Ahí els tenen satisfets, en cara de panquemao d’Alacant1 y ensomiant en lo de sopacaumenboca, mentres el poble s’aufega per el paro, el coronavirus y la cadaverina de parásits que viuen de la catalanisació. La rabera de periodistes del catalá Levante, —el diari progresiste de les ofertes de prostitució dasta fa poc—, encaramita als alabanciosos cotimanyes del expansionisme com si foren martirs nacionalistes, y no son més que bonyiguers nacionanistes que llepen el tafanari als que mos furten tot, desde la paella a Martí y Soler. La vintena de furris de l’image volen un pla, un pla pera que’l catalá, no el valenciá, siga obligatori dasta pera anarmos al clot:
«No solo es una lengua compartida por miles de personas, tiene carácter legal en el País Valencià, Catalunya y les Illes Balears», subrayó el secretario de Acció Cultural (ACPV), Toni Gisbert, como portavoz junto a representantes de Escola Valenciana y Plataforma per la Llengua. Así, urgen al Consell a ejecutar el acuerdo de Les Corts que dictó la reciprocidad de las señales de radio y televisión públicas valenciana, catalana y balear, junto a su entrada «plena» en el Institut Ramon Llull como instrumento al servicio de la protección de la lengua» (Diari catalá ‘Levante’, 26/06/2020)
Matafullers del valenciá, al no tíndrer taranyines en la gola, volen engatusarmos y, en mentires al vent, com bramaría el renoc d’Aixátiva (per cert, ¿per qué está ara mut?), presenten a la repugnant Accio Cultural del País Valencià com a la que vol deféndrer la purea del valenciá ¡Che, capis fustis, aneusen a pastar fanc a l’Ampurdà! Toda la seua vida ha estat Eliseu Climent a rant del tarquim expansioniste, chafant el valenciá y chuplant del presupost y, ara, a la vellea y unflat de millons, el fiquen d’eixemple esta purrelá de ronquinos de ma de morter en la cara.
Sempre n’hia gent que vol fermos béurer llíquit arbelloner. En 16 d’abril del 1814 fea entrá en Valencia el trapalatrop borbó Fernando VII: «Entró pues el monarca en la ciudad que baña el Turia el 16, tirado su coche por la muchedumbre, que a oleadas se precipitaba el honor reservado a los caballos de arrastrar a su dueño»»2 Y ara, en 2020, no s’ha fet el cámbit de mentalitat en estos caballs3 que arrastren el carro del fem nazi de Torra, el mateix que vol una Gran Cataluña dasta la Vereda del Reyne en Beniel. ¡Quína tristea produix estos magansés ridículs que, cuan puguen, agarrarán un rebenque4 y mos ulflarán en ell dasta que ballem sardanes dalt del Micalet!.
1Vórer en el DHIVAM lo referent al panquemao d’Alacant en el sigle XIX.
2Hist. de la vida de Fernando VII. Madrid, 1842, p.25.
3 Del lletí caballus, cultisme reintroduit en el sigle XVIII: “córrer caballs” (En obsequi als Voluntaris Honrats del Reyne, 1794, p. 5)
4 Del fr. raban; llátic de cuiro o cánem embreat.