure, pero ni Jaume I ni el prudent Felip II podíen autorisar acunyació del nom d’un estat ineixistent. Mosatros sí podem palpar y vórer monedes migevals y renaixentistes ahon figueren els noms dels reynes de  Valencia, Francia, Castella&#8230;; pero, ¡ay, quín sofoc!, no de Catalunya.</p>
<p>Hui, nostre territori  te manco pes que  les Chafarines. Ningú sap nostra Historia y, raere d’anys d’inmersió y corrupció, n’hia cantitat de coleges ahon asoles oferixen llínea ideológica y llingüística en catalá. Aixina, en El Campello, a ma neta de cuatre anys no li ham trobat puesto ahon no li donen repugnant catalá; l’atra, de la mateixa etat, sons pares no han tingut més opció que, en el Cap de l’Horta, cáurer en atre tarquimal públic ahon deprenen, per eixemple,  que ‘petó’ es valenciá cult, com diu el Decret de Nova Planta del DNV del PP ¿Y qué fa Albert Fabra? Baquejarse a riurers, rascarse el pancholí   y ampomar  fotracá a fi de mes.</p>
<p>Si  guanya les eleccions l’extrema dreta catalanera del Tripartit y ‘Podemos’, no tindrán que remóurer res de la política idiomática del PP. Dasta les fulles de reclamació de  les botiguetes s’han encarregat de que estiguen com en Catalunya, sinse guardar  diferencies entre  llengües germanes:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. prohibit   :</strong>  ‘Este  establiment te fulles de reclamació’</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>catalá del PP  :</strong>  ‘Aquest establiment té fulls de reclamació’</p>
<p>Ni el Faba de Ramonet, si vixquera, s’haguera atrevit a dir fabaes com a que’l polisémic valenciá ‘fulla’ no equival també al cast. <em>hoja de papel, hoja de libro</em>&#8230; ¿Quína rahó  centífica aleguen els comisaris del PP? La simplea d’obedir al IEC de Catalunya. Els sindona lo mateix els testimonis patrimonials:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. fulla:</strong> “fulles de paper” (BNM. ms. 3746, Llorens Matheu: Poesíes, 1643)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. fulla: </strong>“escorcollar&#8230; les fulles (del llibre)” (Gilart: Aprobació al Ramellet, 1667)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. fulla:</strong> “a huit sous la fulla”, de protocols notarials (Paper&#8230; a les Carnistoltes, c.1735)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. fulla: </strong>“a les de paper, fulles ara nomenam” (Ros: Cart. Val., 1750)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. fulla:</strong> “tot lo cos del dret fulla a fulla” (A. M. d’Elig. Romans del pleit, 1776)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. fulla: </strong> “una fulla del testament” (Merelo: Tot ho apanyen els dinés, 1866)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. fulla:</strong> “omplir estes fulles, no sé si entendrán la lletra” (Millás: Choguet, 1873)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. fulla: </strong>“li escriguí eixes fulletes” (Balader: Asertar errant, 1883)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. fulla: </strong>“arrancant la fulleta del calandari” (Juliá, S.: Novio de Pascua, 1916)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.: fulla: </strong> “les fulles d´este llibre” (Martí: Pepe el curandero, 1928)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. fulla: </strong>“cuant manco fulles te / abans troba la llisó” (Llibret Foguera d´Orá, Alacant, 1933)</p>
<p>En els sobredits párrafs ha eixit reiteradament el sust. ‘faba’ en billabial &#8211;<em>b</em>-,  una polacá  morfológica pera  ramonetistes y verdejistes (AVLL y RACV). Y, aplegat a este punt, em pregunte si val la pena escriurer en valenciá modern, perque dona pato tíndrer que rahonar paraules, construccions sintáctiques  o  morfologíes que, abans de la prostitució catalanera, eren d’us corrent:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>VAL. PÁRRAF</strong> Aixina, la grafía <em>párraf </em>y <em>párrafo</em> eren les úniques que s’usaven en valenciá modern (llevant dels floralistes que oferíen, per cuatre chavos de llorer,   s’ánima y dignitat  per Barcelona). El lletí  <em>paragrăphus</em> s’havía simplificat dasta eixe ‘párraf’ que arreplegá Escrig (Dicc.1851); y era vocable nostre y válit, per caréixer d’anfibología en parónims.</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>VAL. POLACÁ</strong> Lo de ‘polacá’ o mala acció es més interesant ¿Quín orige te el semantisme? Puguera víndrer del it. <em>polacca </em>y val. <em>polaca</em>, embarcació llaugera; o  dels  llançers polacs que, desde 1836, feren el gambaire en les guerres Carlistes; o del gobern que’s día ‘polaco’ per l’any 1850. En este cas, la cárrega negativa també valdría pera’l castellá.</p>
<p>N’hian més posibilitats. A vegaes, un semantiste naix de personages anodins. Aixina, a inicis del XVIII vixqué en Valencia el popular  Pauet lo Polaco, quixaler, arrancaquixals o dentiste que fea de curander en el Mercat:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. polaco</strong> “també lo senyor polaco, / que fa rogle en lo Mercat, / es presis me favorixca” (Romans&#8230; el gran chasco que han tengut els Pepos,  any 1719)</p>
<p>Desde’l temps de Pauet lo Polaco, que fea de dentiste, aná  diguense metafóricament ‘polaco’ a qui furtava o arrancava dasta’ls quixals. En l’eixemple s’aludix a una chicona de Tabernes que servix de criá o ‘mosot’ al sinyor Cantó el Tonyiner, al qui furta <em>dents y quixals</em> (dinés). En este cas, el vocable ha deixat de ser gentilici dels naixcuts en Polonia pera ser adj. sinse distinció de género:</p>
<p style="padding-left: 60px;">—¿Cóm vivim, so Cantó? Vosté no sap lo polaco que te en casa.</p>
<p style="padding-left: 60px;">—¿Cóm polaco?</p>
<p style="padding-left: 60px;">—Pues es clar / que polaco te de ser, / que li trau dents y   quixals. /  Eixe     mosot (una chicona) de Tabernes”</p>
<p style="padding-left: 270px;">(Relacio que fa Anselmo de Catarroja, c.1790)</p>
<p>Si a qui furtava li díen ‘polaco’,  l’acció sería una ‘polacá’. Pasat el temps s’ampliá el semantisme a cuansevol fet delictiu:<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. polacá:</strong>  “y ha cometut tota clase de polacaes” (Semanari El Pelut, Alacant, nº 1, 1924)</p>
<p>&nbsp;</p>
<h3><strong>L’AMBUT ETIMOLÓGIC PER LO AMPLE</strong></h3>
<p>¿Per qué oferir una retafila d’eixemples etimológics del val. modern? Pera aubrir ulls a qui creu que’ls furulers del IEC y sa mascota AVLL els preocupa que les morfologíes siguen etimológiques o frut d’un pastiser filólec. La hipocresía d’estos matarifes del valenciá es palmaria:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>A</strong>  L’AVL admitix l’invent cat. del 1900 ‘penis’, copiat del lletí ‘penis’; prohibint el val. viu “pene”.</p>
<p style="padding-left: 60px;">B  L’AVL no admitix el  cultisme val. ‘faba’, del lleti ‘faba’, arrailat desde fa sigles.</p>
<p>¿Es cas únic? No, per supost. N’hian  molts eixemples de cóm   els  comisaris son cegos a tot lo del valenciá modern etimológic, si desde Catalunya no donen  beneplácit:<em> </em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>abŏrtu</em></strong>:   val. <em>abort</em>,  cat.<em> avort</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <em>abhorrere</em>:  val. <em>aborrir</em>,  cat. <em>avorrir</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong>*<em>aggraviare</em></strong>: val. <em>agraviar</em>,  cat.<strong>  </strong><em>agreujar</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del árap  <strong><em>al-kọbba</em></strong>: val. <em>alcoba</em> ,  cat. <em>alcova</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del árap <strong><em>al-mahzén</em></strong>, <strong><em>al-majzan</em></strong>: val. <em>almasén</em> , <em>almasent</em>; cat. <em>magatzem</em>.</p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>anĭmus</em></strong>: val. <em>ánimo</em>, cat. <em>ànim</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>ansa</em></strong> : val. <em>ansa</em>, cat. <em>nansa</em>.</p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>apprŏbāre</em></strong>: val. <em>aprobar</em>, cat. <em>aprovar.</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>archi</em> </strong>y fr.  <strong><em>archiduc</em></strong>: val. <em>archiduc</em>, cat. <em>arxiduc</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>archīvum</em></strong> : val. <em>archiu</em>, cat. <em>arxiu</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del árap <strong><em>alqadús</em></strong> <strong>:  </strong>val. <em>arcaduf</em> , cat. <em>catúfol</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí  <strong><em>arēna</em></strong> : val.<em> arena</em>, cat.<em>  sorra</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del nórdic <strong><em>arenc</em></strong> :  val. <em>arenc</em>, cat. <em>areng</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>articŭlus</em></strong>: val.<em> artícul</em>, cat.<em> article</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí  <strong><em>autumnus</em></strong>: val. <em>otony</em>, <em>otonyo</em>; cat. <em>tardor</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí *<strong><em>baba</em></strong>: val. <em>baba</em>; cat. <em>bava.</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del fr. antiu <strong><em>bachelier</em></strong> : val.<em> bachiller</em>, cat. <em>batxiller</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del topónim fr. <strong><em>Bayonne</em></strong>: val. <em>bayoneta</em>, cat. <em>baioneta</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del germánic <strong><em>bei Got</em></strong> : val.<em> bigot</em>, cat.<em> bigoti</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del fr. <strong><em>billet</em></strong>: val. <em>billet</em>, cat. <em>bitllet</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>balbus</em></strong>: val. bobo, cat. <em>bovo</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del fr. ant.  <strong><em>bouchi</em></strong> : val. <em>bochí</em>, cat. <em>botxí</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del  fr.  <strong><em>brouche</em></strong>: val. <em>broncha</em>,<em> brocha</em>; cat. <em>brotxa</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <em> <strong>calix</strong>, </em><em>&#8211;<strong>ĭcis</strong> </em>: val.<em> cáliç, calis</em>; cat. <em>calze</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>cambiare</em></strong>: val.<em> cambiar</em>, cat.  canviar</p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>capĭtĕllu</em></strong>: val. <em>capdell</em>, cat. <em>cabdell</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del it. <strong><em>capriccio</em></strong>: val. <em>capricho</em> ,cat. <em>capritx</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del fr. <strong><em>cartouche</em></strong>: val. <em>cartucho</em>, cat. <em>cartutx    </em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí  <strong><em>cascabus</em></strong> &lt; <strong><em>caccabŭlu</em></strong> : val. <em>cascabell</em> , cat. <em>cascavell</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>caeremonialis</em></strong>: val. <em>ceremonial</em>, cat. <em>cerimonial</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí  <strong><em>cŏlpu</em></strong>: val. <em>colp</em>, cat. <em>cop</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>conchŭla</em></strong>: val. <em>concha</em>, cat. <em>conxa</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí *<strong><em>condomīnia</em></strong>, pl. de <strong><em>condominium</em></strong>: val. <em>condomina</em>, cat. <em>coromina</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>consul</em></strong><em>, &#8211;<strong>ŭlis</strong> </em>: val.<em> cónsul</em>, cat.