(Homenage póstum a Guisabeleta Clara Simó d’Alcoy)
Sa image eixía en l’artícul en catalá «La bretxa» (Levante, 31/ 01/ 2020), en l’últim día de giner; pero, ¿qué n’hia raere d’eixe sonriurer de Marta? No amaga que está agust1 rodá d’un eixércit d’ocupació catalaniste, desde la Generalitat a l’Ensenyansa. ¿No barrina que, aufegat per el fascisme expansioniste, en un futur el poble pot esclatar contra la glopá dels que viuen o volen viurer a carcaselles? Acovilá en la prensa del Régim, Marta está alta de polsera; aixina que, en melsa, mentres m’esgole uns gotets de vi del Fondó dels Flares, en maquensia, y mordinye un moset de bona sofrasá, li demane consell a mon gat Batistet. ¡Nyas, el bichot coincidix en ma opinió!. Tenim certea de que Marta seguix als chorrolls sicalíptics lliteraris de Bernat Baldoví y Guisabeleta2 Clara Simó, la que aulorava bacores a mija nit. També es veritat que asoles he guipat el títul, no el contingut d’ell, perque: «Para continuar leyendo, hazte suscriptor» y, ¡larán!, no m’agrá donar dinés al catalá Levante.
Astó vol dir que desconec lo escrit en eixe periódic per Marta Meneu, carat de sucre del catalanisme virulent. En Bromera diuen que te 20 anys y es periodista; pero la carrera de periodiste es de 5 anys y… En fi, la lliterata no te molta finea; per eixemple, en brutal catalá, el pasat 25 de giner llixc en el seu blog sobre que li palpaven «la patata» (?) a no se quí. Mosatros, en valenciá, diríem creílla o, millor, parrús; pero, com a fornera del expansionisme, trau minchos3 en catalá desde la matiná a l’hora del Rat Penat, y en salpicó variat: «d’atributs femenins… genitals, mames voluminoses…». Per cert, ¿es jove o vella? La chicota sangoleja en els anys. Pareix que li dona igual Calixtro, Roseldo o el Sac de Prusia; lo mateix diu en Bromera que te 20 anys que, parlant del 9 de Octubre, «dia per combatre el feixisme», s’anrecorda de que «fa quaranta anys quan ens expulsaren a la força de la Processó Cívica». Lo que desconeix es el valenciá de sons yayos. Marta y sa fansella son botafocs que mos esllisquen4 en termens bélics y calfen el pensament al poble. D’eixos entrauberts llabis de Marta reglota la tufarrera d’apoyar5 la «lluita i el combatre». ¡Quína quimera tenen estos del autoodi en voler entranfullarmos! ¿Volen que aplegue atra infernal Guerra Civil ahon mos tallem lleteroles uns a atres? Pero l’espifarrat poble, encá que sembreu l’autoodi entre mosatros y sorregueu catalá dasta per la Vereda del Reyne, pot fartarse de vostre nuc en els catalans expansionistes y ficarvos l’ambut per l’ample.
A vórer, enguiscaora Meneu: ¿es més correcte y cult el cat. ‘bretxa’ o el val. ‘brecha’?
