Raere d’este preámbul desllavasat y anacrónic, mos esvarem al clot dels gafauts de cementeri, buderons de prou rarea y poca vergonya. Un eixemplar típic heu teníem en el chistós y cult periodiste Xavier Domingo (bollint hui com cansalá de casa Tarradellas en les calderes de Pere Boter), ídol d’aquells eixabegons de gastronómics flares y retors de SAO que, junt a atres matafullers ‘de la nostra llengua’, mos ficaren el margalló per les palmes. Sempre chamullant y enguiscant, aubríen ulls com a paelles pera vórer d’ahón ampomaven subvenció o la mocaorá… de cárrecs.
L’ingénit li chorrava a XD dasta’ls piteus y, com a mostra, tenim aquell artícul paródic y apócrif en que fea a Doña Carmen ‘Collares’ (dona del Generalísimo) autora d’un escrit… ahon día que Franco volía impóndrer el “cocido madrileño” en Catalunya.
Aixina era el XD festiu que mos fea riurer a mosatros (yo, fet un faba, estava en aquell temps ballant sardanes ideológiques y comprant misereres del renoc Raimon), el mateix que fea bulto junt als colaboracionistes com Fuster o Vicent Ventura. Mes l’atre XD, el més fondo y desconegut, heu trea a llum atra pancha plena, el seu camará Oscar Caballero, membre desde’l any 1981 del Club de Gourmets de París y garif corresponsal d’asunts culturals, baconaes y espectáculs en La Vanguardia de Barcelona. Sinse llevar lletra, mos día:
“Viajo por Francia en 1972 en el coche de XD. Se detiene ante un cementerio y me dice que bajemos. Le pregunto por qué, si tiene un amigo, un familiar enterrado allí. Me explica que los cementerios de pueblos pequeños son hermosos. Es verdad. Estamos solos y el paisaje impresiona. Súbitamente cae de rodillas delante de una tumba. Hay un confuso movimiento de brazos. Se levanta. Salimos. En el coche, ya lejos, me muestra el trofeo. Una invocatoria, de mármol, muy bella, homenaje al desaparecido y aparecida después en lo que luego sabré que es una verdadera colección de saqueador de cementerios”
Catalaniste posturer y greixós fartó pantagruélic, no crec que XD ductara en agarrafunyar cuansevol andrómina, creu, cuadret o talla de fusta policromá en iglesies de llogarets buits o desamparats. Encá que dona entema y produix gómit, els de la divina esquerra teníen y tenen bula. El seus companyers, taranyines en ulls y bolchaca unflá, marmolaríen alló de ‘Chorlit, chorlit, si has pasat yo no t’ha vist’. Tot es relatiu, lo mateix que hui. Els fillolets de la Gauche Divine actúen igual: si l’entabuixat atabanat Biden li dona la ma a una caíra, l’escandalera ompli els mijos de comunicació y aplega a la lluna. Li donen més importancia que si Putin arruixa bombes en un carrer ple de chiquets juant al sambori ¿Cuán aplegará el cámbit d’estos tartufos? Com día mon yayo: cuan ploguen chufes y tramusos que, pera’ls valencians, es com dir ad calendas graecas.
Esta image d’inquet y despitralat terroriste blaver es d’un disapte, fa dos semanes. Havía engolit en Oña una ferrá de fesols y pebreres coentes, abanda d’una botelleta de vinarra tintorera. Sinse porega a ficarme en fabars, deixí al cochet que’m duguera per el caminás més perdut. A tombollons, en samugaes de mandró, sacsaes y bensillaes al volant apleguí sinse trencarme el copró ni l’espinás a Penches, poblet no chafat per Xavier Domingo ni per vostés.
En paisage digne de Ruysdael, Sorolla o Pisarro, dalt y raere d’un palauet plateresc del 1500, rodat d’anouers y una figuera jaganta, es podía vórer lo que parexía un cementeri digne dels poetes prerromántics inglesos. Estava prou amagat per abres y, segur, fea temps que ningú es deixava cáurer per eixe malvaret d’ensómit. N’hiavíen soterrats uns huit fiambres, en reboniques creus de les que furtava XD, en ferro robellat (tinc que aclarir que’l valenciá modern adoptá grafíes etimológiques en b, del lletí robīgo, -ĭnis, rechasant vulgarismes migevals en –v-: “robell de ferro, orín, herrumbe” Ros: Dicc. 1764). Dalt dels cudols y pedra codisa que feen de mur, el raim de pastor ofería ambient de pobrea migeval. (Per cert, ¡qué bo está el raim de pastor en salmorra que servixen com a tara (tapa) en alguns bars valencians; y la gent heu sap: ¡Qué coses més bones / que cría el Sinyor./ Per dalt les taulaes/ raim de pastor!).
Astó s’ha fet masa llarc, y dasta mos pot donar tristea vórer la trampantunga de qui sisa creus o furta idiomes, mentres la chusma aplaudix. Pareix que mosatros, els valencians, ham d’acabar com l’ahuelo Mandurria, que morí de la última enfermetat, que sería l’expansionisme dels vehins del Nort. Mentres, en cónter de rosegarme ungles o cridar a Mespantofles, en maquencia y pas de bou em rescole al margual a péndrer chocolate o, millor, un picher en mig llitro de tila (¡perqué vórer desgargamellarse als colaboracionistes este 9 d’Octubre…!).
Ací no estigué l’angrantó XD arreplegant creus mortuories. El silensi y la soletat, abanda d’alguns espírits amodorrits y uns afaenats porquets de Sent Antoni, constituixen el Centenar de la Ploma que protegix en Penches la creu de qui en vida tindría marors y amors. Pot ser que també estiguen carpits la sinyora o els fills que encarregaren la creu; y, suponc, no heu feren pera que, changlant y allobint entre sepulcres, el manases XD se la duguera a Barcelona com a trofeu. Y els d’esta fansella parnasiana d’arrufaldats may tornen res de lo furtat, res de res.