<em> cònsol</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>cōpŭla</em></strong>: val. <em>copla</em>, cat. <em>cobla</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí  <strong><em>crĕātūra</em></strong>: val. <em>creatura</em>, cat. <em>criatura</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>crepuscŭlum</em></strong>: val. <em>crepúscul</em>, cat. <em>crepuscle</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>curvus</em></strong>: val. <em>curva</em>, cat. <em>corba</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del fr. <strong><em>châle</em></strong>: val. <em>chal</em> , cat. <em>xal</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del fr. <strong><em>chalet</em></strong>: val.  <em>chalet</em>, cat. <em>xalet</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del fr. <strong><em>chaloupe</em></strong>: val. <em>chalupa</em>, cat. <em>xalupa</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del fr. <strong><em>chantre</em></strong>: val. <em>chantre</em>, cat. <em>xantre</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del fr. <strong><em>écharpe</em></strong>: val.<em> charpa</em>, cat.<em> xarpa</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del ingl. <strong><em>cheque</em></strong>: val. <em>chec</em>, cat. <em>xec</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del<strong>  </strong>fr. <strong><em>chimpanzé</em></strong>: val.<em> chimpansé</em>, cat.<em> ximpanzé</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del fr. <strong><em>chauffer</em></strong>: val. <em>chófer</em> , cat. <em>xòfer</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>d</em></strong><strong><em>ecānus</em></strong>: val. <em>decá</em>. cat. <em>degà</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del fr. antiu <strong><em>despeechier</em></strong>: val.<em> despachar</em>, cat. <em>despatxar</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>depŏsĭtum</em></strong>: val. <em>depósit</em> , cat. <em>dipòsit</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>diabētes</em></strong>:   val. <em>diabetes</em>, cat. <em>diabetis</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del fr. <strong><em>douche</em></strong> :  val.<em> ducha</em>, cat.<em> dutxa</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>emendāre</em></strong> : val. <em>emendar</em>, <em>enmendar</em>; cat. <em>esmenar</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del fr. <strong><em>empêcher</em></strong>: val. <em>empachar</em>, cat. <em>empatxar</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>extranĕus</em></strong> : val. <em>extrany </em>, cat. <em>estrany</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí  <strong><em>faba</em></strong>: val. <em>faba</em>, cat. <em>fava</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>fabŭla</em></strong>: val. <em>fábula</em>, cat. <em>faula</em>.</p>
<p style="padding-left: 30px;">del fr. <strong><em>flan</em></strong> : val. <em>flan</em>, cat. <em>flam</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>ĭncŭrvare</em></strong>: val. <em>encorvar</em> , cat. <em>encorbar</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>hĕdĕra</em></strong> : val. <em>edra, hedra</em>; cat. <em>eura, heura</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del fr. <strong><em>flèche</em></strong>:  val.<em>  flecha</em>, cat.<em> fletxa</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>fundus</em></strong>:<em>  </em>val.<em> fondo</em>, cat.<em> fons</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del fr.<em> <strong>fusil</strong></em>: val.<em> fusil</em>, cat.<em> fusell</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del árap <strong><em>gabāna</em></strong>:  val. <em>galbana</em>, cat. <em>galvana</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>gigas</em></strong><em>, &#8211;<strong>antis</strong> </em> &gt; *<em>gagante</em> (*<em>jagante</em>) y fr. antiu ‘jayant’: val. <em>jagant</em>, cat. <em>gegant</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>gubernāre</em></strong>: val.<em> gobern</em>, cat.<em> govern</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>imāgo</em></strong><em>, &#8211;<strong>ĭnis</strong></em> : val. <em>image</em>, cat. <em>imatge</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>iŭncus</em></strong>: val.  <em>junc</em> , cat. <em>jonc</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>labĭum</em></strong>, val. <em>llabi</em>, cat. <em>llavi</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del <em> </em>port.  <strong><em>lancha</em></strong>:  val. <em>llancha</em>, cat. <em>llanxa</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>liberāre</em></strong> : val. <em>lliberar</em> , cat. <em>alliberar</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del fr. <strong><em>mèche</em></strong>: val. <em>mecha</em>; cat.<em> metxa</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>modus</em></strong>: val.<em>modo</em>, cat<em>. mode</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>monasterĭum</em></strong>: val. monasteri, cat. <em>monestir</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <em>*<strong>montanĕa</strong></em>, de <strong><em>mons</em></strong><em>, <strong>montis</strong></em> : val. <em>montanya</em>, cat. <em>muntanya</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del taíne <strong><em>naguas</em></strong>: val. <em>sinagües</em>, cat. <em>enagos</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>natīvu</em></strong>: val. <em>natiu</em>, cat. <em>nadiu</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>nescĭus</em></strong>: val. <em>neci</em>, cat. <em>nici</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí  <em>*<strong>novĭus</strong> </em>&lt; <strong><em>novus</em></strong>: val. <em>novio</em>, cat. <em>nuvi</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí  <strong><em>oboedīre</em></strong>: val. <em>obedir</em>, cat. <em>obeir</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>obstacŭlum</em></strong>: val. <em>obstácul</em>; cat<em>. obstacle</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí  <strong><em>offerenda</em></strong>:  val. <em>ofrenda</em>, cat. <em>ofrena</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí  <strong><em>ordĭne</em></strong>: val. <em>orde</em>, cat. <em>ordre</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del it. <strong><em>parapetto</em></strong>: val. <em>parapeto</em>,  cat.<em> parapet</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>pavor</em></strong><em>, &#8211;<strong>ōris</strong></em>: val. <em>pavor, pavorós</em>; cat.<em> paor, paorós</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del fr. <strong><em>perche</em></strong>: val. <em>percha</em>, cat. <em>perxa</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>perturbāre</em></strong> : val. <em>perturbar</em>,  cat. <em>pertorbar</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del fr. antiu <strong><em>pichier</em></strong> : val. <em>picher</em>, cat. <em>pitxer</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del germánic <strong><em>pfeifen</em></strong>: val. <em>pifan</em>, <em>pífano</em>; cat. <em>pifre</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>pinnacŭlum</em></strong>: val. <em>pinácul</em>, cat. <em>pinacle</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>placĭtum</em></strong>; val. pleit; cat.<em> plet</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>polypus</em></strong>: val. <em>polp</em>, cat. <em>pop</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>prŏbāre</em></strong> : val.<em> probar</em>,  cat.<em> provar</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del germánic <strong><em>rant</em></strong>: val. <em>rant</em>, cat. <em>ran</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>regālis</em></strong>: val. <em>real</em>, cat.<em> reyal</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>remediāre</em></strong>: val. <em>remediar</em> , cat. <em>remeiar</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí  *<strong><em>reniōne</em></strong>:  val. <em>renyó</em>, cat. <em>ronyó</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong>*<em>robĭcŭlu</em></strong> &lt; <strong><em>robīgĭne</em></strong>: val. <em>robell</em>, cat. <em>rovell</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>rotŭlus</em></strong>: val. <em>rótul</em>, cat. <em>rètol</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>spectacŭlum</em></strong>: val.<em> espectácul</em>, cat.<em> espectacle</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del it.<em> <strong>strafalario</strong></em>: val.<em> estrafalari</em>, cat.<em> estrafolari</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>spīrĭtus</em></strong> :<em> val. espírit</em>, cat.<em> esperit</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>subinde</em></strong>: val. <em>asobint</em>, cat. <em>sovint</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí<em> <strong>tabānus</strong></em>: val. <em>tabe</em>, cat.<em>  tàvec</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>tabĕrna</em></strong>: val. <em>taberna</em>, cat. <em>taverna</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí  <strong><em>testicŭlus</em></strong>: val. <em>testícul</em>, cat. <em>testicle</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí tardiu <strong><em>theriăca</em></strong><strong>:</strong>  val. <em>triaca</em>, cat. <em>triaga</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>thesaurarius</em></strong>: val. <em>tesorer</em>, cat. <em>tresorer</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí  <strong><em>thesaurus</em></strong>: val. <em>tesor</em>, cat<em>. tresor</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí   <strong><em>tormĕntum</em></strong>: val.<em>  </em><em>torment</em>, cat.<em> turment</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong>torpēdo</strong>: val. <em>torpedo</em>, cat. <em>torpede</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>Ungaria</em></strong>: val. <em>úngar</em>, <em>úngaro</em>; cat. <em>hongarés</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>vehicŭlum</em></strong>: val.<em> vehícul</em>, cat.<em> vehicle</em></p>
<p style="padding-left: 30px;">del lletí <strong><em>venēnum</em></strong>: val. <em>veneno</em>, cat. <em>verí</em><em> </em></p>
<p>Més d’u creurá que, per eixemple, escriurer  <em>ofrenda  </em>es castellanisme. Es lo contrari, per ser  cultisme etimológic  del lletí  <em>offerenda &gt; oferenda &gt; &gt; ofrenda</em>.</p>
<p>En temps migevals teníem l’arcaisme <em>oferenda</em>:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. migeval oferenda</strong>: «solament un sou e un sou de oferenda» (APH. Sta. María d´Elig, Sig.168, testament d En Bertran Dezcortell, 1346)</p>
<p>La grafía valenciana etimológica <em>ofrenda, ofrendes,</em> estava arrailá en el 1700:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. ofrenda</strong> “tres ofrendes mostren lleals” (Fuente, P.: Villancics, 1761)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. ofrenda </strong> “sent ofrenda / gots y joyes (&#8230;) admitir tan curta ofrenda de dos Mons” (Memorial dels obsequis fets per Valencia, 1802)</p>
<p>En 1851, Escrig arreplegava les morfologíes del val. modern. El llexicógraf de Lliria es llimitava a donar testimoni  del idioma viu de nostres antepasats:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. ofrendar</strong> «ofrenda, ofrendant, ofrendar, ofrendat&#8230;» (Escrig: Dicc.1851)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. ofrendar</strong> “a ofrendarlil a ella&#8230;, l´atra ilusió, la més gran” (Haro, M.: ¡Hiá que tindre carácter!, 1923)</p>
<p>El tir de gracia a ‘ofrendar’ heu doná el colaboracioniste Thous en 1934, traduint al <em>vacabá </em> l’Himne Regional en un corbo de barcelonismes y arcaismes triats per l’IEC pera donar el  toc falsament cult: <em>ofrena, paradiso, ja, visca, gegantines</em>, etc. Este Himne es atre sogall inmersioniste de la prostitució catalanera</p>