Escriurer ‘brecha’ no es frut d’atabanats blavers unflats d’arrós en fesols y naps. En val. es cult y etimológic, al vindrer del fr. brèche. El vocable ix en el sigle XVII entre mosatros y, abanda d’algún ducte morfológic, heu6 trobem arrailat dasta l’aplegá dels colaboracionistes com vosatros:
“en lo contrari obri brecha” (Peregrí, I.: Redondilles valencianes, 1687, p. 134)
“en breches… pedre ni un canó… ni un ferit” (Un pillo y els chics educats, 1846, p.53)
«es veu la brecha y els morts» (Rivelles, J.: El cabo Noval, 1914)
En realitat, a Marta li sindona lo mateix la llengua, la creílla o el copró. Ella obedix lo que mana l’amo catalá y els cagots de la Generalitat. Segons conta, l’atra esprá li doná un batistot al vórer la «brutalitat» dels policíes espanyols front als angelets del Colp d’Estat dels catalanazis de Torra y Puigdemont, nets del raciste Prat de la Riba y el falsari Jaume Massó. Aixina, en catalá, malquistava Marta Meneu de la Patata:
«El diumenge se’m ficava la pell de gallina en veure com responíeu a la brutalitat i al menyspreu amb clams multitudinaris per la llibertat i la democràcia. Les imatges a la televisió impressionaven. I per això us escric, perquè sapigueu que no esteu sols»
Eixemple de brutalitat es la teua ¿No te dona vergonya chafar sintaxis, morfologíes y lléxic dels clásics y moderns del idioma valenciá? Per eixemple, ¿quín barbarisme es eixe «sapigueu» que escrius? Aixó sí que’s brutalitat contra nostra morfología verbal; son colps d’autoodi própits del diari dels puters catalanistes dasta fa poc (el progresiste ‘Levante’, el de les rebaixes de «chinitas a buen precio»). Com desllavasá ancilla7 dels expansionistes, Marta fa desprécit8 en la seua brutalitat cap a la llengua valenciana. Dasta’l lletiniste Bonllabi ofería més honradea deontológica al traduir manuscrits del mallorquí-provensal al valenciá: «sapiau que de aci avant en mon cor no…» (Llull: Blanquerna, traduit al valenciá, 1521). Si Bonllabi haguera escrit destarifos com el «sapigueu» de la brutal Marta, l’unflaríen a carchots els renaixentistes com Onofre Almudéver. Traduit al valenciá la polacá de Meneu, eixiría algo paregut a astó9:
‘¡Yeeee, companyers catalans, que soc Marteta Meneu, la de la Bretxa y pell de gallina! ¡No esteu asoles! ¡Che, que soc Marta Meneu, que vullc colaborar en la llibertat de la Gran Catalunya o Paísos Catalans! ¡Soc la que conta lo del palpar la creílla! ¡Que estic en vosatros, catalans en purea de sanc aria, aixina que feume un puesto pera guanyar la llibertat y la democrácia en la retafila de mijos progresistes que teniu: TV3, À Punt, Levante, El Temps, Bromera, La Veu, Saó…! ¡Eeey, que soc Marta Meneu y vaig a sanc y foc contra’ls brutos policíes espanyols y els blavers! ¡Sapiau que soc dels vostres, d’eixos micalets de Puigdemont y Torra que, en trellat y enteniment, cremaven carrers en Barcelona! ¡Vixca la Gran Catalunya, les cuatre barres en estrela damunt del blau, el catalá dasta Oriola…!’.
La nova Tirisiti de Calcuta insistix en trencar tótines: «ja sabeu: lluitar, crear, construir poder popular». ¡Poder popular! Poder popular com el de 1936 que, sinse juhí, torturaven dasta la mort al llexicógraf Andrés Ivars en Gata de Gorgos ¿Vol poder popular com en la ‘China Popular’, Cuba, Corea del Nort…? No, el seu ensómit10 es la Gran Catalunya y la catalanisació dasta la Vereda del Reyne en Oriola. A vegaes es fica caldosa y presumix de fonda formació lliterari, pos ha llegit al clásics com l’inhumá mascliste Joan Fuster (enémic de «viragos» y ecologistes), y a la sanguanga catalana Mercè Rodonera. Les chenflis com Marta ‘Relaixos’ son el florete11 de Bromera. El cas es que’l apellit Meneu es un bonico vocable valenciá, mal vist per el fascisme catalá:
“Dorotea, filla meua, / no tingues que fer carases / ni meneus per lo carrer, / sinos en ta vida et cases” (Ensisam, 1891, p.35)
Y, en realitat, el val. ‘brecha’ (bretxa, en catalá) equival al val. «trenc», aubertura o forat fet al trencar un mur o paret. En Valencia tenim el carrer del Trenc12, que pareix víndrer del asalt del eixércit de Jaume I a l’antiga muralla (Jaume Roig parla d’ell en l’Espill, c.1460). Y ara, en roba de cristianar y gotetes de pacholi, mos argollem sinse tacarmos en la cobarcheta lliteraria ahon la ‘brecha’ —que no deixa de ser forat físic o metafóric—, nuga semánticament en llubernes com Gwyneth Paltrow, l’actriu que fa semanes tragué veles que feen fetor a sa «brecha»; y Guisabeleta Clara Simó, que anava d’Alcoy a Barcelona aulorant bacores com un chicho13 pera la seua novela «L´home que ensumava les dones». Eixa morfología y verp ‘ensumar’ no perteneix al valenciá, pero Guisabel aufegava nostre lléxic e introduia el catalá. Marrana14 dasta’ls colses, segons confesá a la revista d’Eliseu Climent, la protagonista de la narració «es el cony d’una dona». Guisabeleta reconeixía que l’aulor de les figues «és el que més m’ha costat desbrinar» (El Temps, 5-XI-01, p.52). La Coco Chanel d’Alcoy, no satisfeta en aulorar clóchines d’atres, intentá acostar la naripia al seu abaecho o bacallar sentinat. No aplegava per sa naturalea capicul, aixina que acabá ficant els dits. No la desdore per estes rarees. Abaix del melic cada u es soberá, y la lliteratura no te fronteres morals ni étiques (Marqués de Sade, Lewis Carroll, Baudelaire…), aixina que no malcore a Sabeleta y sa prosa de brafaes parruseres, sinos per anar brutalment contra’l valenciá, arrastres del fascisme expansioniste.
