(El Palleter, 27 d’abril 2013)
Sempre en la mateixa tocateta, el benedictí Bauset mos vol salvar del foc etern per mig de la catalanisació y les cuatre barres. Lo mateix parla de Sent Vicent que de Sent Andreu (res que vórer en el perillosísim Sentandreu), bisbe del sigle VIII que escrigué en grec o lletí un famós sermó sobre’l misteriós Sent Jordi. El flare Bauset mos traduix del castellá (Pastoral Litúrgico de Llopis) al catalá un escachet d’ell, en els repugnants ‘amb, aquesta, resplendents, altres…” (Bauset: Levante, 22/04/2013), habituals en l’idioma del monasteri de Montserrat.
En atre temps, pera escriurer d’este asunt piu (en perdó) m’agenollaría com fr. Angélic y ficaría de fondo l’oratori Chudes Macabeu de Haendel. Ara no, perque’ls individuos aludits no fan milacres y, em malicsie, están més prop del Maligne que d’altees celestials. Aixina que, a barra cacha, baixem al porrat del lléxic en un preguntat camanduler al filólec de secá Bauset: pardalot, pardalot… ¿qué voldrá dir pardalot? Els diccionaris heu donen com aumentatiu sinónim del cast. ‘pajarote’, o aplicat al pardal de nom desconegut (Escrig, 1851). En 1908, Gadea ampliá l’entrá: “el Pardalot d’Alcoy, s’aplica al home sencill y masa crédul” (¿es aixina Bauset?), anyadint lo d’aquell atre que: [+]