<table>
<tbody>
<tr>
<td style="width: 400px;">La morfología  ‘ofrena’, per tant,  es vulgarisme catalá dut per  floralistes del s. XIX. Es atra proba de que’ls  catalaners han fet lo que han vullgut en mosatros; y el millor eixemple heu tenim en la familia lléxica de ‘cambiar’ (del lletí <em>cambiāre)</em>, morfología clásica y moderna, culta, etimológica  y patrimonial. Els colaboracionistes la cambiaren per el modern barbarisme  cat. ‘canviar’. Y, com diría la jaganta Santamaría del Gobern:  ¿algú d’eixos llexicógrafs de ‘les universitats del mon” ha trobat en tota sa puta vida la ‘Taula de Cambi’ escrita ‘Taula de Canvi’, en llabidental? ¿Vitat que no? Sempre es mantingué la grafia culta ‘cambiar, cambi”, dasta l’aplegá dels gafauts colaboracionistes. La culpa no la tenen ells asoles.A vórer, tremolosos valencianistes que manteniu corrupcions catalanes com ‘canviar’ y  ‘canvi’: ¿Per qué no deixeu una miqueta de menjar paella y doneu una ullaeta al <em>dhivam.wordpress</em>, actualisat,  ahon voreu documentat ‘cambiar’ y ‘cambi’ dasta l’aplegá dels caníbals  catalaners? Si, de totes formes, vos dirán terroristes</td>
<td>blavers, ¿a quín sant seguiu  usant  ‘canviar’ y demés fem catalaniste? ¿per qué escriurer, per eixemple, <em>processó</em>, si tenim el val. modern <em>provesó</em>?Per eixemple, ‘fruir’ era un arcaisme arrastrat per diccionaris coleccionistes de fósils. Era veu morta en valenciá y, també, en catalá. En el sigle XIX, els nacionalistes catalans reviviren la veu:“fruir&#8230; a poc a poc, anà reprenent amb la Renaixença, i més que els floralistes l’usen els homes de L’Avenç, fins els enemics de l’arcaisme&#8230; <em>L’Espigolaire&#8230; fruir a la teva falda</em>&#8230;” (DECLLC, IV, p.216)Aixina que, si volem guanyar la Batalla de Valencia (sinse fer la monquilí), tenim que deféndrer lo nostre en arguments y documentació. Ara, si seguim en lo de ‘vesprada’, ‘aplec’, ‘trobada’, ‘segle’, ‘processó’, ‘gaudir’, ‘fruir’, ‘dissabte’, ‘al voltant’&#8230; tanquem la paraetea y, junt al Poeta del Cul y l’<em>Espigolaire</em> de Cerdanyola, némone al Berguedà.</td>
</tr>
</tbody>
</table>
<h3><strong>EL VALENCIÁ  BUFALAGAMBA DE MERCADONA:</strong><strong>  «Agafi la seva bossa»</strong><em> </em></h3>
<p>En la papereta al meu nom de l’Oficina del Cens Electoral d’Alacant, llixc: “la seva inscripció”. Aixina, introduint  catalá,  defenen els mardanots del PP la llengua. Y en un poble aborregat, ahon l’autoodi está subvencionat, tenen guanyá la batalla.<em> </em></p>
<p>La Generalitat del PP —asfaltant caminás al Tripartit—, ha convertit  dasta les paraetes de cacau,  tramusos y condons en escoles de catalá. Abanda del consabut ‘Aquest establiment&#8230;’, n’hian empresaris alabanciosos com Juan Roig, que ha degradat a covarcha del ‘Digui-digui’ alguns garitos de Mercadona. Aixina, el de Vía Parque, que tinc vora ma casa en Alacant,  entre productes Tarradellas, champuns catalans y  bollets d’ingredients y aulors extranys, es pot llegir: “Agafi la seva bossa”. Que, en  valenciá modern y modals, tindríem:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.:</strong> “Prenga la seua bolsa”<a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-09.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignright  wp-image-18526" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-09.jpg?resize=300%2C84" alt="imagen 09" width="300" height="84" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-09.jpg?w=339 339w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-09.jpg?resize=300%2C84 300w" sizes="auto, (max-width: 300px) 100vw, 300px" /></a></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val.:</strong> “Agarre, per favor,  sa bolsa”</p>
<p>Si vullguerem fer us del inusual verp val. ‘agafar’, sería : “Agafe sa bolsa”; encá que, raere de 30 anys de catalanisació,  tenim que donar eixplicació de tot. Els poliseros de l’AVLL han priorisat  el verp ‘agafar’ en Ensenyansa y Administració, desdorant als arrailats ‘péndrer’ y ‘agarrar’. La rahó d’esta contumancia es per ser ‘agafar’ paraula molt viva en catalá:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>agafar </strong>«Hoy <em>agafar</em> es palabra esencial y muy viva en Mallorca, Cataluña y Languedoc; de todos modos, se nota que apenas se conoce en el Reino de Valencia» (DCECH, III, p.15)</p>
<p>Eixa era la realitat per 1975. Hui, raere de  40 anys de parasitisme catalaner, ni Corominas  reconeixería la llengua valenciana dels coleges, la dels rótuls dels carrers de Rita Barberá o la que mos estampa Mercadona. Prácticament desconegut en l’Etat Mija, ‘agafar’ apareix una o dos vegaes y, posiblement, per vulgarisme y deformació del verp ‘gafar’  a finals del XV. Inclús en catalá era insólit, com recordava el mateix etimólec:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«En catalán es conspicua la ausencia de agafar ‘coger’ en casi toda la literatura medieval&#8230; ‘pendré’ tenía entonces mayor amplitud semántica»    (Corominas, ib. p.14)</p>
<p>Es significatiu que Escrig arreplegara concísament “agafar” (Dicc.1851), mentres que la familia lléxica d’agarrar li ocupara dasta 15 entraes en son diccionari:  agarrá, agarrahor, agarrar, etc. També Ros heu tenía clar:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. agarrar </strong>«en valenciano se dice <em>agarra</em>, del verbo <em>agarrar</em>» (Ros, C.: Cartillas, 1750)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. agarrar</strong> «<em>agarrar</em>: asir, coger de la mano» (Ros: Dicc. 1764)</p>
<p>Alcover també día la veritat respecta a agarrar:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. agarrar</strong> «agarrar &#8230; en valenciá ha pres tots els significats d’agafar y per pendre» (DCVB)</p>
<p>Fora el cult abogat Matheu y Sanç o l’anónim periodiste de Novelda, usaven esta familia lléxica:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. agarrar</strong> «agarrat al capó, que ha falta de margalló&#8230;» (Matheu y Sanç: A una moça, 1642)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. agarrat</strong> «sempre agarrat com una llapasa»” (El Tío Gabia, Novelda, 6-XII-1883)</p>
<p>Segons els seus hagiógrafs,  Juan Roig considera ‘Jefe’ al client de Mercadona&#8230; y també imbésil; perque catalanisar rótuls es pera anarsen a cuansevol atre hipermercat que no siga colaboracioniste. A l’home li sindona lo mateix tot; per aixó mos ferix en l’idioma y fa  rendibú a Catalunya ¿Qué’ls ha dit  als empleats  pera que catalanisen  rótuls? Ell  presumix d’anterarse de tot:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«A Juan Roig le gusta el trato directo con sus trabajadores, y aprovecha los viajes para hacer reuniones en el microbús en el que viaja para visitar sus supermercados y donde realiza las reuniones de trabajo» (Panegíric d’Internet a Juan Roig)</p>
<p>&nbsp;</p>
<p><strong>bosar = vomitar; bosá = vómit: </strong>  Mercadona fa olvit de que tenim en valenciá  ‘bosar’, sinónim del ‘vomitar’ comú a  atres neolletines. Abans del fascisme catalaner, el poble valenciá  va desfer l’anfibología parcial que, respecte al  rótul de Mercadona, ofería semantisme confús, perque la gent normal no coneix la llengua del Nort. Més d’u creuría que’l posesiu cat. ‘seva’  es referiría al sust. val. “seba” y, en eixe rápit colp d’ull que fem als lletreros dels hipermercats,  traduiría aixina al cast.:</p>
<p style="padding-left: 60px;">cat de Mercadona: “Agafi la seva bossa”</p>
<p style="padding-left: 60px;">cast.:  “Coja su vómito”</p>
<p style="padding-left: 60px;">cast.:  “Recoja su cebolla vomitada”</p>
<p>Nostres antepasats teníen el sust. ‘bolsa’ desde fea sigles en idioma valenciá, encá que astó no heu sapien els colaboracionistes de Mercadona. El vocable era d’us corrent a nivell coloquial y lliterari, en simplificació de sibilants:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. bolsa:</strong> parlant d’un text valenciá del XVI, diu Corominas:  “la bolsa, la variant valenciana de bossa” (DECLLC, 6, p.967)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. bolsa:</strong> “molt bona bolsa” (Timoneda: Quejas de Valencia, 1570)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. bolsa:</strong> “bolsa dels llibres” (Pou: Thesaurus, 1575)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. bolsa:</strong> “y buidaren les bolses” (BRAH, ms. Dietari Porcar, a.1614)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. bolsa</strong> “la bolsa comuna del dit ofici” (A. M. Denia, Nugat 336, f.4 v, c. 1634)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. bolsa:</strong> “quines bolses” (Coloqui entre Vendrell, Polop y Morlá, c.1635)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. bolsa:</strong> “pochs dinés en la bolsa” (BUV. Morlá: Ms. 666, c. 1649)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. bolsa:</strong> “als pobrets de bolsa” (Mulet: Hipocr. de les ames dels capellans, c. 1650)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. bolsa</strong> “bolses de tafetá morat&#8230; bolses de corporals” (AMC, Inv. Santa María de Castelló, 30 de giner 1688)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. bolsa </strong>“la bolsa están amostrant” (Coloqui nou pera divertir,  1733)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. bolsa </strong>“bolsa de llop marí” (Coloqui dels carafals, s. XVIII)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. bolsa</strong> “bolsa de pell de conill” (El Mole, 1840, p.92)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. bolsa </strong>“en la bolsa y tot” (Baldoví: El virgo de Visanteta, 1845)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. bolsa </strong>“ la bolsa que porta els dinés” (El pare Mulet, 1877)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. bolsa </strong> “presupost&#8230; perque la bolsa va baixant y&#8230;” (El Bou solt, 1877)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. bolsa </strong> “bolsa d´escolá, de chiquet” (Casajuana: La oroneta de plata, 1914)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. bolsa</strong> “la bolsa es un sac que aprofita” (El Tio Cuc, nº 100, Alacant, 1916)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. bolsa </strong>“tinc la bolsa plena” (Serrano: Voreta de l´Albufera, 1928)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. bolsa</strong> “una bolsa en dinés” (Valls, E.: La verbena, Alcoy, 1935)</p>
<p>Y el derivat que donava nom a un carrer de Valencia:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>Bolsería, la</strong> “caigué de un terrat de la Bolsería una muller de un guanter molt honrada y bona christiana a les huyt hores del matí (&#8230;) entrá per lo portal al toçal, bolsería, mercat, matalafers”  (BRAH, ms. Porcar, 1613, 1622)</p>
<p>Dasta l’aplegá del fascisme catalaner y, encá pijor,  del Decret de Nova Planta del 2014 (DNV de l’AVLL), el valenciá seguía independent y en fortalea. L’atre Decret, el de 1707,  no prohibía el valenciá  en les obres que seguiren publicanse; mentres que hui, desde l’escola,  ensenyen el catalá que poc a poc suplanta al valenciá.   El reconeiximent del valenciá eixía en cuansevol asunt; per eixemple, en típic pleit de noblea, u dels pelucons abogats  fea referencia a la llengua:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. axaraf</strong> “la qual hablando de la misma Montaña Axaraf , que dice significar en Lengua Valenciana Montaña Alta” (Alegación en derecho&#8230; causa suscitada por el Duque de Gandía, Imp. Estevan, a. 1787)</p>