Sempre demanat guerra, Marta ‘Relaixos’15 está en punches, com si le coguera la ‘patata‘ ideológica; aixina que’s dirigix a totes les «antifascistas del mundo» (en cast., pera tíndrer més difusió), ahurtant16 a la gent pera tráurer els nyitols a mig mon. Qui no pensa com els catalanistes, es un facha que n’hia que ferli chichines. A mitants del sigle XIX, sinse eixa casta de comisaris e inquisidors gorristes, el poble parlava l’idioma valenciá en castellanismes, galicismes, etc., que uns académics en honradea filológica (que no foren piteus idiomátics dels polítics, l’AVLL) s’encarregaríen de donarli purea y singularitat. Aixina, Nelo Millás mos parlava en paraules y morfologíes prohibides en 2020 per els millonaris colaboracionistes de la llengua de Torra y el Peluquins:
«pera postres un cart.
Sopes en granotes.
Cuant li fas arrós, vol miques,
si aladroc, vol espinacs,
si pimentó, vol sebeta»
(Millás, M.: Cascarrabies, 1889, p.19)
Hui, gracies a la brutalitat de tiesmaries y tiosmanels no podem escriurer ni «cart», encá que siga més valenciá que’l Fadrí de Castelló:
“llir entre carts” (March, Ausias: Poesíes, c. 1440)
“se mostraven carts de…” (Martorell: Tirant, c. 1460)
“carts, romagueres, / canyota, gram” (Roig: Espill, 1460)
“sembrat carts y espines” (BUV, Adoració de Ihesús, c. 1480)
Eixe furor y agresivitat respecte a qui palpe la ‘patata’ idiomática a Marta y als arrepunyers de Bromera y ‘Levante’, amaga tartufisme de cloaques17 ¿Vostés han vist que critiquen als catalans que impedixen que l’aigua del Ebre aplegue a Elig y Oriola? En fi, abanda de la perea que’m dona pato, talle estes fondes rahonamentes sinse corregir y me’n vaig a firar palayes y, avans, a rentarme mans y cervell per haverme tacat l’ánima en l’engraellat d’estes sinyores del forum a tarquimal ideológic y estétic: l’esquellosa furgona Marta de la ‘patata’; la repinfilis de la chona, Gwyneth Paltrow; y, ¡uuf!, donya Aulora Clara Simó (sempre esbramant que Valencia fea aulor a pixum, ¿y sa Barcelona?).
Colofó curt. cult y en resulló18 a…
Irene y, a la dreta, María, dos bellees de la tabolla de Bromera: ¿Rahonen respecte al tamany de moniatos y conills, o de la vela de Gwyneth Paltrow? ¡Quí sap lo que farfullen! Mostren enterea y serenitat. La que du els baixos més ventilats sap que Marta no es Guisabeleta, la que anava aulorant mangranes; per tant, está lliure de que cap de napia o ma li done un pesig en cert puesto pera dotorejar aulors. La bledana Irene es «Divulgadora literaria» y, com a eixemple, en el «espaijoanfuster» divulga que: «Avui abordem les connexions culturals entre el País Valencià i el Principat». Aixina que «avui» y que’s progresiste y guay dir ‘Principat’; y si mosatros diem Reyne de Valencia som besties hitlerianes. Estes tíesnuries del expansionisme catalá es semblen a algunes fanátiques «Hijas de María» dels anys 40 del sigle pasat. Tenen molta mala llet y no aguanten ni perdonen al contrari ideológic. Sempre están contra la llibertat d’expresió y el sarcasme que no siga el del Régim y els seus comisaris de Bromera, TV3, Levante, À Punt, El Temps o la dels místics de Saó, que fa anys defeníen dasta’ls pistolers d’ETA. Coneixen que’l poble valenciá está sinse veu, indefens, y s’aprofiten. Tenen el mijos de comunicación, la Generalitat y l’Ensenyansa. L’autoodi a lo valenciá es lley y aubri camins als chollos institucionals. Mentres que la Resistencia, si n’hia, patix fluixea de mort; els catalanazis, al contrari, ca vegá están més forts, eufórics y millonaris. En fi, tingam la festa en pau y en bones auloretes pera l’espírit de Guisabeleta d’Alcoy (q.e.p.d.).