<p><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-10.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignright  wp-image-18527" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-10.jpg?resize=411%2C131" alt="imagen 10" width="411" height="131" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-10.jpg?w=449 449w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-10.jpg?resize=300%2C95 300w" sizes="auto, (max-width: 411px) 100vw, 411px" /></a>D’étim árap, l’orónim  <em>axaraf</em> era l’altea o elevació d’una lloma, com día en el sigle XII  el geógraf Al-Idrisi. Hui, pera admitir un vocable valenciá tenim que tíndrer permís de Catalunya, gracies al Decret de Nova Planta del PP. Nostres antepasats, lliurement, debatíen dasta cóm traduir  veus que aplegaven de llengües vehines:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. gorra</strong> “en lenguaje valenciano, la montera se llama gorra” (Alegación en hecho&#8230; el oficio de sastres, 1696)</p>
<p>Atres vegaes, l’ingénit y el desig de crítica social produíen neologismes. Aixina, el retor Gadea fea joc semántic entre’l castellá d’anar vestit  ‘por casa’ y el valenciá ‘<em>porcasa</em>’, femení despectiu de porc:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. porcasa</strong>: “y les senyores més encopetaes visten a la <em>negliché </em>y de <em>porcasa</em>” (Gadea: Tipos, 1908)</p>
<p>La claritat semántica del val. modern motivá cámbits morfológics que hui desdora  el fascisme idomátic catalaner. Pera esta gent, escriurer la corrupsió barcelonina ‘ordre, ordres” equival a deféndrer la dignitat del poble valenciá; perque’ls  ‘orde, ordens’ d’Antoni Canals (a.1395) o Joanot Martorell (c.1460) eren morfologíes fascistes.</p>
<p>Moltes paraules son prohibides per ser, diuen, arcaismes;  atres, per  modernes. Aixina, desde fa sigles tenim el cultisme <em>robell</em> (del lletí  <em>robīgo, robīgĭne &gt; *robĭcŭlu</em>) que aniría ocupant el puesto de les corrupcions <em>rovell, rovellar</em>. Per el 1700 estava arrailá la la grafía  etimológica <em>robell, robellar, robellat</em>. Astó vol dir que ‘robell’ no naixqué d’una  finalitat política, com la del cat. ‘penis’ de L’Avenç.</p>
<p>El poble també obtingué claritat semántica al escriurer, per eixemple,  <em>hou</em> en h-; encá que’n este cas s’alluntara del étim lletí <em>ovum</em>. En val. modern, la <em>h-</em> epentética trencava anfibología en el verp oir: <em>tu ous, ell</em> <em>ou</em>:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. ou: </strong>   “se ou la veu de&#8230;” (Badenes, V.: Tápat sego,1945)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. hou:</strong>  “de robell d’hou”  (Paper curiós, pera contrafer&#8230; 1741)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. ous</strong>:   “¿Ous caquechar les gallines?” (Gadea: Ensisam, 1891)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. hous</strong>: “una moneta que tinga dos hous” (Romanç del jochs, c.1730)</p>
<p>Alguns derivats del lletí ovum, que  no patíen anfibología en atra veu (<em>oval, ovalat</em>),  no duen <em>h-</em> ; pero si els d’hou:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. houereta:</strong> ““una morella&#8230; dos houeretes y una cuixa” (Garrido, J. Mª: ¡Aixina debíen ser totes!, 1923)</p>
<p>La lliteratura popular mos deixá eixemples diáfans. Aixina, els protagonistes de <em>La Casa de les gabies</em>  s’anredren en un diálec ahón  la rapidea de preguntes y respostes produix confusió semántica. Parlant d’una navaixa robellá, ix el trencacaps entre robell d’hou y l’óxit de ferro; l’adj. clara y el sust. homógraf, l’hou de gallina y l’ou d’oir:</p>
<p style="padding-left: 60px;">—Una navaixa&#8230; ¿li lleve el robell?</p>
<p style="padding-left: 60px;">—No , que’l robell&#8230;</p>
<p style="padding-left: 60px;">—La cosa está clara ¿Ou?</p>
<p style="padding-left: 60px;">—Sí; clara y robell: hou.</p>
<p style="padding-left: 120px;">(Vicent,  A.: La casa de les gabies, 1926, p.9)</p>
<p>Y  en l’aigua del pou, que está bruta, apareix el val. ‘pa de granotes’:</p>
<p style="padding-left: 60px;">—¿Y qué tragué?</p>
<p style="padding-left: 60px;">—Pa de granotes.</p>
<p style="padding-left: 60px;">—¿Yo havía de béurer d’eixa aigua?</p>
<p style="padding-left: 120px;">(La casa de les gabies, 1926)</p>
<p>El val. ‘granota’, d’un ductós étim mestallat de lletí y mosárap d’orige prerromá (DECLLC, IV, p.616), era un sust. que pujá a Catalunya per la ruta valenciana a Lleida, espentant al cat. ‘granolla’ en el sigle XV  (persistix en topónims com Granollers). El “pa de granotes”, com sabem desde chiquets, son eixes plantetes que suren com si foren llentilles verdoses en aigües estancaes, sequioles, balses en poc fondo, tolls y rebalsats de rius sinse corrent, arrosars, etc.</p>
<h3><strong>EL TERRORISTE BLAVER Y ELS TITANS  DE L’AVLL  </strong></h3>
<p><strong>L</strong>’atre dilluns, 12 de maig d’este 2014, a les deu del matí,  em trobava en la sala d’investigaors de la Bib. Valenciana y, trencant el silenci, escolte  una veu tranquila y baixeta que eixía d’un sinyor que, d’espales y com la chiqueta del eixorciste, girava el cap poquet a poquet:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>sinyor X</strong> — Ricaardooo&#8230;</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>terroriste blaver</strong> — ¿eee&#8230;?</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>sinyor X</strong> — Ricardo, tu a mi no’m coneixes; yo, a tu, sí. Soc Alfons Vila.</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>terroriste blaver</strong>  – Encantat, molt de gust.</p>
<p>Com tenía que consultar llibres, tingueren curt diálec:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>Alfons Vila</strong> —No’s pot fer res. Mosatros no volem catalanisar la llengua; pero no mos fan cas els atres académics ¿Vols que t’ansenye l’AVLL?</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>terroriste blaver</strong> —Gracies. No tinc temps, tinc que  tornar a Alacant; ademés no m’agradaría topetarme en&#8230;</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>Alfons Vila</strong> —¡No, si may n’hia ningú ací!.  Asoles venen a&#8230;</p>
<p>L’home, correcte, reconeixía que’ls catalanistes fan lo que volen en l’AVLL. Andivinant el meu pensament, diu:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>Alfons Vila</strong> —No dimitixc perque, segur, vindría atre més catalaniste&#8230;</p>
<p>Ahí li done la rahó. Ell creu que no cobren prou:  “guanyem poc en l’AVLL. Lo que diu la gent no es veritat”. També  eixiren noms y, entre ells, el d’Ahuir y Colomina, “bona persona y educat”. Estic d’acort. Casualment, l’atre día m’apanyaren l’internet y llixc un correu  del citat filólec, ahon també mostrava preocupació per la purea de la llengua, criticant l’us del cat. ‘cursa’:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«Tota la raó en lo d’almorzar i carrera, o correra: <em>en una correra vaig i t’ho porte</em>, díem de menuts en Alcoi, o correguda» (Colomina, J.: correu a un terroriste blaver y malqueda, 2014)</p>
<p>L’animeta Colomina fingix que’m dona la rahó, fent trampetes, Yo no defenc l’arcaisme ‘almorzar’ de l’amanuens que ascoltava a St. Vicent Ferrer; yo no defenc res&#8230; perque no soc res; pero, lo cert es que eixa veu d’orige mosárap es sorregá al catalá per la ruta valenciana a Lleida, modificant sa morfología en ‘esmorzar’. El maligne Corominas (no Colomina) reconeix este prest. Aixina, en catalá (perdó per no traduiro), diu:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«succintament sabem, doncs, que el nostre mot a l’Edat Mitjana només figura en autors valencians i, de més, com a variant d’alguns mss. tardans, no ben localitzats però que també podrien ser-ho, i ho deuen ser, almenys en majoria. Car no sabem quan va començar la penetració cap al Nord» (DECLLC, III, p.602)</p>
<p>Els catalans no tenen escrúpuls (del lletí <em>scrupŭlus</em>, ‘cudolet’) en deféndrer el derivat tardíu ‘esmorsar’, mentres mosatros gastem els imposts en académics que volen fer desapareixer  la morfología ‘almorsar’, la més comuna del val. modern, fora notarial o coloquial:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. almorsar</strong> “trobá que aquell almorsava molt descuydat” (Relació del notari Gaspar Cantó, Alcoy, 1568)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. almorsar</strong> “els donaré chocolate / en bescuits pera almorsar” (BNM, Coloqui del rosí castany, c. 1760)</p>
<p>L’alcoyá Colomina, sempre en modals, patix bipolaritat. Vol deféndrer el valenciá (tot un detall, si pensem en la manegá dels  Calpe, Zornosa, Alemany, Ahuir&#8230;), pero viu del catalá. Simpátic y comunicatiu, estil Sanchis Guarner, es despedix d’este terroriste blaver en paraules que agraixc:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“Salut i alegria, que açò són quatre dies. Jordi Colomina”</p>
<p>Li desige lo mateix. La batalla de les idees no deu degenerar en enfrontaments d’atre tipo. No obstant, som enemics. Ell manifesta que’ls «criteris de coherència lingüística ens fan veure l’arbitrarietat d’alguna de les solucions adoptades per la nostra normativa» (Colomina: ¿Coneiximent o coneixement?, 2014); que, sinse eufemismes, vol dir  catalanisació llingüística. Curiosament,  preferix l’arcaisme y cat. viu ‘veure’; no el vórer (o vore) de son yayo, que’m fica d’eixemple:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«em ‘<em>sembla’</em>, verb ben valencià, molt usat per m’agüelo Alfred Castañer Moltó» (J.C.; correu a un malqueda blaver)</p>
<p>Mons yayos també usaven ‘semblar’ y ‘pareixer’, segons la matisació semántica del context. De totes formes, no vullc anderdarme en taranyines paroleres. A certa etat, u jusga els fets; no la retórica. Aixina, en la Univ. d’Alacant —ahon crec que Colomina te algo que vórer—,  no eixistix la llengua valenciana. En la Bib. Univ. d’Alacant, si vostens busquen idioma o llengua valenciana, no heu trobarán, com mostra la roín fotografía treta per mi. Allí, els futurs llicenciats, asoles tenen:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>Llengua anglesa<a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-11.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignright  wp-image-18528" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-11.jpg?resize=463%2C226" alt="imagen 11" width="463" height="226" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-11.jpg?w=586 586w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-11.jpg?resize=300%2C146 300w" sizes="auto, (max-width: 463px) 100vw, 463px" /></a></strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>Llengua alemanya</strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>Llengua llatina</strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>Llengua italiana</strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>Llengua francesa</strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>Llengua catalana</strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>Llengua espanyola</strong></p>
<p>El mateix Colomina, mutat en monge budiste zen, adopta lluntana placidea respecte al nom de la llengua, ¿qué més dona valenciá que catalá, palaya que sofrasá, beat milacrer  que hiena del monasteri de Montserrat?:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“&#8230;per a fomentar el <em>creiximent</em> d’una llengua que, digau-li valenciana, digau-li catalana&#8230;” (Colomina, Jordi: ¿Coneiximent o coneixement?, 2014)</p>
<p>Si a Colomina li sindona lo mateix, ¿sorprén que asoles fiquen rótuls  de ‘català’ en la Univ. d’Alacant?. Yo soc malqueda, pero atres&#8230;</p>
<p>Als nostres antepasats no els pasava per el cap que u dels profesors dels coleges o  Universitat  juntara valenciá y catalá. L’hagueren  dut a la ralla en Catalunya y, en delicadea, li diríen: ¡Au, pelafustrán, agarra ton cabaset d’autoodi y, chino chano, aplegarás al Berguedá ahon, si volen, tastarás rosegons!.</p>
<p>En temps forals, dasta les  autoritats académiques que usaven castellá, no ductaven de nostra llengua y el seu  nom. Per eixemple, el Colege  de Na Monforta, ahon preparaven als jovens pera la Universitat: «se da por descontado que los dichos estudiantes han de estudiar en la Univ. de Valencia» (Const. Col. de Na Monforta, Imp. Nogués, 1661) alegaven per quína rahó es  redactaven les Constitucions en castellá:</p>
<p style="padding-left: 60px;">«que aviendo leido las constituciones de dicho Colegio por los Administradores de aquel hechas en diferentes tiempos, que algunas dellas estan en Latin, y otras en lengua Valenciana, y algunas ex diametro contrarias de otras, de tal manera, que es dificultosa la intelligencia  de aquellas, y que para escusar dudas, y tergiversaciones, que dellas puedan resultar, es precissamente necessario, que se haga un resumen de todas ellas, y se escrivan, y especifiquen por capitulos en lengua Castellana» (Constituciones del  Colegio Na Monforta, Imp. Nogués, 1661)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-12.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="aligncenter size-full wp-image-18529" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-12.jpg?resize=600%2C205" alt="imagen 12" width="600" height="205" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-12.jpg?w=600 600w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/12/imagen-12.jpg?resize=300%2C102 300w" sizes="auto, (max-width: 600px) 100vw, 600px" /></a></p>
<h3><strong>CONFIDENCIES A HORES DEL RAT PENAT</strong></h3>
<p><strong>E</strong>stic sorprengut per la reacció que, fa semanes, tingué el  PP contra els tuiters varilles. Ara s’anteren de que’ls catalaners, com eixe trompellot de Bellreguat, desichen la mort a qui no pensa com ells. Fa temps,  Mª Consuelo Reyna em contava que, asobint, aplegaven anónims a la redacció de ‘Las Provincias’ en tot tipo d’insults y dasta amenases de mort  a ella y a mi. No els faría cas may.  Seguiría en sa valenta llínea de deféndrer al poble valenciá. Si l’autoodi no fora la característica de nostra societat, Mª Consuelo tindría carrers al seu nom en les poblacions valencianes, en lloc de Joan Fuster,  Sanchis Guarner y demés solache colaboracioniste.</p>
<p>Mª Consuelo, en serenitat, em comentava: ‘Mira, si escribes alguna columna defendiendo a alguien, nunca te dan ni las gracias; pero, si una frase puede interpretarse como crítica, ya tienes a la suspicaz persona al teléfono para amargarte el día”.  Per lo vist, Mª  Consuelo tingué que patir per les colaboracions  meues en el seu periódic. Una de les que li protestaren va ser Rita Barberá, confesant l’alcaldesa que “el artículo de García Moya me había hecho llorar”. No era ma intenció ferla patir  en aquell artícul de “Nolla o vaca”.</p>
<p>Asoles pretenía que deixara de catalanisar  rótuls dels carrers de Valencia. Fracasí en l’intent. El grup vasc VOCENTO, que’s queda en ‘Las Provincias’ raere de la polacá a Mª Consuelo Reyna, m’envía una carteta del director alfanic Puche pera que asoles escriguera de vexilología. Yo, que may havía cobrat  peseta per artícul, com es llógic, els vaig enviar a fer camí a les Cabrelles.</p>
<p>Discretament, per el postiguet de raere y de puntetes, entrem en vicis d’escritors. Les Muses, ¡ay!, no sempre popen als intelectuals que, desesperats, busquen inspiració en l’ajuda més diversa: aulorar un fetichiste perfum, escoltar  el Stabat Mater de Dvorak o, també, les drogues. Baudelaire, per 1850, li donava al opi pera escriurer poemes genials. Algo paregut  fea <strong>Nietzsche</strong> en la morfina pera que li parlara Zaratustra. Alguns terroristes blavers, vulgars, prenim cafens en llet pera enfrontarmos a escriurer de vicis artúrics. Nemon a l’asunt.</p>
<p>Llixc en El Temps declaracions a tomba auberta d’alguns membres de l’AVLL. Per eixemple, el místic Ahuir López, espírit delicat,  plora y patix per el colaboracioniste Sanchis Guarner:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“Ara prenc consciència del patiment que va passar Manuel Sanchis Guarner” (Artur Ahuir: El Temps, Setmanari d&#8217;informació dels Països Catalans, nº 1549, 2014)</p>
<p>Y asolta ploricos per l’atra academia del catalá y l’autoodi,  el sarnós «<em>CANAL 9 que </em><em>malauradament hem perdut</em>». L’antiu valencianiste, hui butoni catalanerot, recorda que sons pares charraven per teléfono en familiars catalans (¿els López?):</p>
<p style="padding-left: 60px;">“quan els pares xarraven per telèfon amb els familiars catalans, sempre ho feien en castellà” (Ahuir López: El Temps, Setmanari d&#8217;informació dels Països Catalans. nº 1549, 2014)</p>
<p>¡Qué curiós, López! Tons pares usaven la mateixa llengua castellana que’ls maulets valencians en la Barcelona del archiduc Carlos, entre 1707 y 1714 ¿Per qué heu faríen?. Perque encá que’l catalá  siga comprensible a qui sapia castellá y valenciá, sempre n’hian matisos que dificulten l’eixacte significat semántic.</p>
<p>Tons pares,  López, no desfaríen la llengua valenciana en morfologíes com  ‘xarrar’ (val. charrar), o eixe “telèfon’ que, en valenciá, es ‘teléfono’ (vórer DHIVAM); o eixa prep. ‘amb’, desconeguda en valenciá y  estandart del catalanisme parásit.</p>
<p>Clar, segons El Temps, l’académic nomenat pera deféndrer la purea del valenciá (¡a qui paguem mosatros!) está enquillotrat del  canal catalá 33, y es queda tófol ascoltant  el diví parlar del Berguedà, ¡es un viciós dels canals catalans!:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“ara és un fervent seguidor del 33 que es delecta, per exemple, amb el parlar del Berguedà” (Ahuir: El Temps, nº1549, 2014)</p>
<p>¡Canal 33 de Catalunya, catalá del Berguedà, llebre o gat amb xocolata,  la Patum y El Temps dels Països Catalans! Eixe es l’ansómit dorat d’Ahuir López. Cuan aplegue al poder el Tripartit y Podemos, no tancarán en la cagamenja a Ahuir; sinos que l’encaramitarán a President de l’AVLL.</p>
<p>En declaracions al mig de comunicació ‘dels Països Catalans’, l’Horaci del “cul magistral” parla respetuosament de Catalunya y, també,  d’un territori sinse nom, el nostre, el situat  “a aquesta banda”. Sempre endenyant, López fuig de dir Comunitat Valenciana  y, ¡vade retro!, molt manco Reyne de Valencia.</p>
<p>Idealiste a temps parcial y taxímetro, Ahuir ansomia en els galardons lliteraris que’ls  <em>normalitzats</em> valencians podríen ampomar dels dadivosos catalans. ¡Che, López, per favor, dones la impresió de ser més descarat que’l cul d’un choto! Si ya guanyes prou, home, tin sensatea. ¿No veus, mante, que’s nota  lo famolenc que estás  d’un Sant Jordi o atre premiet de Catalunya?:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“La normalitat seria que un autor valencià guanyara un premi literari important a Catalunya &#8230; El diccionari és una obra molt útil&#8230; per a tots els parlants, que ara podran descobrir les peculiaritats tan interessants de la llengua que es parla a aquesta banda” (Ahuir: El Temps, nº 1549,  2014)</p>
<p>Y, de veres, aixó de “aquesta banda” no es própit del teu ingénit. Pense, Ahuir,  que estás agotat. Fer eixe  DNV (que convertix milacrosament en normatiu valenciá  els <em>petó, ordre, feina, noi</em>&#8230;), ha segut treball titánic:</p>
<p style="padding-left: 60px;">“la feina, titànica, ha comportat deu anys de debats, paraula per paraula,  per ordre alfabètic, i dos de revisions” (El Temps, ib.)</p>
<p>L’adj. ‘titánica’ mos introduix en l’univers mitológic de les titanides Tetis, Febe&#8230;; e, inevitablement, m’imagine a Soletat González y Verónica Cantó debatint a colps  y arraps en l’AVLL per vórer  quína morfología, sufix o  relació heteronexual pot endoblegar més al valenciá.</p>
<p>Sospeche que, a lo millor, ni coneixen la Titanomaquia. Aixina que lo de ‘titánica’ será per el Titánic; encá que’l transatlántic s’afoná rápit, mentres que l’AVLL ha cremat 12 anys y tonellaes de dinés pera afonar el valenciá en eixe DNV que, segons proclamen unflats d’orgull, ¡s’ha fet per orde alfabétic!. Per lo vist, els diccionaris es feen caóticament dasta que’ls Honorato, Zornoza, López, González, Palomero, Herrero, Marisol,  Hauf y demés académics han ideat ascomensar el DNV per la ‘A’ ¡Qué invent, la Maedeu, lo may vist en la Terra del Che! ¡Per orde alfabétic!. Y encá algú gorromí marmola dels euros que guanyen.</p>
<p>Recorde l’importancia  que, supostament, donen a l’etimología els catalaners de l’AVLL. En realitat es artimanya pera introduir productes barcelonins del 1900, com ‘penis’. El  DNV deguera haver denunciat estes arbitrarietats del IEC. No asoles no hu ha fet, sinos que han agarrat la veu catalana y prohibit la valenciana; y no es que’ls colegues de Ramón Ferrer siguen alficosos d’Almoradí, ¡es que son colaboracionistes oficials del expansionisme idiomátic!.<strong> </strong></p>
<p>En val. tenim el sust.  ‘pene’, com arreplegava Escrig (Dicc.1851); y es mantingué en l’ed. de Llombart: “pene: miembro viril” (Dicc. 1887). Era comú al val., cast. y catalá dasta que, per l’any 1900, els de L’Avenç (buscant singularisarse del castellá) s’apropiaren d’arcaismes, lléxic y morfologíes d’atres idiomes. En este cas, arbitrariament,   feren seu el lletí ‘penis’. Els de l’AVLL copiaren l’acep. ‘penis’ del DIEC,  raere de llarcs  debats “paraula per paraula” (El Temps, nº 1549, 2014).</p>
<h3><strong>Y APLEGUEM AL SAINET</strong> <strong>DE PENES y PENIS</strong><strong> </strong></h3>
<p><strong>L</strong>levant dramatisme, ham recreat  virtualment y en to de revisteta valenciana del 1920, la delliberació filológica de l’AVLL sobre les paraules del Diccionari Normatiu Valencà (DNV).</p>
<p>En l’esenari, els sabis de l’AVLL tenen davant un lletrero ahon está escrit l’alfabet en lletres jagantesques. La finalitat es  fer el DNV centíficament; per orde alfabétic.  Raere de 10 anys de titánica faena, han aplegat a la ‘P’.</p>
<p>S’ascoltaran veutes de fondo entonant  la sinfonía Titán de Mahler, en adaptació pera’l    busne d’Alfafara y  el cor de veus blanques a cárrec de les académiques titánides Soletat González y Verónica Cantó, vestides de chiquetes del Berguedà. La veu tiple, el sinyor Eduart Mira González:</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>Ramón Ferrer</strong> —¡Naanoooo, víneten y copia pera’l Diccionari Normatiu Valencià lo que  duga el DIEC de la pilila! ¡Uy, perdó, de la polla&#8230;, no, no (¡quin anderdo!, per orde alfabétic aniría raere de&#8230;) No m’aclarixc  ¡La faba, no, tampoc! es que&#8230; ¡Güey, quína esprá porte hui! (ya heu tinc) ¡Del ‘penis’, redenya, volía dir  del cultisme catalá ‘penis’!.</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>Cor de veus blanques </strong> —¡En català, la, la, del Berguedà, la, la, en català, la, la&#8230;!</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>Ahuir</strong>   —¡Che, Ramonet, aspayet, no m’ahurtes aixina; crec que m’ha sentat mal la <em>llebre amb xocolata del Berguedà</em> que sopí anit! Ademés, ara no puc. Estic encabotat en un  tetrásfor aleixandrí dedicat al greix del cul de&#8230;<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>Cor de veus blanques</strong>  —¡En català, la, la, del Berguedà, la, la, en català, la, la&#8230;!<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>Ramón</strong><strong>  —</strong>Ascolta, llapisera coscó, deixat de culs y eixordis a Jordi de Sent Jordi ¿Has olvidat el boicot que mos feen cuan érem sentinats blavers? ¿Qué emborraríes hui si no estigueres ací, en l’AVLL, fente millonari y fent colaboracionisme catalaner? T’hauríen fotut com a Chimo Lanuza. Mosatros som lliberals progresistes com molts polítics e intelectuals de renom internacional: Chiquillo,  Caraconill, el Gótic, el Dotor Taranyina, el Caseli, el Sátir de Canal 9, la Malgénit Mamelluda, l’Ase&#8230; Aixina que, mentres la Generalitat del PP mos embotinfle <em>parné</em> per nostre catalanisme idiomátic&#8230; ¡Hala, afanyat, no faces el  samarro!. Rentat les mans, deixa ton paraís de tafanaris y agarrofa lo que duga de ‘penis’ el Diccionari del EIC.</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>Cor de veus blanques</strong>  —¡En català, la, la, del Berguedà, la, la, en català, la , la &#8230;!