1 “molt agust” (Casinos, A.: ¡Ara eres mare!, 1926, p. 23)
2 “en casi tot el reyne, el poble diu Guisabel o Sabel, no Isabel, qu´es castellá” (Gadea: Tipos, apéndix, 1908, p.158)
3 –coca de farina de dacsa o forment en oli y una sardina en mig: “un tros de pa de mincho” (El Tio Cuc, nº 123, Alacant,1917)
4 -enlliscar, enlliscaor: paraula prou normal en ma familia; aludix a ficar furga y promóurer enfrontaments entre vehins, familiars, etc.: “un enlliscaor” (El Cullerot, Alacant, 1898)
5 –del lletí podium > *appodiare, ixqueren els antius fr. appuyer e it. appoggiare; este últim, supost orige del verp valenciá: “mes pera apoyar asó” (En obsequi desl Voluntaris Honrats del Reyne, 1794, p. 5); “Chimo, apóyat” (Palanca, F.: La gata moixa, 1874, p.20)
6 “Heu es transformació de ho, requerida per l’eufonía” (Fullana: Gram., 1915, p. 88); «Alsali el rabo y heu sabrás millor” (Gadea: Ensisam, 1891, p.404)
7 –del lletí ancilla; criá, esclava: «ancilla doméstica» (Esteve, J. Liber, 1472, ed.1489); “ixqué ab cara de ancilla” (BLO, Ms. Mulet: Poesies a Maciana, c. 1640)
8 –del lletí depretiāre > despreciar > desprécit : “al Cel despreciar” (Cebrián, Cirilo: Sacro Monte Parnaso, 1687, p. 258); “en desprésit” (Alfonso, Visent: ¡Seguixca la farsa!, 1927, p.21)
9 -demostratiu valenciá; sinónim d’açó, molt viu desde Muchamel a Monóver, neutre de proximitat; cast. esto: “creurán vostens per astó que…” (Semanari El Campaner, nº1, Alacant, 1886, p.1)
10 “¿Vols que te conte un ensómit? (Lladró: El titot, 1876, p. 8)
11 -lo millor, lo de més calitat: “s’ompliren les tines y paneres del florete peixcat” (Torre, P.: Vora mar, 1908, p.5)
12 “men ixc de casa ma tía, / ahon yo em solía quedar, / y’m plante al cantó del Trenc” (Relació que fa Anselmo de Catarroja, c.1790)
13 “Qué seria d’eixe sego / si no portara este chicho?” (Liern: Telémaco, 1868, p. 21)
14 La polisémica veu es trencacaps etimológic, tant en val. com en cast.; també era sust. ictiológic: “marrano dicitur valentinis” (anotacions de Miquel Johan Pascual en Rondaletio de Piscibus, Lyon, 1554, p.183); “com si el marrano de Sent Antoni tinguera que vore algo” (Altaba, Chimo: Noblea de cor, 1908, p.6)
15 “relaix: murmuración con que uno intenta enemistar a las gentes” (Escrig: Dicc. 1887); “el valenciá relaix, relaixos: chismes, parladuríes…” (DECLLC)
16 “ahurtar: incitar a un animal o persona pera que acometa; palabra valenciana; cast. azuzar” (DCVB)
17 –el cultisme cloaca estigué present sempre, fora en lletí o valenciá: “cloaca, en el valenciano Beuter” (Corominas: DCECH); “cloaca” (Beuter: Hist. de Valencia cap, XX, 1538); “escura amprius…, cloaca” (Exulve, Vicent J.: Praeclarae artis, 1643); “fenli ses cloaques” (Bib. Nac. Ms. 3947. Trobes de Febrer, 1670, copia any 1759); “en les boques de les cloaques ahon…” (El Cullerot, Alacant, 24 de joliol 1897, p.2)
18 “perdut en el diari resulló dels peus y brasos en les balses del curtit” (Blasco Ibáñez, V.: El últim lleó, 1914, p.103)