</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>Ahuir</strong>  —Ací diu que&#8230;  que’l “penis” aprofita pera «la còpula i la micció» ¿Qué faig? ¿Heu copiem  lliteralment o fem un artístic cámbit en sutilea, com fea Vorito en el DRACV, pera disimular?</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>Cor de veus blanques</strong>  —¡En català, la, la, del Berguedà, la, la, en català, la, la&#8230;!</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>Ramón Ferrer</strong> —¡Ay, sarrallot perlocutiu, quina rahó tenía Visantico Lizondo parlant de tu! No faría falta ni que t’heu diguera. Ahon diu  «la còpula i la micció”  heu cambies per “la micció i la còpula”  ¡Y ya está, recollona, aixina es treballa, en serietat y rigor centífic! Ya mos ham guanyat la pasterá de peluts a fi de mes. Ara pots seguir carlechant en les bellees del cul.<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>Cor de veus blanques</strong> —¡En català, la, la, del Berguedà, la, la, en català, la, la&#8230;!<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>Ramón Ferrer</strong><strong>  </strong>—¡Un moment, chiquet! (tinc por que’m fasa eixida de pallola este fardacho churiflat)  Ya que ham citat el sust. ‘polla’, no escrigues marranaes d’eixes que &#8230;; agarra el DIEC y , cambiant un poquet, ya saps&#8230;<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>Cor de veus blanques</strong> —¡En català, la, la, del Berguedà, la, la, en català, la, la&#8230;!</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>Ahuir</strong><strong>   — </strong>(L’ahuelo m’está unflant les creílles. No te’n cónter que soc Tigre López pera’ls asunts titánics). A vórer, atenga, si el DIEC du: «polla d’aigua&#8230; de 33 centímetres, de plotmage bru blavós, amb una taca frontal vermella que cavalca sobre el bec groc» (DIEC, 1995), mosatros heu cambiem per «polla d&#8217;aigua&#8230; d&#8217;uns 33 centímetres, de plomatge marró blavós, amb una taca frontal roja que cavalca sobre el bec groc» (DNV, 2014).</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>Cor de veus blanques</strong> —¡En català, la, la, del Berguedà, la, la, en català, la, la&#8230;!</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>Ramón Ferrer</strong> —¡Cuant vals, Arturet, cóm es nota que’l Canal 33 te dona paltrot llingüístic del bo!. M’agrá molt que sustituixques “de 33” per “d’uns 33”; les polles que yo ha vist no medixen totes lo mateix. ¡Hala, que les llandoses estes seguixquen fent el raimon y nemon a fermos un carajillo titánic!.</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>Cor de veus blanques</strong>  —¡En català, la, la, del Berguedà, la, la, en català, la, la&#8230;!</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>Retor Navarro Sorní</strong>    —¡Aaaaamén!</p>
<p>Mentres descansen els académics, mosatros aprofitem pera analisar el Diccionari Normatiu Valencià (DNV, 2014) eixe que ‘El Temps del Països Catalans’ califica  d’obra “titánica”, fet “paraula per paraula i ordre alfabètic”. Atra cosa criticarem, pero que’ls tíos de l’AVLL  son mestres copiant es innegable.</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>Dicc. Inst. Est. </strong><strong>Catalans </strong><strong>:  </strong>«Penis: Òrgan masculí erèctil&#8230; la còpula i la micció»</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>Dicc. Norm. Val. AVLL </strong><strong>: </strong> «Penis: Òrgan masculí erèctil&#8230; la micció i la còpula»</p>
<p>Escotiflats per la delicá delliberació, els de l’AVLL han arrematat sa magna obra del DNV ¿Cuant mos ha costat este fusilament del DIEC?  Vejam atre eixemple:</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>Dicc. Institut d’Estudis Catalans  :</strong>   «Fava:<strong>  </strong>Llavor,  fruit de la favera»</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>Dicc. Normatiu Valenciá, AVLL   :</strong> <strong>  </strong>«Fava: Llavor i fruit de la favera»<strong> </strong></p>
<p>¿Vostés, envejosos, no  creuen que’l cámbit  d’una coma per la conj. copulativa catalana ‘i’ no es digne de lo que guanyen els de l’AVLL?</p>
<p>Atra coseta. Dalt he escrit ‘amanuens’ en cónter del cast. y cat. ‘<em>amanuense</em>’. En contra de lo que pareix, no es vocable migeval; sinos cultisme tardiu. Derivat del lletí  <em>amanuensis</em>, es troba en el cast.  del sigle XVIII. El val.  modern ‘amanuens’ l’arreplegá el filólec Fullana (Voc. 1921); y, per supost,  no fa falta dir que la  veu está prohibida per l’AVLL, la dels mateixos que presumixen de fer el DNV ¡en orde alfabétic!, y calcaet  del DIEC de Catalunya:</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>Dicc. Inst. d’Estudis Catalans, 1995 :</strong> «Amanuense: Escrivent, persona que escriu a mà, al dictat o copiant»</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>Dicc.  Normatiu Val., AVLL,  2014:</strong>  «Amanuense: Escrivent, persona que escriu a mà, al dictat o copiant»</p>
<p>Si “amanuens’  fora invent de L’Avenç y el duguera el DIEC, tot sería  centífic y digne que’ls de Ramón Ferrer heu copiaren en el DNV; pero, al ser vocable  valenciá&#8230; ¿cóm llograríen unitat llinguistica si no prohibiren diferencies entre llengües germanes?<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>A</strong>  Els catalans del 1900 prohibixen el sust. viu ‘pene’, afanant el lletí ‘penis’. Davant d’este furt ¿ qué fan  els alacayos de l’AVLL? Ferse pols les mans aplaudint l’aldracá y, com a colaboracionistes, impóndrer la veu catalana als sanc d’horchata.</p>
<p style="padding-left: 30px;"><strong>B</strong> Els lletinistes del Barroc, observant y ascoltant que’l poble pronunciava ‘faba’ en billabial, adoptaren la morfología etimológica (del lletí  <em>faba</em>). Incomprensiblement, els  de l’AVLL s’ascaroten y tilden  de vulgaritat la grafía, obligant a escriurer la corrupción migeval ‘fava’ ¿Vostés antenen l’anredro? Ramón Ferrer defén  el  modern ‘penis’ catalá, pero no la  ‘faba’ valenciana de fa tres sigles.</p>
<p>Es el mateix  cuento de sempre (qui vullga saber si ‘cuento’ es valenciá de fa mig mileni, que dotorege l’actualisat <em>dhivam.wordpress</em>) Ademés, la grafía corrupta ‘fava’ era comú als antius neolletins hispánics, incluit  el cast.:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cast. fava</strong>: “todos, e agora non vale una fava”</p>
<p style="padding-left: 60px;">(Ruiz, Juan: Libro del buen amor, c.1340)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>cast. fava:</strong> “de la figuera&#8230; de la fava&#8230; de la farina”  (Fray Vicente de Burgos: Propietatibus Rerum, año 1494)</p>
<p>En valenciá trobem asentat el cultisme  per el 1700:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. faba</strong>: “la faba” (Ros: Romanç dels jochs, c. 1730)</p>
<p>En us traslatici també la donava el llexicógraf Ros:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. faba</strong>: «faba: roncha; quando se toma por el bultillo&#8230; En valenciano es ordinario nombrarse en plural: <em>tinch tot lo cos ple de fabes</em>: tengo todo el cuerpo lleno de ronchas» (Ros: Dicc.1764)</p>
<p>Ros fea prous destarifos en la llengua, pero volía mantíndrer el valenciá, mentres que’ls comisaris de l’AVLL busquen martafallaro. En el XIX, el cultisme estava arrailat:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. faba</strong>: “faba panesca: haba panosa” (Lamarca: Dicc.1839)</p>
<p>També el sust. derivat ‘fabar’, camp de fabes y, paródicament, anderdo  o asunt complicat:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. fabar:</strong> “en bon fabar mos han ficat” (El Mole, 1837)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. fabar:</strong> “¿has plantat? .-Si sinyor, y dos fabars” (Rubert Mollá: Colahuet y sa  cosina,  Alacant, 1897)</p>
<p>L’adj. derivat era  aplicat a la pell o plomes en taques paregudes a fabes; cast. <em>moteado</em>:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>fabat</strong> “per el gall roig o el fabat” (Genovés: Un grapaet, 1916)</p>
<p>També tenim el verp <em>fabejar</em> y veus compostes:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>fabejar</strong>  “fabejar: votar con habas blancas y negras” (Escrig: Dicc. 1851)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>pelafabes</strong> “han cregut lo que els ha dit un pelafabes” (El Mole, 1837)</p>
<p>L’us gastronómic de la  faba ix asobint en nostra lliteratura:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>fabes</strong> “als músics de la banda, / abaecho sec, bonítol, / fabes y formache blanc / y el vi que se puguen béurer” (Adam y Ferrer: No’s pot dir la veritat; costums alcoyanes, 1928)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>sofrechit en fabes</strong> “un sofrechidet en fabes” (Escalante: Les criaes, 1877)<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>fabes bollides</strong> “llibrellá que té de fabes bollides” (Montesinos: ¿Y diuen qu’el peix es car?, 1926)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>tortilla en fabes</strong> “rechuplat els dits: tortilla en fabes” (El Bou Solt, 1877)</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>botifarrons en fabetes</strong> “uns botifarrons en fabetes” (Llibret Falla de Rusafa, 1905)</p>
<p>Dasta’l prosiste Azorín  s’anrecordava del sofrechit en fabes de sa vida valenciana:<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>sofrechit en fabes:</strong> “sofrechit en fabes” (Azorín: Valencia, Ed. Losada, 1949)</p>
<p>També tenim  ‘fabó’, planta pareguda a la fabera:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>val. fabó:</strong> “terra ahon tinc plantá la safanoria, el cacau, els fesols, moniatos y fabó  pera els animals” (Fink Rees, E.: La millonaria, 1918)</p>
<p>Entre’ls  modismes n’hian  referencies com:<strong> </strong></p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>més  bruto que un camp de fabes</strong> “un femater més bruto qu´un camp de fabes” (Civera: Els banys de les barraquetes, 1871)</p>
<p>També la contrucció de genitiu que donava títul a la película d’Andreu en 1933:</p>
<p style="padding-left: 60px;"><strong>El  Faba de Ramonet</strong>:  “ganes d´anar al sine&#8230; fan <em>El Faba de Ramonet</em>” (Sendín: Ella, l´atra y&#8230;, 1934 )</p>
<p>Y, per caritat, retalle l’articulet. Segur que, si algú ha aplegat dasta ací, anirá desunflat y en soneguera. El cas es que volía charrar del almidonaet Francisco Esquivel,  del diari ‘Levante’. Atre día será. Que Sent Roro mos ampare dels tragafesols polítics y,  si algú te pesar per tanta desvergonya, que’s prenga un chocolate o got d’horchata; com fea la ‘tía Picores’  cuan, en estes paraules, donava fortalea a les pobretes peixcaores cabanyaleres del 1890:</p>
<p style="text-align: center;">«Pesar, d’así no has de pasar,</p>
<p style="text-align: center;">chocolate, bollet y got d’a quinset»</p>
<p style="text-align: center;"> (Blasco Ibáñez: Flor de Mayo, 1895, ed. 1919, p.20)</p>
<p>&nbsp;</p>
<p>The post <a href="http://ricartgarciamoya.com/2014/12/03/avll-del-pp-aubrint-pas-al-tripartit-y-podemos/">L’AVLL del PP, aubrint pas al Tripartit y ‘Podemos’</a> appeared first on <a href="http://ricartgarciamoya.com">RICART GARCIA MOYA</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
		<post-id xmlns="com-wordpress:feed-additions:1">18503</post-id>	</item>
		<item>
		<title>La Gramática de Gravio (Lovaina, a. 1559), el español y el valenciano</title>
		<link>http://ricartgarciamoya.com/2014/11/06/la-gramatica-de-gravio/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[ricart]]></dc:creator>
		<pubDate>Thu, 06 Nov 2014 18:44:12 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[El Palleter]]></category>
		<category><![CDATA[inmersión catalana]]></category>
		<category><![CDATA[lengua catalana]]></category>
		<category><![CDATA[lengua valenciana]]></category>
		<guid isPermaLink="false">http://ricartgarciamoya.com/?p=7209</guid>

					<description><![CDATA[<p>La actual inmersión catalana, con el consiguiente  aniquilamiento del valenciano, no sería posible sin la cooperación de políticos, periodistas y filólogos castellanos ajenos al conflicto, pero proclives a emitir guiños y tender puentes con la potente estructura mediática y económica &#8230; <a class="kt-excerpt-readmore" href="http://ricartgarciamoya.com/2014/11/06/la-gramatica-de-gravio/" aria-label="La Gramática de Gravio (Lovaina, a. 1559), el español y el valenciano">Leer m&#225;s</a></p>
<p>The post <a href="http://ricartgarciamoya.com/2014/11/06/la-gramatica-de-gravio/">La Gramática de Gravio (Lovaina, a. 1559), el español y el valenciano</a> appeared first on <a href="http://ricartgarciamoya.com">RICART GARCIA MOYA</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[<p style="text-align: justify;"><strong><a href="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/11/gramatica-gravio.jpg"><img data-recalc-dims="1" loading="lazy" decoding="async" class="alignright wp-image-18544 size-full" src="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/11/gramatica-gravio.jpg?resize=344%2C515" alt="gramática-de-gravio" width="344" height="515" srcset="https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/11/gramatica-gravio.jpg?w=344 344w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/11/gramatica-gravio.jpg?resize=200%2C300 200w, https://i0.wp.com/ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2014/11/gramatica-gravio.jpg?resize=260%2C389 260w" sizes="auto, (max-width: 344px) 100vw, 344px" /></a>L</strong>a actual inmersión catalana, con el consiguiente  aniquilamiento del valenciano, no sería posible sin la cooperación de políticos, periodistas y filólogos castellanos ajenos al conflicto, pero proclives a emitir guiños y tender puentes con la potente estructura mediática y económica que irradia Cataluña. En este artículo nos vamos a interesar por la divulgación que hace el citado colectivo  de un texto tardo-renacentista que, de un modo u otro, erosiona a los idiomas valenciano y  español.</p>
<p style="text-align: justify;">En las antípodas del humanista aragonés Palmireno o del catalán Bonllabi —que distinguían entre valenciano, castellano y catalán—, existieron escribanos de gramáticas que ofrecían burdos conceptos idiomáticos generados por intereses metalingüísticos. El mejor exponente de este submundo intelectual sería el anónimo autor de la elogiada Gramática de Gravio (Lovaina, a.1559); aunque para Amado Alonso sólo era un  «reflejo de material industrial», conjunto de párrafos mal copiados de otras gramáticas:</p>
<p style="text-align: justify; padding-left: 60px;">«es un mosaico de piezas de diversas procedencias. El resultado era un texto sin base teórica, sin unidad conceptual, y con capítulos de excesiva simplificación»</p>
<p style="text-align: justify;">La mediocridad de la Gramática de Gravio no impidió que múltiples  autores la plagiaran en parte. Así hizo, por ejemplo, el inglés John Minsheu (Londres, 1560) al tratar de la fonética española en  <em>Pleasant and Delightfull Dialogues in Spanish and English</em> (a.1599).</p>
<p style="text-align: justify;">La Gramática de Gravio es usada actualmente como argumento contra la singularidad del valenciano y, respecto al español, para hacerse perdonar los publicistas castellanos que quieren vender y que les contraten conferencias en el País Vasco y Cataluña. Esta gente de pluma amable la considera la más científica en su análisis de la situación idiomática peninsular en el 1550; y, por supuesto, por afirmar que el catalán se hablaba en Valencia. En realidad, lo que dice es más difuso y menos científico:</p>
<p style="text-align: justify; padding-left: 60px;">«la lengua catalana; esta es verdaderamente francesa, i trahe su origen de la provincia de Gascoña, de la mui antigua ciudad de Limojes» (Gramática de la Lengua Vulgar de España, imp. Bartholomé Gravio, Lovaina, 1559, f.1r)</p>
<p style="text-align: justify;">Es decir, repite el tópico de la noble cuna francesa y de la ciudad de ‘Limojes’,  atribución ajena a la realidad, pero arraigada entre los tratadistas que mezclaban  mitos carolingios, artúricos y babélicos en el Renacimiento hispánico.</p>
<p style="text-align: justify;">El autor, por su descuidada redacción, se anticipa al siglo XXI al sugerir que ‘Iviça’ o ‘Menorca’ eran entidades geopolíticas independientes o iguales al Regne de Mallorques, al que pertenecían. De igual modo, arbitrariamente, eleva a categoría de reino a Cataluña, territorio carente de tal título, y al que los reyes de Aragón ni siquiera  le permitieron acuñar moneda con ese topónimo. Dice el misterioso y enredante anónimo:</p>
<p style="text-align: justify; padding-left: 60px;">«hablase en ella en los reinos de Cataluña, de Valencia, Mallorca, Menorca, Iviça, Cerdeña, i aun en Napoles» (ib. f.1v.)</p>
<p style="text-align: justify;">En los siglos forales, los monarcas enumeraban sus posesiones anteponiendo los reinos de Aragón y Valencia al condado de Barcelona, protocolo que no respeta en absoluto el anónimo de Lovaina en su exaltado alegato:</p>
<p style="text-align: justify; padding-left: 60px;">«como en esta lengua Catalana, tanto que los italianos a un boz (sic)  dizen i confiessan haver sido los provençales inventores de sus trobas, de que hoy dia tanto se precia la ingeniosa i prudente Italia; i la lengua Proençal, de que ellos hablan, es la mesma Catalana» (ib.)</p>
<p style="text-align: justify;">En el mismo párrafo  insiste en que la lengua de Limoges, el provenzal y el catalán eran la misma, por lo que el valenciano también sería limosín:</p>
<p style="text-align: justify; padding-left: 60px;">«en lengua de Limojes o Proençal, do se vee claramente que la Proençal i Catalana son una mesma lengua» (ib.)</p>
<p style="text-align: justify;"> La conclusión, según la Gramática de Lovaina, es que el valenciano sería  catalán; y éste, provenzal; que también sería limosín. En consecuencia, la extensión del catalán   abarcaría del Atlántico al Mediterráneo, de Burdeos a Orihuela: la Gascuña, Périgueux, Macizo Central francés, Marsella, Valencia, etc. Es comprensible la alta calificación que otorgan a esta obra entidades como el IEC y filólogas como Irene Lozano.</p>
<p style="text-align: justify;">Mientras que todo son halagos al  vasco, árabe y catalán, el anónimo de Lovaina destila un  inexplicable  desprecio cercano al odio contra el español.  ¿Quién fue el autor y qué heridas sin cicatrizar le causó España?. Puede que fuera un sefardita o un  converso,  descendiente de  los que la barbarie inquisitorial expulsó de la península y encontraron inestable refugio en Flandes. O quizá fuera algún discípulo de  Vives, muerto en Brujas en 1540. El humanista, viviendo entre  Lovaina y Brujas, seguiría el  drama familiar en Valencia, donde el padre acabaría en la hoguera en 1526.  Su madre, muerta en 1508, fue desenterrada  y quemada públicamente en 1529 por su  pasado criptojudío.</p>
<p style="text-align: justify;">Vives era respetuoso con otras creencias. Amigo  de Erasmo de Rotterdan en  Lovaina, no renunciaría al diálogo con conversos,  luteranos (ya en 1520, la Univ. de Lovaina enviaba un informe sobre Lutero a Roma), alumbrados, eramistas, calvinistas, sefarditas y criptojudíos que habitaban la ciudad flamenca. La tragedia familiar de Vives consternaría a su círculo intelectual, donde abundaban conversos como  el profesor de hebreo Matheo Adriani.</p>
<p style="text-align: justify;">En el XVI, en la inquieta ciudad universitaria de Lovaina surgieron grupos clandestinos de pensadores que discutían sobre lo divino y humano, como el dirigido entre 1551 al 1558 por Pedro Jiménez. La Inquisición  seguía de cerca sus actividades, acusando a varios miembros de protestantes. Uno de ellos, Agustín Cabeza de Vaca, fue condenado a cinco años de prisión en el Auto de Fe de 1562.</p>
<p style="text-align: justify;">En la misma portada de la Gramática de Lovaina se  manifiesta visceral animadversión hacia la lengua española que, para el autor, sólo era la más vulgar y moderna de las peninsulares (alejada, por tanto, de la hebrea adánica y las 72 babélicas). Su inquina llega al  título, donde se niega a usar el nombre de castellana o española:</p>
<p style="text-align: justify; padding-left: 60px;">«Gramática de la Lengua Vulgar de España. Impresso en Lovaina por Bartholomé Gravio. M.D.LIX»</p>
<p style="text-align: justify;">Lo normal era que estas obras se titularan Gramática Francesa, Española, Italiana o Inglesa; pero el autor, que oculta su nombre, reafirma el desprecio al alardear que vuelve a considerarla la más moderna y vulgar de las lenguas de España. Así, después de elogiar ditirámbicamente a las lenguas vasca, árabe y catalana, insiste en la vulgaridad de la española:</p>
<p style="text-align: justify; padding-left: 60px;">«El quarto lenguaje, es aquel, que io (sic) nuevamente llamo Lengua Vulgar de España» (ib.f.1)</p>
<p style="text-align: justify;">La <em>sui generis</em> rigurosidad del autor hace que sitúe a la vasca como la más privilegiada de España:</p>
<p style="text-align: justify; padding-left: 60px;">«Al primer lenguaje llaman Vazquense, que es la lengua de Viscaia, de la Provincia, i de Navarra; tiene su origen esta lengua, i reconosse por madre a la lengua Caldea» (Gram. 1559, f.1r)</p>
<p style="text-align: justify;">El mismo que se niega a llamar española o castellana a la lengua, exalta la arábiga,  algo  inconcebible en un gramático español del 1550:</p>
<p style="text-align: justify; padding-left: 60px;">«Síguese tras esta (la vasca)  la Aráviga, que es verdaderamente Hebrea; la qual tiene el lugar segundo, no solo por su antigua i noble descendencia, como tambien por haver escrito en ella muchos Españoles bien, i agudamente diversas obras en todas las artes liberales: esta se habla en el reino de Granada, i en parte de los reinos del Andaluzia, de Valencia, i Aragón»</p>
<p style="text-align: justify;">Encasilla como  genuinos ‘españoles’ a  los árabes y, a su lengua, de noble y culta.  Por el contrario,  la  de los cristianos sólo sería  la “Vulgar” de España, sustituyendo el adjetivo ‘vulgar’ a ‘española’ que, tácitament, da a entender que sería la árabe.</p>
<p style="text-align: justify;">Obsérvese que las elogiosas cualidades  que atribuye al árabe estarían indirectamente dirigidas  al  hebreo, por su afirmación de que  «la arábiga es verdaderamente hebrea». Aquí se vislumbra, quizá,  la mano de un precavido sefardita o criptojudío que defendía en la maraña prosística su lengua sagrada. La precaución era vital en un Imperio donde los lebreles inquisitoriales olfateaban herejes hasta en las tumbas. El músico y matemático José Martínez de Espinosa (Sigüenza, 1544) había observado que los inquisidores,  «en viendo que saben dos letras de la lengua hebrea, sospechan de ellos que son judíos».</p>
<p style="text-align: justify;">Después de la lengua vasca (o caldea, según el anónimo) y la árabe (o hebrea), la tercera en importancia sería la catalana (o valenciana):</p>
<p style="text-align: justify; padding-left: 60px;">«La tercera es la lengua Catalana, esta es verdaderamente Francesa&#8230; después de los Araves (sic), no se han escrito en toda España tantos, tan buenos y tan sotiles libros en prosa i metro, como en esta lengua Catalana, tanto que todos lo Italianos a una boz dizen i confiessan haver sido los Provençales inventores de su trobas, de qu hoi dia tanto se precia la ingeniosa i prudente Italia; i la lengua Poençal, de que ellos hablan, es la mesma Catalana, lo qual ninguno duda»</p>
<p style="text-align: justify;">El anónimo de Lovaina ofrece como argumento de la unidad de provenzal y catalán la poesía del trovador  Arnaut Daniel, nacido en la atlántica Aquitania (Dordoña, h.1150). Pero lo insólito de esta obra es la descalificación y desprecio hacia el español:</p>
<p style="text-align: justify; padding-left: 60px;">«A esta, que io nombro Vulgar, algunos la llamaron lengua Española, en lo qual, a mi parescer, erraron, pues vemos que en España hai mas de una lengua; i otras mas antiguas, que no es esta, i de mas lustre, por los mas escritores que han tenido. Otros la llamaron Castellana, dandole el nombre de la provincia de Castilla; lo qual, aunque no paresce desaforado, todavia es nombre ambicioso y lleno de imbidia (sic), pues es mas claro que la luz del sol , que los reinos de León y Aragón tienen maior y mejor derecho en la lengua Vulgar, que no el reino de Castilla»</p>
<p style="text-align: justify;">El anónimo de Lovaina no era castellano, como da a entender el uso de tercera persona en el comentario sobre la lengua que  «ellos quieren nombrar Castellana». Para el viperino e ignorante gramático (que finge desconocer la existencia idiomática e histórica de Galicia, Valencia y Navarra en los siglos XIII y XIV),  sería más adecuado llamarla aragonesa o leonesa, al hablarse en aquellos reinos cuando en Castilla sólo se usaba el árabe:</p>
<p style="text-align: justify; padding-left: 60px;">«razones. la primera, porque estando Castilla debaxo la sujecion de reies Moros, do no se hablava sino en Aravigo,  en Aragón i León reinavan reies Cristianos, en cuio(s) reino(s) entonces ia se hablava en la lengua que ellos quieren nombrar Castellana; la segunda, porque toda Castilla fue conquistada i reducida&#8230; por la industria, emparo i favor de los reies de León y Aragón, echando della los Moros» (f.2r)</p>
<p style="text-align: justify;">Siguiendo su ardorosa cruzada contra la denominación de español o castellano, aún añade otra razón: la de “los ceptros i real coronas de León i Aragón”, de más categoría que los de Castilla. Respecto a  otras causas que apoyarían su tesis, no las conocemos por su deseo de silenciarlas:</p>
<p style="text-align: justify; padding-left: 60px;">«por las quales causas, i otras que adrede callo, me parescio nombrarla no Española, ni Castellana, sino Vulgar, como siempre la llamaré en toda esta obra»</p>
<p style="text-align: justify;">¿Qué motivaciones eran peligrosas para su divulgación, a juicio del anónimo de Lovaina? En 1559, en el Imperio Español, lo más probable serían las connotaciones heréticas del idioma.</p>
<p style="text-align: justify;"><strong>La Gramática de Gravio en la Selectividad de Extremadura</strong></p>
<p style="text-align: justify;"><strong>N</strong>o es menester rebatir la infantil mendacidad y pedestrismo diacrónico que rezuma la argumentación idiomática del anónimo de Lovaina. La obra, no obstante,  ofrece interés por su enigmática militancia contra el español y desprecio al valenciano; de ahí que, actualmente,  se haya convertido en Biblia de la tropa filológica de conferencia por aquí, premio literario por allá y subvención por acullá.</p>
<p style="text-align: justify;">Perezosamente, los fabricantes de ensayos sobre idiomas peninsulares se copian unos de otros; y, por igual debilidad, sus productos son modelo para el profesorado indolente. Así, en la Prueba de Acceso a la Universidad de Extremadura (Curso 2010-11), se escogieron  párrafos de ‘Lenguas en guerra’, de la diputada de UPyD  y filóloga Irene Lozano. El alumno tenía que razonar, basándose «en el tema del texto, la situación linguistica de España: lenguas y dialectos» (Selectividad Univ. Extremaduta, 2011). En una 1h. y 30 min. debía dilucidar la situación idiomática de la España actual con el texto de Irene Lozano que, a su vez,  basaba su tesís en la Gramática de Lovaina de 1559:</p>
<p style="text-align: justify; padding-left: 60px;">«Especialmente singular es el testimonio del autor de una obra anónima publicada en Lovaina en 1559 y citado por López García  En él se enumeran y describen cinco hablas peninsulares: vascuence, arábigo, catalán, portugués y ‘el que yo nuevamente llamo Lengua Vulgar de España» (Selectividad Univ. Extremadura, 2010-11, texto de Irene Lozano)</p>
<p style="text-align: justify;">Esta  página de Irene Lozano era refrito de un texto del filólogo buenista López García (Zaragoza, 1955), autor que en ‘La lengua común en la España plurilingüe’ habla de una Cataluña e idioma catalán en el 1200, lamentable ficción que señala sectarismo. También significativo es el diseño de la portada del libro de López, donde el mapa de España aparece fragmentado y sin el  País Vasco, Galicia y la Gran Cataluña que engulle al Reino de Valencia. El simbolismo se completa con estos territorios que aparecen, simbólicamente, mal cosidos o zurcidos al resto de España.</p>
<p style="text-align: justify;">El estudiante extremeño de Selectividad desconoce que Irene Lozano ni siquiera se leyó la elemental Gramática de Lovaina, limitándose a seguir al citado López García. Nadie, por supuesto, informó a los alumnos de que el anónimo de Lovaina confundía el vasco con el caldeo, el árabe con el hebreo, el castellano con el portugués, el catalán con el aquitano y  valenciano, etc.</p>
<p style="text-align: justify;">La Gramática de Lovaina estaba destinada a enseñar español  a flamencos y franceses, enemigos en potencia del Imperio Español en 1559; ofreciendo al lector la visión de un idioma español de pueblo inculto, inferior a los demás, sin autores en prosa y verso; de ahí que sólo mereciera el apelativo común de lengua vulgar.</p>
<p style="text-align: justify;">Los investigadores han tratado de identificar al gramático, sonando  nombres como el de  Francisco de Villapalos, pero fueron descartados por la carencia de datos. ¿Pudo, quizá, ser Juan María Cordero el anónimo de Lovaina?. Nacido casualmente en Valencia (a.1531), no tenía vínculos culturales ni de sangre con los valencianos, al ser hijo de leonés y judía mallorquina. De dudosas creencias, se le acusó de criptojudío y eramista. En 1550 estudiaba en París, trasladándose en 1554 a Lovaina y Amberes, donde acabaría sus estudios. Por sus Memorias (Gustaaf Janssens, 1992, p.20),  sabemos que Cordero  tenía poca relación con los españoles; no sólo por dominar el neerlandés, sino por el temor a “los cazadores de herejes”.</p>
<p style="text-align: justify;">Hijo de criptojudíos, Cordero  pasó dificultades económicas en Lovaina hacia 1554, época en que huía del contacto con los españoles. Cabe la posibilidad de que el impresor Gravio le encargara al agobiado estudiante  que pespuntara los párrafos de diversa procedencia para elaborar lo que sería la  ‘industrial’ Gramática. Sólo los escasos folios proemiales serían realmente cosecha de Cordero.</p>
<p style="text-align: justify;"><strong>¿No existía mejor autoridad que la Gramática de Gravio para conocer las lenguas hispánicas del 1550?</strong></p>
<p style="text-align: justify;"><strong>E</strong>s chocante que los filólogos del ‘buenismo’ interesado no ofrezcan mejor visión sobre la lenguas peninsulares del Renacimiento y Manierismo que la Gramática de Gravio. En la misma Lovaina  tenían el testimonio del intelectual más aventajado del semiclandestino grupo de Pedro Jiménez. En 1556, tres años antes de editarse la Gramatica de Gravio,  el humanista Frederic Furió Ceriol (Valencia, 1532), reivindicaba la lengua valenciana como una de las cultas europeas, recordando la traducción a la citada lengua de la Sagrada Escritura que, años después,  fue impresa de nuevo en caracteres más elegantes:</p>
<p style="text-align: justify; padding-left: 60px;">«Fuit centum et triginta ab hinc annis, plus minus, uersa Sacra Scriptura in valentinam linguam;  et quatraginta aut circiter ab hinc annis iterum ijsdem literis elegantius multo impressa» (Furii, Friderici: Bononia, sive de libris sacris in vernaculam linguam convertendis, 1556)</p>
<p style="text-align: justify;">También recordaba Furió la traducción de las Epistolas de San Pablo, que él había leído:</p>
<p style="text-align: justify; padding-left: 60px;">«Similiter extant et D. Pauli epistolae, a quodam pio viro versuum mensuris constrictae atque illigatae. Sunt valentina lingua omnia Evangelicae historiae capita, quaecunque in ordem toto anno ad populum decantatur, eleganter et fideler versa &#8230; Vidi etiam ac legi epistolas Pauli carmine interpretatas, tum mea, tum castellanica, ut vocant lingua» (ib.)</p>
<p style="text-align: justify;">Furió Cerol era valenciano, pero podríamos escoger a castellanos o catalanes de categoría y formación intelectual muy superior a la del visceral anónimo de Lovaina; por ejemplo, el conocido Andreu Bosch de la Univ. de Perpinyá, que constataba que la lengua catalana se había valencianizado a finales del 1500; o, por citar a un castellano,  a Miguel de Cervantes, novelista que anduvo entre valencianos y catalanes en sus aventuras mediterráneas y en las mazmorras de Argel. Sumando adjetivos del Persiles y La Gran Sultana, así consideraba a nuestra lengua el agudo Cervantes: “graciosa lengua, con quien sola la portuguesa puede competir en ser dulce y agrabable (&#8230;) las melosas valenciana y portuguesa”; por el contrario, a la “gascona y catalana” (Cervantes <em>dixit</em>) no dedica una sola alabanza y, paródica o simbólicamente, sólo hace referencia a ella como lengua de los bandoleros de Roque Guinart (Cervantes y la melosa lengua valenciana, Diario de Valencia, 19 enero 2003).</p>
<p style="text-align: justify;">Pero, qué casualidad, los filólogos como Irene Lozano o los que elaboran el examen de Selectividad de la Univ. de Extremadura son ciegos hacia los testimonios citados. Prefieren  la autoridad de la Gramática de Gravio. Hay otra cuestión que ocultan Irene Lozano y López García: los  que confeccionaban estas mediocres gramáticas para flamencos y franceses, tenían una perspectiva globalizada del bosque idiomático. Para estos humanistas que habían residido en Londres, Brujas, Amsterdam o Amberes, era lógico que establecieran lazos de hermandad léxica y sintáctica entre valenciano, catalán,  portugués y castellano; algo imposible entre esos idiomas peninsulares respecto al inglés, gaélico, bretón, alemán y neerlandés.</p>
<p style="text-align: justify;">En la Selectividad de Extremadura (2010-11) no se clarificaba esta cuestión, pues tanto Irene Lozano como López García siguieron el juego al sistema establecido por el poder mediático y el expansionismo catalán. Lean detenidamente esta consideración contenida en los mismos  folios proemiales de la Gramática de Gravio:</p>
<p style="text-align: justify; padding-left: 60px;">«La lengua Vulgar de España tiene su assiento en los reinos de Aragón&#8230; León i Portugal; aunque la lengua Portoguesa tiene tantas i tales variedades en algunas palabras i pronunciaciones, que bien se puede llamar lengua por si; todavia  no es apartada realmente de aquella que io llamo Vulgar, antes son una mesma cosa»  (Gramática de Gravio, Lovaina, 1559, f.3v)</p>
<p style="text-align: justify;">O sea, que el portugués y el español (Vulgar de España) «son una mesma cosa». No hay para el anónimo de Lovaina diferencias sintácticas, sino sólo léxicas y morfológicas. Pero este juicio de la Gramática —que califican de idónea para conocer las lenguas peninsulares— se lo callarán Irene Lozano y López García. Otra cosa sería si en España triunfara una política expansionista que quisiera extender el territorio hasta Lisboa. Entonces, con generosa ayuda institucional, proliferarían  tratadistas buscadores de citas para poder normalizar e imponer el español o “Vulgar de España” hasta en la isla de Madeira, «por ser una mesma cosa» el español que el portugués (según la Gramática de Gravio).</p>
<p>The post <a href="http://ricartgarciamoya.com/2014/11/06/la-gramatica-de-gravio/">La Gramática de Gravio (Lovaina, a. 1559), el español y el valenciano</a> appeared first on <a href="http://ricartgarciamoya.com">RICART GARCIA MOYA</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
		<post-id xmlns="com-wordpress:feed-additions:1">7209</post-id>	</item>
	</channel>
</rss>
